Comentaris a la Torà, per Nakhmànides: Noè i la sacralitat de la vida

En la segona paraixà de la Torà es relata el diluvi i el reset de la creació. Ha-Xem actua, l’ordre natural es modifica i el món queda inundat perquè «la terra estava plena de violència» (Bereixit 6:13).

A Midraix Bereixit Rabbah 31.6 hi trobem una de les descripcions de la violència. Rabí Levi diu que violència a la qual es refereix l’Escriptura és idolatria, incest i assassinat, a més del significat literal que la resta de rabins li atribueixen: robatori.

Rabí Moixe ben Nakhman de Girona, el Ramban –o simplement «el rabí»–, ho interpreta, a més, de forma molt clara i simple:

«La raó per això és que la prohibició contra la violència és un manament racional, per tant no hi ha necessitat que un profeta els adverteixi ni alliçoni contra ella. A més, és un mal comès contra el cel i la humanitat.» (R. M. ben Nachman, Commentary on the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 109)

Un cop el diluvi cessa i Noè, i la seva dona, i els seus fills, i les dones dels seus fills, així com els animals, surten de l’arca, el Sant beneit sigui, fa una mena de raonament sobre l’ésser humà i la creació prou interessant.

Promet no tornar a subvertir l’ordre natural ni destruir-ho tot per culpa de la humanitat. «I [el nom de les quatre lletres] va dir al seu cor ‘no tornaré a maleir més a la terra per culpa de l’home tot i que els pensaments de l’home són dolents des de la seva joventut, i no tornaré a ferir més a tot ésser vivent com ho vaig fer’» (Bereixit 8:21)

El Ramban ja aclareix que la violència i la corrupció principal és aquella que exerceixen, o inciten, els humans, ja que tenen atributs conscients que els diferencien de les bèsties (R. M. ben Nachman, p. 108). I precisament per això, interpreta aquest «mai més tornaré a ferir a tot ésser vivent» carregant la responsabilitat als humans, ja que si no fos per l’exercici de la violència que hem definit abans, les bèsties haurien estat perdonades.

I just després, a l’Escriptura hi apareix la segona indicació alimentària. Als fills de Noè se’ls permet, a més de menjar vegetals com s’indica a Adam, el consum de carn. Però no de qualsevol forma: «no menjareu carn amb la seva ànima, què és la seva sang; no l’has de menjar. Perquè he de requerir-la sang de les vostres ànimes; de tota bèstia la requeriré. He de reclamar-la de mans de qualsevol animal i de mans de l’Home. […] Aquell qui vessi la sang del seu , per l’Home vessarà la seva sang, perquè l’Home va ser creat a imatge i semblança d’Elohim.» (Bereixit 9:2-6)

Primer s’entrega la mitsvà de multiplicar-se, després entrega tota la nova creació i s’augmenta l’oferta alimentària a la carn, i just després es prohibeix, segons la tradició, menjar carn tallada d’un animal viu.

I junt amb aquesta prohibició, arriba l’admonició de requerir la sang d’aquells qui vessin sang de forma inútil. Per què? Com torna a interpretar el Ramban, «Ell [ha-Kadosh, barukh Hu] declara que la sang és una mateixa cosa amb la vida, i que hom incorre en pena de mort per vessar sang de la qual depèn la vida.» (R. M. ben Nachman, p. 133).

I es requerirà fins i tot de les bèsties, tal com Nahmanides ens recorda d’Èxode 21:28, en el cas que causin la mort d’un humà. Però també en podríem extreure que és una primera «llei del talió», aproximant-nos a un tracte més piadós dels animals.

Moixé ben Nakhman indica que la prohibició de vessar sang de forma inútil no només pren la forma de matar un altre humà, que recordem té el tselem Elohim, sinó que també s’aplica al vessament inútil en el cas dels animals.

A partir del diluvi, Noè i els seus fills poden menjar carn. Però només aquella que es sacrifiqui de forma ritual, respectant uns mínims de misericòrdia com, per exemple, esperar que l’animal hagi mort del tot abans de tallar-lo en filets. (R. M. ben Nachman, pp. 134-135).

En aquesta paraixà veiem l’inici d’un patró del qual, si Déu vol, en parlarem en futurs articles: les mitsvot s’entreguen als humans, i en concret als hebreus, per corregir comportaments violents o desagradables (Crisis, Covenant & Creativity, Nathan Lopes Cardozo, Jerusalem 2005, pp. 104-126).