«Abraham era vell, avançat en anys, i [el nom de les quatre lletres] havia beneït a Abraham en totes les coses.» (Bereixit 24:1)
Just després d’enterrar a la seva dona, Sara, companya de travessies i aventures per tot orient mitjà, la Torà ens diu que Abraham ja començava a envellir, i que el Sant, beneït sigui, l’havia beneït en tot. I encara just després d’això, d’aquesta presumpta abundància, comença l’episodi de la cerca d’una esposa per Isaac.
L’escena comença amb un Abraham nerviós que obliga al seu servent a jurar que per res del món Isaac es casi amb una cananea, i el fa anar a la terra del seu pare per tal de trobar una companya adient.
Com pot ser que, després d’estar beneït en tot, Abraham estigui nerviós? Per què és tan important que Isaac no es casi amb una cananea? I de fet, què vol dir «tot»? El nostre mestre «Nakhman meGirona» ens aporta un xic de llum.
En Ramban ens diu que «totes les coses [bakol]» es refereix a bens materials com riqueses, possessions, honors i fills. Què li mancava, llavors? Veure com el seu fill estimat, Isaac, continuava el seu camí amb fills propis. Potser és per això, que Abraham està preocupat?
Seguim. Diu Nakhmànides que els rabins expliquen aquest «bakol». Rabi Meir diu que Abraham va ser beneit en tant que no va tenir una filla. Rabi Iehudà diu que sí que va tenir una filla. I altres rabins –els akherim— diuen que sí que va tenir una filla, de nom «Bakol» (Baba Batra, 16B).
Rabi Meir explica la seva posició: la benedicció per Abraham de no tenir una filla consisteix en en que tan sols hauria pogut casar-se amb un cananeu. I si l’hagués enviat a «la terra del meu pare», allà hagués practicat culte idolàtric, ja que hauria quedat sota l’autoritat del marit. (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 290-291)
Rabi Iehudà explica la seva posició: Abraham sí que tingué una filla, ja que el Sant, beneït sigui, no el va privar de res, i que això és la benedicció implícita en «en totes les coses [bakol]».
Per al Ramban, els akherim aporten una nova interpretació, que versa sobre els atributs del kadoix, barukh hu, i com que no tinc prou experiència, prefereixo deixar per a ments més preparades.
Les versions diametralment diferents de Rabi Meir i Rabi Iehudà ens retornen al comentari de la primera paraixà. Tenir una filla és una benedicció, o és una maledicció?
Els tripulants del vaixell en que tornem de Liorna ens posicionem amb Rabi Iehudà. És obvi que «totes les coses» inclou, de forma implícita, no només les dones sinó les filles. Si veieu la mirada d’un home acotxant la seva filla recent nascuda entendreu per què és una benedicció.
I com vam dir al primer comentari, una societat sana no pot obviar la meitat de les seves integrants. De la mateixa forma, no estem a la època dels patriarques i matriarques, ni la dona està subjecte a l’autoritat del seu marit.
El que no ens diuen els rabins, almenys ara, és quin fou el seu destí. Es va casar? Amb qui? Va adoptar la pràctica religiosa del seu espòs, o pel contrari va optar per mantenir, i continuar, la tradició del seu pare? Com és que sempre es diu que «la dona és la figura principal en la transmissió de la cultura», però en la transmissió de la cultura religiosa, en aquest cas, no hi pinten res?
Tot i que Rabi Iehudà ens diu que la desconeguda filla d’Abraham és una benedicció implícita, potser caldria explicitar-la. Encara avui, ben entrats al segle XXI, hi ha actituds que no tan sols menystenen la dona dins la societat, sinó també –basant-se en no se sap ben bé què– coarten la llibertat de les dones per aprendre, transmetre i aportar a la nostra tradició.
Xabat xalom.