Comentaris a la Torà de Nakhmanides: la tradició heretada

A la paraixà Tol’dot es relata la famosa escena de la ‘venda’ de la primogenitura i la pèrdua de la benedicció per part d’Essav. Cal tenir en compte, però, que parlem de dos episodis que succeeixen en moments diferents, bastants anys després.

Sobre la primogenitura, sempre es parla només del plat de llenties. Però és possible, posem imaginable, que algú es vengui els drets d’herència tan sols per un caldo?

Essav «arriba cansat del camp», es troba a son germà cuinant i li demana menjar aquelles llenties tan delicioses. I Ia’acov li respon

«Bé, ven-me llavors avui la teva primogenitura». I va dir Essav: «Heus ací que he de morir, de què em serveix llavors aquesta primogenitura?» I contestà Ia’acov: «jura’m-ho avui». I ell ho jurà i va vendre la primogenitura a Ia’acov. Ia’acov li donà a Essav pa i el potatge de llenties. I Essav va menjar, va beure i marxà menyspreant la seva primogenitura.

Vejam què ens diu el nostre Rabí.

Essav era caçador, i l’ofici de caçador, en especial al món antic, era perillós. Qualsevol animal o fera podia ferir i fins i tot matar al caçador més experimentat. Per tant, Essav sabia que cada cop que sortia al camp estava en perill de mort.

És per això que diu «heus ací què he de morir, de què em serveix la primogenitura?». Per què? Perquè el dret del primer fill només s’exerceix quan mor el pare i es reparteix l’herència.

En Ramban, a través d’Onkelos, ens ho explica «Ven-me el dret del primogènit, amb la venda sent efectiva en aquell dia en què s’esdevingui la mort del nostre pare».(R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 317-318)

Però Ia’acov pensa un xic més enllà. I si Essav no només no mor, com és de desitjar, i sobreviu al seu pare i en aquell moment es desdiu del tracte? I li demana que ho expliciti: «Jura’m-ho avui».

Segons ens explica Nakhmànides, quan Essav diu que no desitja el dret del primogènit –pel que hem vist abans–, Ia’acov respon «Jura’m que no ho desitjaràs, ni que ho heretaràs per sempre», una mena de «Jura’m que mai et penediràs de la venda». I Essav ho fa.

Ara bé, per què marxa i menysprea la primogenitura? El Ramban hi torna: «després d’haver menjat i begut, Essav va tornar al camp, a caçar. Va tornar a la causa del seu menyspreu, o abandó, pels drets de primogènit. Perquè no hi ha cap altre desig en el ximple, excepte el de menjar, beure i realitzar els seus desigs actuals, sense pensar en el demà» (R. M. ben Nachman, p. 320).

Si tenim en compte que no és fins a bastant després que se’ns informa que Essav tenia 40 anys quan es va casar, podríem assumir que l’episodi de les llenties té lloc quan Essav i Ia’acov són uns nois joveníssims?

També podríem dir que el dret del primogènit és una cosa que es dóna per feta. Essav el tenia pel simple fet de néixer. I com totes les coses que es donen per fetes o es tenen per néixer, a vegades se les menysté o no se’ls dóna importància.

Per contra, els que ho voldrien però no ho tenen, han d’esforçar-se molt més. I sovint, aquest esforç provoca mirades amb menyspreu dels que, precisament, ja ho tenen tot fet.

No es pot aconseguir canviar l’ordre de naixement. Però aquells que, per una causa o altra, decidim retornar o formar part del poble d’Israel, ens emmirallem en les vides dels patriarques. Ells no van estar al Sinaí. No van rebre les mitsvot –ni els calia–, però caminaven amb Ha-Xem, i complien els Seus manaments, els Seus estatuts i les Seves lleis (Bereixit 26:5).

Quins eren, aquests manaments? Nakhmànides ens ho diu: els manaments són les ordres de Ha-Xem, «marxa de la teva terra, el sacrifici del seu fill i l’expulsió d’Hagar. Els estatuts, sotjar els camins de Déu fent tsedakà umixpat i assegurar que els fills i la família facin el mateix. Les lleis, la circumcisió i també les lleis donades als fills de Noé (R. M. ben Nachman, pp. 332-333).

Essav va menysprear allò que tenia assegurat perquè ho tenia assegurat. Anys després se’n penediria i pensaria a matar son germà per haver-lo enganyat. Si hi ha alguna cosa que es veu a la Torah –i la història–, és que no hi ha res segur. Sempre s’esdevenen coses i imprevistos. I sempre trobem a faltar allò que teníem quan ho perdem. Que no es perdi la tradició. I no hi ha res millor per evitar-ho que practicar-la.

4 Comments Add yours

  1. Miren J. Otermin Iturralde ha dit:

    Shabbat shalom!
    Es per veure si podria rebre-ho al meu correu?
    Gràcies!

    1. Hem activat la possibilitat de rebre una notificació al correu quan es publiquin els articles. La trobaràs al peu de la pàgina! Gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada