Comentaris a la Torà de Nakhmanides: l’art de la reconciliació

Al final de la paraixà anterior, Ia’acov el nostre pare marxa de la terra de Padan-Aram i torna a casa. I ho fa amb la seva família –les seves dues dones, les dues criades i els corresponents fills de totes quatre–, ramats, servents i, com els que acompanyaren a Abraham, altra gent que vivia amb ells.

Però torna a la terra on hi ha el seu germà Essav, qui va jurar matar-lo per causa de l’episodi de la primogenitura i la benedicció paterna, de les quals vam parlar fa un parell de setmanes.

Què fa Ia’acov? Envia missatgers anunciant que arriba. En assabentar-se que Essav es dirigeix cap a ells, pren precaucions i divideix tota la seva gent per tal de salvar el que es pugui en cas d’atac. Un cop ho té preparat, demana ajut a Ha-Xem. Després envia regals i presents al seu germà, i finalment, després de passar la nit lluitant amb un misteriós personatge, els germans es retroben. (Bereixit 32:4-33)

Essav vé amb quatre-cents dels seus homes. Que fa Ia’acov? Torna a dividir la seva gent. Per ordre de preferència: les serventes –i els seus fills– davant. Després Lea –i els seus fills–, i al final Rakhel i Iosef, l’esposa i fill estimats, al final. I ell mateix se situa davant de tots ells, i s’acosta al germà prostrant-se a terra davant seu set cops. (Bereixit, 33:1-3)

Que fa Essav? Surt corrents, se li tira al coll, l’abraça i l’omple de petons, i els germans es posen a plorar. (Bereixit, 33:4)

Sembla un retrobament de pel·lícula! Després d’estar separats un munt d’anys, ambdós germans van a l’encontre de l’altre, un amb 400 homes, l’altre enviant regals i prenent precaució. I al final, quan hauria d’esclatar la violència, es fonen en una abraçada i ploren.

Quan es calmen un xic, Essav pregunta per tota la família, i un cop es coneixen tots, els convida a anar a casa, i a acompanyar-los. Què fa Ia’acov? Insisteix a Essav fins que aquest accepta tots els regals. Essav, per la seva banda, insisteix a acompanyar-los. Però Ia’acov comença a explicar que tampoc pot córrer gaire perquè podria passar que, amb les presses, morissin els anyells acabats de néixer.

Essav li respon que d’acord, però que almenys deixi que una part dels quatre-cents homes els acompanyin. Ia’acov diu «per què? Que trobi jo gràcia davant els ulls del meu senyor!» I acaben marxant, cadascú pel seu camí. Essav i els quatre-cents cap a Seir, Ia’acov i la família cap a Siquem. (Bereixit, 33:5-18)

Per què, si el retrobament és tan emotiu, Ia’acov segueix prenent precaucions, i declina, de forma amable i planera, l’escorta d’Essav? Com sempre, llegim al Mestre Nakhmànides.

Quan Ia’acov avinu envia els primers presents, instrueix als servents que informin Essav de què són i qui els envia, i després es diu a si mateix «i així aplacaré [akhap’rah] la seva ira». Moixé ben Nakhman explica que la interpretació correcta és que Ia’acov està enviant una mena de rescat per la seva vida, demostrant-li honors –és un gran present– mentre espera que Essav ho accepti, tal com està escrit a Proverbis 16:14 (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 402-403).

Ia’acov sap perfectament que no ho va fer bé. I vol arreglar-ho fent una espècie de teixuvà: akhap’ra i kipur…

Segons els rabins, Ia’acov intenta convèncer a son germà que no cal que l’acompanyi perquè en realitat no vol anar a Seir (Avodà Zarà 25B), sinó desfer-se de la seva companyia i allunyar-se’n el més possible. Però diu que Essav s’avanci, i que ja es retrobaran a Seir, i d’aquesta forma ‘allargar’ el seu camí tan sols per posar distància. D’aquesta forma, si Essav tenia pensat atacar-lo, hauria d’esperar que arribés a la ciutat.

Però de la mateixa forma com Ia’acov insisteix a Essav perquè accepti els seus regals, aquest darrer insisteix a acompanyar-lo d’alguna forma o altra. I Ia’acov, el nostre pare, li diu «per què? Que trobi jo gràcia davant els ulls del meu senyor!».

En Ramban ens ho explica a través de les paraules de Rashi: Ia’acov li diu que per què hauria de fer-li un favor que no mereix. «Deixa’m que trobi gràcia als teus ulls, i no em donis res a canvi dels presents que t’he donat». Per què hauria de rebre res, si els presents eren per, d’alguna forma, solucionar problemes del passat!?

Una de les interpretacions que la nostra tradició fa d’Essav és que és el pare d’Edom. I associa Edom a Roma i la civilització occidental actual que en derivà al cap dels anys.

I aquesta tradició enfronta als dos germans a mort, des del moment del robatori de la primogenitura. Roma destrueix de forma definitiva el Temple, causa la diàspora total i, gairebé dos mil anys després, un altre exèrcit que saludava amb el braç en alt intenta exterminar al poble d’Israel.

La història no es pot negar, però sí que es pot llegir i interpretar de forma diferent. Si Essav havia jurat matar al seu germà, però no ataca de forma directa quan se’l troba, per què ho voldria fer després, dividint els seus quatre-cents guerrers?

És més, cap al final de la paraixà es reprèn aquesta història. Després de relatar la genealogia d’Essav, la Torà ens diu que Essav va agafar les seves dones i els seus fills i filles i tota la seva gent… i marxa de la terra que compartia amb el seu germà!! (Bereixit 36:6-7) En un paral·lel amb la separació d’Abram i Lot, Essav decideix deixar-li el terreny a Ia’acov i marxa amb tota la seva gent i possessions a Se’ir.

En Ramban explica que Essav visqué a la terra de Cnaan mentre Ia’acov estava a Haran. Però quan aquest torna, Essav decideix marxar, ja que és la seva herència, la que hi ha a la benedicció que Itskhac li atorga.

És a dir, que Essav reconeix i accepta la situació resultant del seu menyspreu per la primogenitura! I no només això, sinó que, i això és el que diferencia el cas entre Abram i Lot, Nakhmànides ens informa que la terra de Cnaan permetia que els dos visquessin de forma tranquil·la. Però tot i això, Essav es retira. (R. M. ben Nachman, pp. 432-434).

Si Essav i Ia’acov es retroben amb plors i abraçades, i si Essav sap que no té raó i decideix marxar per tal que no hi hagi més baralles, per què seguim interpretant-ho com engany i malícia, un per robar drets que no li pertoquen, l’altre per voler emboscar al germà amb trampes i matar-lo? I encara més, la situació crítica, el ‘robatori’ de la benedicció, no la causa Ia’acov, sinó la mare d’ambdós!!

Rakhel actua d’esquena a tothom, ja que sap que el fill gran servirà al petit. Potser per això, i perquè té vergonya o considera que la petita profecia que viu quan Ha-Xem li ho comunica, no té importància per al seu marit, un gran profeta amb una connexió més profunda amb la divinitat (R. M. ben Nachman, pp. 338-339). Tot i això decideix que Itskhac beneirà a Ia’acov en comptes d’Essav, i posa en marxa la cadena d’esdeveniments al marge de tots tres.

Cal esforçar-se per no guardar rancúnia –de fet, tenim la mitsvà de no guardar greuges entre nosaltres. Però no estar enfadat amb algú després d’uns fets no implica que s’hagi de tornar a la situació original.

Un cop aclarit el tema, cadascú ha de seguir el seu camí cap a Seir o Siquem. Posant la distància que calgui durant el temps que calgui i no córrer riscos innecessaris. I si cal, establir un ordre de preferència com fa Ia’acov, amb les serventes davant, per parar el cop amb allò que ens importa menys que es perdi.

Sigui com sigui, una cosa és aclarir una situació de malentès, i una altra és oblidar de protegir-nos. Com es diu en espanyol, A Dios rogando, pero con el mazo dando.

Xabat xalom!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada