Comentaris a la Torà de Nakhmanides: la reparació dels errors

Aquesta setmana, la Torà ens relata la història de Iehudà, quart fill de Ia’acov i Lea. Passen els anys, i Iehudà, que suposem que no estava gaire content després que la resta dels seus germans acabés nenent al petit Iosef a uns midianites, decideix trencar la relació i fer amics entre els cananeus.

I no només amics, sinó que pren una cananea per muller, tal com va fer el seu tiet Essav, per disgust dels seus pares Itskhac i Rivkà i, també suposem, per disgust del seu propi pare, Ia’acov (Bereixit 38:1-2).

Dels tres fills que té, en casa el primogènit, Er, amb una altra noia Cananea, Tamar. Però Er era malvat als ulls de [nom de les quatre lletres] –no sabem en què–, i per això mor per mà de Ha-Xem.

Iehudà li diu al seu segon fill, Onàn, que executi la tradició de casar-se amb la seva cunyada vídua i sense fills, per tal de donar descendència i honrar al germà mort. Però Onàn no dóna descendència a Tamar, i per això també mor per la mà de Ha-Xem.

Mort el segon fill, Iehudà diu a Tamar que esperi que el fill petit, Xelà, creixi, i llavors es podrà casar amb ell, i que mentrestant visqui amb la seva família com a vídua (Bereixit 38:3-11).

Passen els anys, Iehudà també es queda vidu i busca consol fent allò que sap fer millor, esquilar ovelles. Tamar segueix esperant, però ja està cansada. Així que es treu la roba de dol, es cobreix la cara i marxa a esperar al seu sogre. Iehudà la confon amb una prostituta, hi manté relacions que acaben amb un fill, Tamar li reclama una penyora per pagament i, quan Iehudà vol efectuar-lo, no la troba i la perd.

Al cap dels mesos, informen Iehudà que la seva jove Tamar s’ha prostituït i està embarassada. Ell la sentencia a morir cremada, però ella li diu que «d’aquell a qui pertanyi això [les penyores que ell li va deixar en préstec] és el fill». Iehudà reconeix el seu error: no haver complert la seva promesa i donar al seu tercer fill. I Iehudà respon «ella és més justa que jo» (Bereixit 38:12-26).

Com veu en Nakhmànides tota aquesta història? Després que morin els seus fills grans, Iehudà diu a Tamar que visqui amb ell i la seva gent, que es vesteixi de vídua i que actuï com a tal, sense perfumar-se, vestint-se de sac, fins que Xelà creixi, i llavors es podran casar.

Però al final resulta que Tamar, com Ia’acov va fer amb Laban, ha de prendre la iniciativa per tal d’aconseguir allò que li va ser promès. En Ramban ens diu que Rashi pensava que Iehudà no volia donar al seu tercer fill a una dona que feia que els marits morissin joves. I tot seguit ens diu la seva opinió: Rashi s’equivoca.

Diu en Ramban, si Iehudà era un dels homes importants de la generació, per què havia d’enganyar a Tamar? Per què no li deia que marxés en pau a una altra banda? Per què hauria de fer falses promeses a una dona que prou feina tenia en mirar de superar la mort no natural dels seus dos marits?

I a més, quan li diuen que està embarassada, demostra que la tenia en compte i estima –costa de creure, però quan algú que ens importa ens fa mal, reaccionem de forma més airada que quan ho fa algú que no ens importa gens– i demana cremar-la. No es demana cremar algú que ha fet una cosa que ni ens ve ni ens va.

Per a en Moixè ben Nakhman, resulta poc creïble dir que Iehudà no tenia ni idea de les transgressions dels seus fills contra Ha-Xem, i que en van provocar la mort, mentre Tamar n’era innocent (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 471).

Llavors, per què Iehudà no casa a Xelà amb Tamar? Iehudà considerava que era massa jove, i preferia fer les coses de forma diferent. Er i Onan s’havien casat abans de complir 12 anys, i Iehudà no volia que Xelà transgredís de la mateixa forma, per desconeixement i joventut. Volia esperar que madurés, per tal de poder explicar-li les coses i ensenyar-lo. Li volia fer de pare. I només llavors, quan Xelà tingués la maduresa suficient per fer les coses bé, el casaria amb Tamar.

Però en aquests temes, com en tot a la vida, hi participa més d’un jugador. Tamar potser estava trista i ansiosa sense fills i considerava que el petit Xelà ja era prou gran. Es va cansar d’esperar i volia engendrar un fill, fos com fos (R. M. ben Nachman, p. 472).

I què fa? Khutspà! Quan el seu sogre es queda vidu, esbrina on passa les penes –Iehudà es concentra en la feina, com molts quan travessen tràngols semblants–, es canvia de roba i l’espera.

Iehudà li proposa mantenir relacions sexuals i Tamar accedeix, a canvi d’una penyora. I no una qualsevol, sinó aquella que identificarà al seu portador: un segell personal, una mena de cordills nuats de forma característica –una forma de signatura en temps antics– i la vara. Segons el Ramban, és això el que demana a Iehudà (R. M. ben Nachman, pp. 474-475).

I a Tamar li va sortir prou bé. Queda embarassada, i quan Iehudà se n’assabenta i la condemna a morir cremada, li entrega el seu propi segell, signatura i vara, fent-li veure que és ell el pare del fill.

En paraules del Ramban: «Ella és més justa que jo, perquè ella ha actuat de forma correcta i jo sóc el que ha transgredit contra ella per no donar-li el meu fill Xelà». Aquesta frase indica que Xelà era el cunyat, per tant el primer candidat a casar-se amb Tamar, i que si ell no volia prendre-la com a esposa, el seu pare era el següent (R. M. ben Nachman, p. 476).

Onan «sabia» com funcionava la pràctica, i que si donava un fill, no es consideraria seu. Tamar, però, també sabia el funcionament de la llei. Per tant, si Xelà era massa immadur i son pare el considerava encara un nen, doncs per què no optar per un home granat, gairebé un patriarca, i un dels prohoms de la generació?

La transgressió d’Onan era negar un fill a Tamar, amb qui relacions sexuals infructuoses des del coneixement i a propòsit, exercint una crueltat inaudita vers una dona que esperava, i exigia, un resultat concret. Aquesta mateixa dona, sempre dins la llei, actua per assegurar allò que és seu, li pertany i li han promès.

Com dèiem al principi del llibre de Bereixit, les mitsvot només es donen després que s’esdevinguin daltabaixos forts, i/o per corregir comportaments deficients. La llei del levirat o les lleis que prohibeixen el matrimoni i les relacions sexuals –i, per què no, la de protegir a la vídua– entre certs familiars, podrien ser un intent de correcció d’aquesta situació.

Cal tenir present que d’aquesta aplicació del matrimoni leviràtic amb una cananea en naixerà Perets, i en aquesta mateixa línia hi trobarem Boaz, que tornarà a aplicar la mateixa llei per casar-se amb Ruth la moabita, de la qual en sorgeix la línia que ens porta al rei David.

També cal tenir present que és d’aquest llinatge, de Iehudà, aquell que reconeix que no fa les coses bé i les intenta arreglar –amb la venda de Iosef; intenta ensenyar Xelà a no transgredir com els seus germans; pren Tamar per muller quan s’adona del seu error…–, d’on prové el nom que ens defineix: Iehudim.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada