Comentaris a la Torà de Nakhmanides: les queixes de la vida

A la paraixà anterior vam veure la «khutspà» de Josep davant el Faraó. En la porció d’aquesta setmana, qui es presenta davant el Faraó és el seu pare, Jacob, que ha descobert que el seu fill estava viu, i que a més és virrei d’Egipte.

I Josep va portar a Jacob el seu pare, i el va presentar al Faraó, i Jacob va beneir al Faraó. I va preguntar el Faraó a Jacob: «Quants anys són, els de la teva vida?». I respongué Jacob: «Els anys de les meves peregrinacions són cent trenta. Pocs anys, i dolents, han sigut. No van ser tants, els anys, com els dels meus pares en els dies de les seves peregrinacions». I Jacob va beneir al Faraó i es va retirar (Bereixit-Gènesi 47:7-10).

Tornem-hi. Estem davant de la persona més poderosa del món conegut en aquells moments. I Jacob, un vell pastor de cabres, es planta allà i li respon la pregunta… queixant-se? I després el beneeix per segon cop, i marxa. Un pastor de cabres queixant-se al faraó, i deixant-lo plantat després de dir-li «Beneit sia i bona tarda»? Khutspà! O no…

Per començar, ens diu el mestre Nakhmànides que no. Que la primera benedicció no seria, com podríem imaginar-nos sabent que ve de part de Jacob –que ara recupera el seu nom original, i no pas Israel, aquell que va lluitar i guanyar contra Déu i els homes–, mencions a la glòria del seu Déu i el Déu dels seus pares. No. Ni tan sols, com diu Raixí, seria una de salutació ritual i protocol·lària.

El Ramban ens diu que no és adient que una persona saludi al rei, tal com està escrit al tractat Xabat 89a del Talmud, «Pot un servent saludar al rei?». Per contra, ens explica que es tracta d’una benedicció real, perquè era costum que les persones ancianes i piadoses que es presentaven davant dels reis, els beneïssin amb possessions, riquesa, honor i la millora del regne, com diu la Torà a «Que el meu senyor David visqui per sempre» (I Reis 1:31). En el cas de la benedicció final, ho fa per demanar permís per marxar (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 562).

Descartada la «khutspaniut» de deixar plantat al faraó, el Ramban ens parla de la resposta de Jacob. Nakhmànides no en sap el perquè, d’aquesta resposta. Ell mateix es pregunta si és ètic per qualsevol persona queixar-se al rei. I també es pregunta quin sentit té que Jacob digui que no ha arribat a «tants anys com els dels meus pares en els dies de les seves peregrinacions». De fet, Jacob està viu, pel que encara podria viure més anys que ells.

El Ramban creu que Jacob havia envellit molt, i feia l’aparença de tenir una edat més elevada de la real. El Faraó, en veure’l, li va preguntar pels anys que tenia, ja que a Egipte, l’esperança de vida era bastant més curta, i mai havia vist una persona tan vella.

Llavors Jacob respongué que té cent trenta anys, i que no calia sorprendre’s, ja que eren pocs en comparació amb les vides d’Isaac i d’Abraham. Malgrat això, per causa de la duresa d’aquells cent trenta anys, amb totes les vicissituds que li esdevenen a Jacob el nostre pare, de treballs, fugides i disgustos, tot plegat va fer que envellís de forma prematura, i per això el Faraó li pregunta per l’edat (R. M. ben Nachman, pp. 562-563).

Per tant, no estem davant de l’estereotip del vellet malcarat que es queixa per tot, sinó davant un home d’edat avançada, que davant la sorpresa per la seva aparença, simplement explica que tota una vida de treball i disgustos l’han fet envellir. Recordem que Jacob està exultant, ja que acaba de retrobar-se amb el seu fill preferit, al que donava per mort des de feia anys!

A vegades es confon el fet d’explicar les coses que ens passen amb expressió de queixes i de tenir mal caràcter. A tothom ens agrada que ens expliquin coses bones i divertides, en comptes d’haver d’escoltar tristesa. Però també hi ha ocasions que cal explicar allò que passa, parlar amb algú i «buidar el pap». I escoltar és important. Ho és tant, que se’ns commina a parlar-ne –i implícitament a escoltar– escoltar dos cops cada dia. A fer-ho quan estem a casa i quan estem fora de casa. Quan ens llevem i quan ens n’anem a dormir: Escolta, Israel!

En un món on tothom parla, escoltar marca la diferència. Precisament la diferència entre escoltar algú i sentir-lo parlar és el que permet descobrir que potser allò no és una queixa, sinó una crida. A què? Només escoltant-la ho podrem esbrinar.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada