Comentaris a la Torà de Nakhmanides: la benedicció dels fills

Israel va veure als fills de Josep i li va preguntar «Qui són?». I Josep va respondre «Són els meus fills, que Déu em va donar en aquesta terra» i li va contestar el seu pare: «Porta-me’ls, si us plau, per tal que els beneeixi». […] I els va beneir aquell dia, tot dient «En tu serà beneït Israel, i es dirà: “Que et faci Déu com a Efraïm i Menaixé”», i va posar a Efraïm davant de Menaixé. (Bereixit, 48:8-9 i 48:20)

Estem a la darrera paraixà del llibre de Bereixit. Israel, ja vell i cansat, veu que s’acosta la seva hora i ho prepara tot des del llit. Fa jurar a Josep, el seu fill retrobat, que quan mori el porti a la cova de Macpelah, a la terra de Cnaan, i no l’enterri a Egipte. Accepta i beneeix als seus dos néts, dóna una benedicció profètica a cada un dels seus 12 fills i, finalment, es reuneix amb els seus avantpassats.

El verset que obre aquest comentari conforma un fragment un xic estrany. Israel veu als seus néts i pregunta qui són. Just abans, entre els versets 5 i 7 Israel parla amb Josep i li diu que “els teus dos fills, que van néixer a la terra d’Egipte abans que jo arribés, seran meus també. Com Ruben i Simó, Efraïm i Menaixé seran meus.” I quan acaba la frase, veu a Efraïm i a Menaixé, però no sap qui són. Sí, la Torà ens diu que els ulls d’Israel estaven enfosquits per l’edat, però… què ens diu, el nostre Rabí de capçalera, el Ramban?

Aquesta repetició, amb Israel parlant dels fills de Josep, després preguntant per ells i Josep explicant que són els seus fills que Déu li ha donat a la terra d’Egipte –es repeteix gairebé la mateixa frase–, pel Ramban no creu que fos necessari que Josep informés son pare sobre qui eren els dos nens. A més de la repetició, quan es van veure per darrer cop, Josep era gairebé un nen, no estava casat ni tenia cap fill.

Per al rabí de Girona, la paraula “bazeh” –aquí– voldria dir «en aquest assumpte del qual acabes de parlar», per exemple «Déu me’ls va donar abans que vinguessis a Egipte amb mi, i ells són els tu acabes de dir que eren teus». I, també, quan Josep diu «Déu me’ls va donar», estaria dient «Déu ha fet miracles per mi fins que el rei em va donar aquesta dona, i ara tinc aquests fills d’ella» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 575).

I Israel es disposa a beneir als petits. I ho fa canviant l’ordre. En comptes de posar la mà dreta sobre Menaixé i l’esquerra sobre Efraïm, creua les mans. I llavors la Torà ens diu que beneeix… a Josep, a través dels nens.

Que Déu, davant qui van caminar els meus pares Abraham i Itskhak, el Déu que ha sigut el meu pastor des del meu naixement fins aquest dia. L’àngel que m’ha redimit de tot mal. Que beneeixi als nens i que en ells sigui recordat el meu nom, i els noms dels meus pares Abraham i Itskhak, i que engendrin multituds sobre la terra (Bereixit, 48:15-16).

I Josep, mig enfadat –a Josep no li agrada i intenta canviar la posició de les mans, verset 48:17–, li diu que s’equivoca d’ordre dels fills. Pero Israel li diu que no. Que ja sap qui és el primogènit, però que les mans les col·loca així. En Nakhmànides ens diu que Josep potser s’havia enfadat perquè estimava més a Menaixé per ser el gran.

Però pel savi de Girona, Josep estava pensant que Israel s’havia confós. Recordem que just abans de la benedicció hi hem vist un moment de dubte, quan Israel parla dels fills de Josep i, just després en veure’ls, pregunta qui són, a més del comentari dels «ulls enfosquits per l’edat». I com Josep té por que si son pare ha confós als nens, la benedicció no es faria amb el ruakh ha-kodeix –l’esperit sagrat– adient. Per això Israel el tranquil·litza: «Ho sé, fill meu. Ho sé. (Verset 19)» (R. M. ben Nachman, p.578)

Potser Israel està més lúcid que mai, i està reparant situacions del passat. De fet, seva quan va aconseguir la benedicció del seu germà primogènit per altres mètodes. Potser ara Israel vol arreglar-ho i, per això, amb els dos nens al davant però les mans canviades, els beneeix per igual: «I ell els va beneir aquell dia».

I en Ramban ens explica que «aquell dia» Josep va demanar a Israel que beneís primer a Menaixé, però Israel no va voler llevar la mà dreta del cap d’Efraïm (R. M. ben Nachman, p.578). I com els va beneïr?

Per vosaltres Israel invocarà les seves benediccions, dient: “Que Déu et faci com Efraïm i com Menaixé” (Bereixit, 48:20)

La benedicció dels fills, per cert, segueix amb el text amb què els coanim beneeixen al poble d’Israel:

Que et beneeixi el [nom de les quatre lletres] i que et guardi.

Que el [nom de les quatre lletres] il·lumini el seu rostre per tu i et guiï.

Que el [nom de les quatre lletres] alci el seu rostre per tu i et doni la pau. (Bemidbar, 6:24-26)

Com veurem quan –amb l’ajuda de Déu– arribem al llibre de Bemidbar, Nakhmànides ens explicarà aquests versets. La benedicció baixa de les altures, i el significat de «>guardi» és que hom hauria de «guardar-la», tal com es guarda el Xabat: com un tresor. Sobre la «il·luminació del rostre», òbviament no parlem d’antropomorfitzar la divinitat, sinó que es refereix a la xekhinà, a la llum de la presència divina (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bemidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 58).

I així és com cada divendres al vespre els pares beneeixen als seus fills –a les filles se les beneeix «Que Déu et faci com Sara, Rivkà, Rakhel i Lea», i això és digne d’un article en si mateix. Perquè els fills i les filles són una benedicció.

Potser podríem dir que Israel torna a fer un acte de ticún olam, de reparació: l’ordre de naixement, o les preferències del pare o la mare, no haurien d’importar a l’hora de rebre la benedicció, les atencions o les oportunitats per part dels seus pares. Israel ho sap millor que ningú.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada