Comentaris a la Torà de Nakhmanides: el Déu del silenci

Aquesta setmana comencem la secció de Xemot, noms, que s’ha acabat traduint com «èxode». Trobem la història de Moisès, des del naixement fins que es fa adult i ha de fugir de la cort del Faraó, i també d’Egipte, en matar una mena de capatàs que estava maltractant un hebreu.

Un cop arriba a Midiàn, coneix a les filles de Jetro, les salva dels pastors i acaba casant-se amb una d’elles, esdevenint ell mateix, també, pastor. I en un dels seus viatges amb el ramat, Moisès arriba al peu de la muntanya del Sinaí. I allà se li apareix l’àngel del Senyor dins un arbust en flames (Xemot, 3:1-2).

Què fa Moisès? Veu que la flama no consumeix l’arbust. I decideix apartar-se:

«M’apartaré per poder veure millor aquella gran visió. Com és que l’arbust no es crema del tot?» I el [nom de les quatre lletres], en veure que s’apropava a l’arbust, el va cridar «Moisès, Moisès!» I Moisès va respondre «Aquí estic» (Xemot, 3:3-4).

I li diu que es descalci, i es presenta com el Déu del seu pare, el Déu d’Abraham, d’Itskhac i de Ia’acov. I Moisès es tapa la cara per por (Xemot, 3:5-6). Després d’aquesta presentació, Déu exposa les penúries dels israelites, i informa Moisès de la intenció d’alliberar al Seu poble, i que ell és l’escollit per fer la tasca, i que estarà amb ell i l’ajudarà amb senyals (Xemot, 3:5-11).

I Moisès torna a replicar, amb l’excusa que si els israelites pregunten qui és aquell Déu que l’envia, què els ha de dir? I aquí, el Senyor [en hebreu «elohim»], li respon de forma bellíssima: jo seré El que seré –o «jo sóc El que sóc» (Xemot, 3:14).

I sobre aquesta primera revelació al Sinaí, què en diu, el nostre rabí de Girona? Si partim del moment en què Moisès descobreix l’arbust, hem de tenir en compte que a la Torà està escrit «vaierà melekh [el nom de les quatre lletres]» (Xemot 3:2). És el «melekh», el missatger –o àngel– qui s’apareix a l’arbust. I després diu que «quan l’Etern –[el nom de les quatre lletres]– va veure que s’apartava, Déu —elohim— el va cridar».

Com ho explica, això, en Moisès ben Nakhman? Primer ho fa en les paraules d’Abraham ibn Ezra, que diu que qui crida a Moisès és l’àngel. Però per Nakhmànides això no és correcte, ja que Moisès, el profeta més perfecte que hi ha hagut i hi haurà, mai amagaria el seu rostre d’un simple missatger.

Llavors cita el midraix, Xemot Rabà 2:8, on els rabins posen l’exemple de Rabí Iosei Ha-Arukh i el seu mestre, Rabenu HaKadoix. Quan hom veia a Iosei, sempre deia «mireu, allà hi ha Rabenu HaKadoix», perquè sempre anaven junts. De la mateixa forma, quan l’àngel s’apareix al mig de l’arbust, la xekhinà, la Presència Divina, també hi és.

Quin és el problema, doncs? Quan Moisès mira per primer cop no està preparat per la profecia. Per això «s’aparta», per preparar la seva ment i el seu cor. Només després de fer-ho, pot percebre la xekhinà i Déu el crida des de l’arbust (verset 4).

Però que Moisès hagi preparat el seu cor i la seva ment, no vol dir que hagi aconseguit l’estat de perfecció. Aquesta és tan sols la seva primera experiència amb la divinitat! I com és curiós, sap que ha percebut quelcom i s’apropa a investigar. Però ara sí, el [nom de les quatre lletres] –no el missatger– li diu que s’aturi i es revela del tot. I és llavors quan Moisès es cobreix el rostre (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 25-27).

Però és una revelació molt tranquil·la i silenciosa. No és com la que veiem quan tot el poble d’Israel arriba a la muntanya i es prepara, sinó com la que veiem al primer llibre dels reis, quan Elies, també al Sinaí, veu passar primer un vent gran i fort que fa tremolar la muntanya i trenca les roques, un terratrèmol i un foc, però Déu –el nom de les quatre lletres– no hi és, a cap d’aquestes manifestacions. Només després d’això Elies escolta una veu quieta i suau, es cobreix el rostre i surt a trobar aquella veu que el crida (1 Reis, 19:11-13).

Sovint es diu que el Déu de la Torà és un Déu aïrat, violent i malcarat. I té els seus moments, no es pot negar. Però també és el Déu que només es pot trobar en el –i des del– silenci i la introspecció. El Déu que crida a Moisès després que hagi fugit de la cort, hagi ajudat set dones indefenses i estigui passant nits al ras, cuidant ovelles.

I aquest Déu, «serà El que serà». Què serà? No podrem saber-ho mai. Si ni Moisès, l’humà que més a prop Seu ha estat i estarà mai, podrà copsar la totalitat divina, menys encara nosaltres, que vivim en la voràgine mediàtica, social…

Proveu de parlar amb vosaltres mateixos, o algú altre, mentre escolteu la ràdio a tot volum. És impossible sentir la veu que t’interessa. Com més elevat és el soroll de fons, més difícil és percebre un so diferencial.

El silenci només l’aconseguim quan, com Moisès, ens apartem per poder percebre millor. I el silenci es necessita per poder donar aire, per poder captar subtilitats com la veu quieta i suau que crida a Moisès o pregunta «Elies, què fas, aquí?».

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada