Comentaris a la Torà de Nakhmanides: per què es fan certes coses

A la paraixà Bo, continua –i es resol– el relat de les deu plagues que Ha-Xem llença contra Egipte. Ja a la paraixà anterior, abans que comencin, el Kadoix, barukh-hu, avisa: «Però Jo enduriré el cor del faraó i multiplicaré els Meus senyals i els Meus miracles a la terra d’Egipte. I el faraó no us escoltarà més […]» (Xemot, 7:3-4).

I també és aquest el primer verset de la paraixà d’avui: «I va dir [el nom de les quatre lletres] a Moisès: “Vés al Faraó, perquè Jo he endurit el seu cor i el dels seus servents, per mostrar-los els Meus senyals”» (Xemot, 10:1)

Per què ho fa, això, ha-Xem? El nostre savi de Girona, Moisès ben Nakhman, ens ho explica fàcil: el Sant, beneit sigui, informa Moisès que és Ell el qui ha endurit els seus cors, el del faraó mateix i el dels servents, tot i que tots van mostrar el seu temor després de la calamarsa, al verset 9:27.

I per què? Per poder fer els signes i que els egipcis coneguin el Seu poder, però no per tal de castigar-los més per causa d’aquest enduriment, sinó per tal que Moisès, i en especial tot el poble d’Israel, recordin per sempre la força de les Seves accions, com diu al verset 10:2, «i tu sabràs que Jo sóc [el nom de les quatre lletres]» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 100).

I com també hem vist que va avisar que «el faraó no us escoltarà més», en Ramban ens explica el verset 11:9 «I [el nom de les quatre lletres] li havia dit a Moisès: “el faraó no us escoltarà per tal que es multipliquin els Meus prodigis a la terra d’Egipte”». I aquí cal tenir present que estem davant l’avís de la darrera plaga, la mort dels primogènits.

Pel Ramban –i per qualsevol–, caldria esperar que el faraó i els seus servents veiessin la mort dels seus primers fills amb terror, ja que era una amenaça molt pitjor que totes les plagues que havien experimentat. Ha-Xem, per tant, informa que serà Ell qui endureixi el cor del faraó, per tal que els Seus prodigis s’estenguin a través de la plaga dels primogènits, tant en humans com en animals (R. M. ben Nakhman, p.114).

Com el faraó, induït pel Sant, beneit sigui, no permet que els israelites marxin, la plaga s’esdevé i tots els primogènits d’Egipte, humans i bèsties, acaben morts. I un xic després, durant l’explicació de tot el ritual de Pessakh, [el nom de les quatre lletres] diu a Moisès: «Santifica’m tot primogènit que neixi entre els fills d’Israel, tant home com animal. És per mi.» (Xemot, 13:1-2)

Nakhmànides explica que aquest manament, entregat després d’una situació difícil com és la mort d’absolutament tots els primogènits de l’imperi més gran a la Terra en aquell moment, és d’aplicació immediata. És a dir, que cal redimir tots els primogènits de la casa d’Israel vius en aquell moment (R. M. ben Nakhman, p. 161).

Però la Torà encara insisteix: «I quan [el nom de les quatre lletres] et porti a la terra dels cananeus[…] consagraràs al [nom de les quatre lletres] tot allò que obri la matriu per primer cop, inclús tota cria primerenca d’animal que sigui mascle» (Xemot 13:11-12).

No només va caldre redimir als primogènits vius durant la plaga per haver-se deslliurat d’ella. Com es van salvar als primogènits hebreus de la mort, un cop arribats a la terra d’Israel, tot fill –home– primogènit havia d’estar destinat a servir ha-Xem, de la forma que van acabar fent els levites i sacerdots.

Per tant, dins l’obligació de recordar per sempre la sortida d’Egipte s’hi inclou la de redimir als primogènits, homes i animals, per totes les generacions (R. M. ben Nakhman, pp. 166-167).

Tot té un preu. I cal recordar que la llibertat de la casa d’Israel va tenir un preu altíssim: tots els primogènits, homes i bèsties, d’Egipte. Sovint hi ha accions divines incomprensibles, però en aquest cas en tenim una explicació clara: no es fa de forma arbitrària, sinó a fi que es recordés per sempre, per totes les generacions, que la llibertat comporta sacrificis enormes.

A l’inici de Péssakh tots els primogènits fan dejú, per tal de recordar que la sortida d’Egipte només va ser possible després de la mort de tots aquells que, com ells, nascut primer. Perquè tots tenim l’obligació de celebrar Péssakh com si sortíssim, nosaltres mateixos, d’Egipte (Pesakhim, 116b).

No hi ha forma millor d’honrar-los a tots que mantenint aquesta llibertat, així com el seu record, perquè ells també tenien el tselem Elohim, la guspira de la divinitat, dins seu.

Si el Creador va decidir acabar amb part de la seva creació per donar-nos la llibertat, tenim l’obligació de tenir-ho present no només per Pessakh, sinó cada dia, quan ens posem els tefilín al braç i al cap: «I així serà com un senyal sobre la teva mà i entre els teus ulls, perquè amb mà poderosa [el nom de les quatre lletres] ens va treure d’Egipte» (Xemot 13:16).

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada