Comentaris a la Torà de Nakhmanides: queixar-se o actuar

Aquesta setmana, els fills d’Israel creuaran el mar de les canyes. Però abans hauran de superar proves, com el dubte o la por. Aquestes dues coses són molt perilloses, ja que ens transformen.

Veiem si no el cas dels fills d’Israel, mentre esperaven acampats davant el mar. El faraó, després que ha-Xem li endurís el cor un altre cop, surt en la seva persecució, amb 600 carros de guerra i l’exèrcit.

I en apropar-se l’exèrcit del faraó els fills d’Israel van alçar els seus ulls i es van terroritzar en veure la marxa dels egipcis, i els fills d’Israel van clamar de forma desesperada al [nom de les quatre lletres]. I li van reclamar a Moisès «era per manca de tombes a Egipte, que ens portes a morir al desert? Què has fet, traient-nos d’Egipte? Que no et dèiem que ens deixessis seguir servint als egipcis, perquè és millor servir als egipcis que morir al desert?» (Xemot, 14:10-12)

I què fa Moisès? Diu al poble: «No tingueu por, calmeu-vos i veureu que avui us salvarà [el nom de les quatre lletres], doncs els egipcis que veieu avui, no els tornareu a veure més. El [nom de les quatre lletres] lluitarà per vosaltres. Guardeu silenci» (Xemot 14:13-14)

Els israelites havien vist els senyals que els va fer Moisès quan es presentà a ells, estaven convençuts del seu lideratge i que el Déu d’Israel els trauria de l’esclavatge (Xemot 4:30-31). També havien experimentat les plagues, i havien sigut expulsats d’Egipte, tal com els havien avisat. Però van tenir por i van qüestionar a Moisès.

El nostre savi de Girona, Moisès ben Nakhman, ens explica aquest passatge. No sembla lògic que la mateixa gent que implora a Déu que els ajudi protestin al mateix temps contra la salvació que ha efectuat, i diguin que hauria sigut millor si Ell no els hagués salvat.

La interpretació correcta, segons explica Nakhmànides, és que hi havia diferents grups i que l’Escriptura ens explica què va fer cadascun. Ens narra com un dels grups va implorar ajuda a Déu i l’altre va negar al seu profeta i no acceptava la salvació que havia fet per ells.

Per això la Torà, al verset 10, repeteix la definició bnei-Israel, fills d’Israel: «i els fills d’Israel van aixecar els ulls […] i els fills d’Israel van clamar…». Això ens indica que els millors d’entre tot el poble van decidir demanar ajuda a Déu, i la resta van optar per rebel·lar-se contra la seva paraula. Per això la Torà diu després, al verset 31, «I ha-‘am, el poble, va témer al [nom de les quatre lletres]; i ells —ha ‘am, el poble– van creure el [nom de les quatre lletres] i en el Seu servent, Moisès.

Per què? Perquè els «fills d’Israel» designa el grup dels millors, dels destacats, mentre que amb «el poble» es designa la multitud, que és la mateixa multitud del verset 34, «I ha-‘am –el poble– murmurava». I els rabins encara ens en donen un nou exemple, més endavant al llibre de Bemidbar, capítol 25, verset 1.

Per tant, queda clar que allà on la Torà es refereix a «el poble» ho fa com un retret, mentre que quan ho fa a «els fills d’Israel» és en un sentit bo (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 181-182).

Però fins i tot aquest «poble» –o populatxo– havien experimentat les plagues. Per què actuen així? Seria possible, diu en Nakhmànides, que de sobte tinguessin dubtes sobre si Moisès els estava traient d’Egipte tan sols per establir-se com el seu governant?

Segueix el rabí de Girona: Onquelos tradueix vayitz’aku (i van clamar) com uz’aku, volent dir que no estaven pregant a Déu, sinó queixant-se a Ell per haver-los tret d’Egipte i l’esclavatge (R. M. ben Nachman, pp. 182-183). Hebreus queixant-se. Això ja ens sona més, oi?

I llavors arriba la resposta. El [nom de les quatre lletres] va dir a Moisès «Per què clames a mi? Digues als fills d’Israel que es posin en marxa…» (Xemot 14:15). Sublim!

Segons Nakhmànides, Moisès estava se sentia perdut. Atrapats entre l’exèrcit egipci i el mar, amb la meitat de la gent recriminant-li que els hagués portat allà, no sabia què fer. Què li diu el Sant, beneit sigui? «No hi ha necessitat que clamis, perquè com ja et vaig dir –al verset 4–, “I jo seré honrat a través del faraó”». És a dir: a mi no em miris, ja et vaig dir què passaria, tireu endavant (R. M. ben Nachman, p. 185).

Nosaltres també podem tenir múltiples facetes. A vegades ens comportarem com el grup dels millors, i a vegades ho farem com la multitud, el populatxo, o la massa. Com deia al principi, la por ens transforma i tenalla, ens impedeix actuar i, a vegades, ens fa cercar responsables –o culpables– externs quan ja ens havien dit què passaria, o al nostre interior ja sabem exactament què hem de fer si volem sortir-nos-en. Podem queixar-nos, o podem tirar endavant. La decisió recau sempre sobre nosaltres.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada