Comentaris a la Torà de Nakhmanides: el Déu de la revelació

A la paraixà d’aquesta setmana, Itró, hi llegim una de les parts més importants, si no la més important, per nosaltres. La revelació del Sinaí, de la qual la nostra Torà n’és l’enllaç tangible.

Els israelites ja estan al desert i acampen al peu de la muntanya. Moisès realitza una sèrie d’ascensions, Ha-Xem li diu que ha de comunicar als fills d’Israel que, després de tot el que han vist a Egipte, els proposa el pacte: «Escolteu ara la meva veu i guardeu el Meu pacte. Sereu per mi propietat preuada entre tots els pobles, perquè Meva és tota la terra. I sereu per Mi un regne de sacerdots i un poble sant. Això diràs als fills d’Israel» (Xemot, 19:5-6).

I tot el poble ho acceptà: «Moisès va reunir als ancians d’Israel i va posar davant d’ells totes aquestes paraules que [el nom de les quatre lletres] li havia dit. I va respondre tot el poble a l’uníson: “Farem tot el que el [nom de les quatre lletres] ha dit.” I Moisès va portar al [nom de les quatre lletres] la promesa del poble.» (Xemot 19:7-8).

Un cop els israelites accepten el pacte, Ha-Xem dóna instruccions per tal de preparar la seva manifestació explícita. I després, «al matí del tercer dia hi va haver trons i llamps i un núvol espès va cobrir el cim de la muntanya; es va sentir un potent so de corn i tot el poble es va estremir al campament. […] I tota la muntanya de Sinaí fumejava quan va descendir [el nom de les quatre lletres] sobre el cim en mig de foc, i el fum que ascendia era com de forn, i la muntanya sencera tremolava. I el so del corn s’intensificava cada cop més; Moisès parlava i Elohim responia amb una veu.» (Xemot 19:18-19).

Costa imaginar-se una muntanya sencera tremolant, fumejant i amb foc per tot arreu, mentre s’escolta el so del xofar a la màxima potència. De fet, resulta una visió més aviat paorosa. I més paorós encara escoltar, a més a més, la veu de Déu enumerant els aseret hadibrot, les deu frases, més conegudes, tot i que en mala traducció, pels deu manaments.

Com reacciona el poble d’Israel? «I tot el poble va veure els trons i les flames, el so del xofar i el fum sortint de la muntanya, el poble ho va veure i s’estremia; i ho miraven des de lluny. I van dir a Moisès, “Parla tu amb nosaltres, i t’escoltarem, però que Elohim no parli amb nosaltres, no sigui que morim”.» (Xemot, 20:15-16).

Ara bé, què vol dir, tot això? Com ho interpretem? El poble d’Israel va tenir por i volia fugir? Veiem com ens ho explica en Moisès ben Nakhman de Girona. En primer lloc, i respecte a l’acceptació del pacte amb «I va respondre tot el poble a l’uníson: “Farem tot el que el [nom de les quatre lletres] ha dit.”», el rabí de Girona ens diu que Moisès va reunir als ancians, els savis a qui poc abans en aquesta paraixà designa com a jutges del poble, perquè la decisió l’havien de prendre ells. “I va posar davant d’ells totes aquestes paraules” en presència de tota la congregació, perquè era respecte a tots ells que Ha-Xem ordena el pacte, segons el verset 3.

Però el poble no espera al consell dels ancians. Tots junts responen a l’uníson Farem tot el que el [nom de les quatre lletres] ha dit (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 274-275).

Un cop els israelites accepten el pacte, i després de santificar-se durant dos dies, s’esdevé la revelació. La muntanya tremola, hi ha foc i fum per tot arreu i el poble sent un xofar cada cop més fort, i per primer cop [el nom de les quatre lletres] es manifesta i ordena els deu manaments.

I tot el poble veu aquesta visió espectacular, i diu a Moisès que millor hi parli ell sol, amb el Sant, beneit sigui. Per què? Nakhmanides ho explica, no mitjançant el verset 15, sinó durant el comentari al verset 19:9, just després que el poble d’Israel accepti el pacte.

«I va dir [el nom de les quatre lletres] a Moisès, “I vindré a tu en un núvol espès, per tal que el poble pugui sentir-me quan parli amb tu i, per tant, confiar en tu per sempre”» (Xemot, 19:9)

Nakhmànides ens informa, primer, que Abraham ibn Ezra explica que això és perquè hi havia grups que dubtaven de l’existència de la profecia, i per tant calia que Ha-Xem es manifestés de forma pública a tot el poble. Però Nakhmanides ens diu que, un altre cop, ibn Ezra s’equivoca.

Els israelites mai havien dubtat de la profecia. A més, a la Torà, al principi del llibre de Xemot, hi llegim que el poble va creure. I quan van sentir que [el nom de les quatre lletres] havia recordat als fills d’Israel (Xemot 4:31); i més endavant, que ells van creure en [el nom de les quatre lletres], i en el seu servent Moisès (Xemot 14:31).

Per tant, segueix Nakhmànides, Déu diu a Moisès Jo vindré a tu en un núvol espès per tal que t’acostis a la foscor espessa (Xemot 20:18), per tal que el poble pugui sentir-me quan Jo parli. D’aquesta forma, tots ells seran profetes quan Jo parli, sense necessitar que ningú altre els ho confirmi. I si llegim el passatge equivalent al llibre de Devarim, es confirma la versió: «Quan [el nom de les quatre lletres] em va dir: “Reuneix al poble, i Jo faré que sentin les Meves paraules, per tal que aprenguin a témer-me tots els seus dies.”» (Devarim 4:10).

Per què ho fa això, el Sant, beneit sigui? Segueix la conversa que Nakhmànides estableix entre Déu i Moisès: Perquè si sorgeix entre ells un profeta o un somniador (Devarim 13:2) per refutar les teves paraules, ells podran negar-lo ràpidament, perquè han vist amb els seus ulls i sentit amb les seves orelles que tu has aconseguit el més alt nivell de profecia.

És per aquesta raó –continua el rabí de Girona– que Ell va dir per tal que el poble pugui sentir-me quan parli amb tu, perquè ells em sentiran quan Jo parli des de l’interior del foc (Devarim 5:21) i així sabran que sóc Jo, l’Etern, qui parla amb tu. Ells creuran en les meves paraules i també en tu per sempre.

De la mateixa forma, quan el poble d’Israel diu, també a Devarim 5:21, que «Aquest dia hem vist que Déu pot parlar amb les persones, i poden sobreviure» era per deixar clar que “Ara se’ns ha confirmat i ho hem vist amb els nostres propis ulls, tal com era el desig de Déu, que tots esdevinguéssim profetes. Per tant, «Apropa’t tu» (Devarim 5:24), perquè ja sabem que tu has arribat al nivell màxim de profecia, «i escolta tot allò que [el nom de les quatre lletres], el nostre Déu, digui» i ho escoltarem de tu, «i així ho farem», perquè la profecia de Moisès es confirma superior a la de la resta dels profetes” (R. M. ben Nachman, pp. 277-278).

És a dir, que malgrat la intenció original de dotar de la capacitat profètica –és a dir, experimentar la divinitat sense intermediaris– a tot el poble d’Israel, un cop el poble l’experimenta, verifica que Moisès no menteix, que Ha-Xem existeix, i malgrat que Moisès els anima a acostar-se al núvol espès –podríem dir que els convidava a acostar-se a Déu–, ells prefereixen mantenir-se al marge de la muntanya, mirar-ho des de lluny i que sigui Moisès qui parli (Xemot, 20:15-16).

La veritat pot ser eixordadora, o no. Tanmateix, experimentar-la no garanteix mantenir-nos dins la seva experiència ni, menys encara, que la seguim tenint present. D’aquí a unes setmanes podrem veure que, fins i tot havent experimentat la profecia, es pot interpretar de formes molt diferents.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada