Comentaris a la Torà de Nakhmanides: la regla d’or

Els fills d’Israel segueixen al peu del Sinaí, sentint una veu que no comprenen, però que han comprovat que és el Sant, beneit sigui, que parla amb Moisès, i Moisès, el nostre mestre, els hi va dient els manaments.

Després dels relacionats amb els esclaus –sí, tot i haver sortit de l’esclavatge, els hebreus podien tenir esclaus, però amb condicions ben clares–, els relatius a restitucions per lesió o mort violenta a mans humanes o animals, robatoris i danys materials, préstecs i seducció de joves no casades, apareix això.

No enganyaràs ni oprimiràs a l’estranger perquè vas ser estranger a la terra d’Egipte. A cap vídua i a cap orfe maltractaràs. Si els maltractessis i clamessin a Mi, Jo els escoltaria, i s’encendria la Meva ira i us mataria amb l’espasa i serien les vostres dones les vídues i els vostres fills els orfes. (Xemot 22:20-23)

L’estranger –el guer–, la vídua i l’orfe són les tres figures més dèbils del món antic, que estava dominat, en termes de força i llei, per un sistema tribal-patriarcal. La persona de fora de la tribu era vista, d’entrada, com un potencial enemic.

A diferència de Rashi, que ho interpreta en tant a no dir a l’estranger que ve de fora, perquè ell podria respondre que nosaltres també vam ser estrangers; o d’Ibn Ezra, que ho fa en tant a recordar que nosaltres vam ser estranger tal com ho és ell/ella ara; per al Ramban, la interpretació correcta és que «no seria correcte que abuséssiu de l’estranger pensant que no té cap mena de protecció ni escapatòria; perquè vosaltres sabeu que vau ser estrangers a Egipte “i Jo vaig veure com us oprimien els egipcis“, i us vaig venjar, perquè “Jo veig les llàgrimes d’aquells que estan oprimits i no tenen qui els conforti, i al costat dels seus opressors hi ha la força” (Cohèlet 4:1) i Jo alliberaré a cada un “d’aquell que és massa fort per ell” (Salms 35:10).

De la mateixa forma, “no causaràs aflicció a la vídua ni a l’orfe” (verset 21), perquè Jo sentiré els seus plors (verset 22), perquè totes aquestes persones no poden valer-se per si mateixes sinó que confien en Mi. I més endavant (23:9) Ell va afegir aquesta raó: “perquè tu coneixes l’ànima d’un estranger, perquè tu vas ser estranger a la terra d’Egipte.“»

Tot estranger –o migrant–, segueix en Ramban, no se sent còmode a la nova terra on viu. Possiblement no hi ha arribat per pròpia voluntat, però encara que sigui així, es troba amb dificultats i potser amb hostilitat. O potser se’l vol fer sentir estranger amb missatges que li diuen que ell no és d’aquell lloc i que hauria de marxar, tot i haver nascut a aquella terra. Sentir-se estranger a casa teva és dur, però pensar que la terra que trepitgem ens pertany de forma exclusiva és molt més que absurd.

Totes aquestes situacions porten a la tristor, a sentiments de buidor i, en alguns casos, de depressió. El nostre rabí, Moisès ben Nakhman, ens diu que en aquestes situacions poc afables, els estrangers dirigeixen els ulls a les altures, pel que Ell els mostrarà misericòrdia, de la mateixa forma que va mostrar-ne als fills d’Israel quan eren estrangers, i esclaus, a Egipte.

Perquè, com està escrit, “i els fills d’Israel clamaven per causa de l’esclavatge, i ploraven, i els seus plors van arribar a Déu per causa de l’esclavatge” (Xemot 2:3), és a dir que Ell va tenir misericòrdia no pels seus mèrits, sinó només per causa de l’esclavatge, i per això mateix Ell mostra misericòrdia a tots els oprimits (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 392-393).

No només els fills d’Israel sabem què és ser estranger en terra estranya –i ho recordem cada any durant Péssakh— sinó que també sabem què és veure’s estranger a casa teva. I precisament per això se’ns diu que no s’ha de treure profit ni abusar d’aquell que ve de fora a viure al nostre costat.

Fer-ho és situar-se en la posició del Faraó quan “enduria el seu cor” per maltractar sense raó. Aquesta és una situació que cal evitar, però no per por a que el Sant, beneit sigui, ens posi al mig del mar i acabem ofegats. No fer als altres allò que no volem que ens facin a nosaltres és, tal com ens recorda Hil·lel, tota l’ensenyança de la Torà (Xabat 31a).

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada