Rav Iehudà, fill de Rav Xmuel bar Tehilat, va dir en nom de Rav: De la mateixa forma en què quan comença Av minvem l’alegria, també quan comença el mes d’Adar, hom augmenta l’alegria (Talmud de Babilònia, Taanit 29a)
Adar és el mes en què celebrem Purim i rememorem la història que explica la meguilà [rotlle] d’Ester. Ester i Mordekhai –el seu tiet– vivien a Susa, a Babilònia. El text narra un complot d’Hamàn, virrei d’Akhaixveroix, per assassinar tots els jueus de l’imperi persa, i com Ester aconsegueix desactivar-lo, salvar als jueus i acabar amb Hamàn i els seus fills executats per traïció.
Les mitsvot , o manaments, de Purim són quatre. Podríem dir que la principal és llegir, o escoltar, la meguilà d’Ester, tant a l’inici del dia 14 d’Adar quan es pon el sol, com durant el dia de Purim. Aquells que no llegeixen però sí que escolten, només compleixen si escolten totes i cada una de les paraules sense excepció.
Això, en alguns moments de la història, ha portat problemes, per causa dels diferents costums populars que s’han anat creant al voltant de la lectura de la meguilà. En especial la de fer soroll quan s’escolta el nom d’Hamàn, descendent d’Agag, rei d’Amalec.
Per què es fa soroll quan s’escolta el nom d’Hamàn? Un dels manaments de-oraita –de la Torà escrita–, a Devarim 29:10, és el d’esborrar el nom d’Amalec de la faç de la terra.
Són moltes les formes en què, de forma tradicional, s’ha «esborrat» el nom d’Hamàn. Moisès Isserles, un rabí polonès del segle XVI, ja diu que els nens escrivien el nom d’Hamàn en dues pedres o trossos de fusta, i els picaven entre ells fins que el nom desapareixia.
Lleó de Mòdena, a Venècia al segle XVII, ens diu que els seus convilatans escrivien «Hamàn» a la sola de les sabates, i a cada menció del virrei, picaven de peus a terra.
A les comunitats iemenites, per altra banda, hi ha prohibició expressa de fer soroll durant la lectura de la meguilà, per preservar la santedat i el decòrum de la sinagoga (London Sephardi Minhag, Purim).
Però no només s’ha fet soroll. Els Gueonim, els savis de les grans acadèmies perses fins al segle IX, ja informaven del costum de fer un ninot d’Hamàn i penjar-lo pel carrer uns dies abans de Purim. Arribat el dia, cremaven a Hamàn en efígie, fins que Teodosi II ho va prohibir.
Al Iemen, com hem dit, no feien soroll a la sinagoga. El que sí que feien era un ninot d’Haman, i l’apedregaven. Però on sí que es muntava un sidral important era a Amsterdam, on s’escrivia el nom d’Hamàn a una roca, i l’anaven picant amb martells i pedres fins a convertir-la en grava (The Shechter Institute).
Però Purim és més que llegir la meguilà i fer o no fer soroll. Hi ha tres mitsvot més que no hem dit. La primera, no cal dir-ho, és fer una seudà. Un àpat festiu i abundant, que s’ha de celebrar durant el dia, és a dir amb el sol al firmament.
Una altra mitsvà és «mixloakh manot», «entregar regals». Però en què consisteixen aquests regals? En aliments o begudes que no requereixin cap mena de preparació addicional i que, un cop s’entreguen, es poden consumir de forma directa.
I la darrera és la de «matanot le evionim», entregar regals als pobres. Malgrat que la caritat és un manament que aplica durant tot l’any, en diferents èpoques pren més importància. Purim és un d’aquests moments.
Aquest manament s’observa entregant un mínim de dos presents, a dues persones diferents. A diferència de la mitsvà anterior, aquí el regal pot consistir en diners, menjar, roba o qualsevol cosa que els calgui a aquestes dues persones, i hauria de ser d’un valor similar.
Tot i que les tradicions són maques de mantenir, també cal tenir present a aquells que, per qualsevol circumstància, no disposen de recursos suficients. Compartir amb els altres allò que el kadoix, barukh-hu, ens ha prestat és, podríem dir, una de les coses més importants a la vida.