Comentaris a la Torà de Nakhmanides: el vedell d’or com a guia

Amb prou feines han passat quaranta dies des que [el nom de les quatre lletres] s’ha manifestat davant i ha parlat a tot el poble d’Israel. Moisès està al cim del Sinaí, aprenent la llei que haurà de transmetre.

Mentrestant els israelites diuen a Aaron, sume sacerdot ungit, «fes-nos déus [elohim] que ens protegeixin, perquè no sabem què ha passat amb aquell Moisès que ens va fer sortir de la terra d’Egipte»(Xemot 32:1).

I Aaron els demana or, i fabrica un ídol. Un vedell d’or. I després un altar. I els israelites fan sacrificis i festegen la sortida d’Egipte (Xemot 32:2-6). Només 40 dies d’haver comprovat l’existència del kadoix, barukh-hu, els israelites ja transgredeixen els tres primers manaments:

No tindràs altres déus fora de Mi. No et faràs escultures ni imatges del que hi ha a dalt els cels, baix a la terra ni a les aigües a sota de la terra. No et prostraràs davant d’elles ni les serviràs (Xemot 20:2-5)

Una transgressió terrible mereixedora, sens dubte, del més gran càstig. Segur? Què ens diu en Moisès ben Nakhman? El Ramban no ho té tan clar.

Per ell, el llenguatge del verset indica que el poble d’Israel volia un líder que ocupés el lloc de Moisès, i no pas déus –elohim. I això, ens diu Nakhmànides, és cabdal per comprendre aquest incident i el pensament dels qui el van perpetrar.

Els israelites saben perfectament que Moisès no és cap déu, i que les meravelles que han vist a Egipte no les ha fet ell. Per tant, diu el Ramban, demanen «fes-nos “elohim” que vagin davant nostre», i no una deïtat.

Podríem dir que va ser així. «Moisès, l’home que ens va mostrar el camí de sortida d’Egipte fins ara, estant a càrrec del viatge a les ordres de l’Etern, a ell l’hem perdut; aconseguim un nou Moisès que ens mostri el camí i, a través de la seva mà, les ordres de l’Etern.» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 549-550).

Aquesta seria la raó, segons el Ramban, per la qual l’escriptura diu «Moisès, l’home que ens va treure» i no pas «el Déu que ens va treure» (Devarim 33:1). Però la resposta d’Aaron també té el seu pes.

Quan Moisès baixa de la muntanya i descobreix què ha passat, pregunta al seu germà i aquest respon que a ell li van demanar que fes «elohim» per a protegir-los perquè aquell Moisès no sabien on estava. Que els va demanar l’or i que, en llençar-lo al foc, en va sorgir el vedell (Xemot 32:23-24).

El que d’entrada sembla una excusa dolenta, el Ramban ho explica de la forma següent: «Ells només em van demanar que hauria de fer-los “elohim” que anessin davant seu en el vostre lloc, mi senyor, perquè no sabien què us havia passat ni si tornaríeu o no.»

I d’aquesta forma, quan Moisès apareix al campament, el poble d’Israel abandona la festa; Moisès polvoritza l’ídol, el barreja amb aigua i els hi fa beure. I diu el Ramban, si realment els israelites veiessin el vedell com un déu, haurien deixat que l’esmicolés, el barregés amb aigua i els obligués a beure? (R. M. ben Nachman, p. 550).

Però què va fer, Aaron? Un cop construeix l’altar, diu «demà serà festa solemne al [nom de les quatre lletres]». No pas al vedell, sinó al [nom de les quatre lletres] (Xemot 32:5).

El Ramban intueix que Aaron potser volia guanyar temps, i per això decideix construir un altar i deixar passar un dia sencer, declarant el sacrifici per al Déu de veritat.

Però els israelites es van llevar ben d’hora i van fer els sacrificis (verset 6), i Nakhmànides ens avisa que a l’escriptura no hi diu «i van oferir-li sacrificis de foc i sacrificis de pau», sinó que hi diu «i van oferir sacrificis…».

Per què? Perquè alguns d’ells ho volien fer de forma correcta, al [nom de les quatre lletres], però alguns altres s’havien corromput i ho van fer al vedell. Igual que vam veure a l’hora de creuar el mar, els grups seguien definits.

Un cop polvoritzat l’ídol, s’esdevé un episodi de genocidi religiós important. Però Aaron en surt indemne. Com és això, si ha sigut ell qui ha fabricat l’ídol? Sense cap mena de dubte, Moisès està enfadat amb el seu germà. «Què t’ha fet aquest poble per tal que el fessis caure en una transgressió tan gran?» (Xemot 32:21).

Nakhmànides ens explica la versió de Rashi, per a qui Moisès pregunta a son germà a quines tortures l’han sotmès abans de cedir a fer el vedell. Però al Ramban no li quadra aquesta explicació, ja que la idolatria és una transgressió que cal evitar, si cal, renunciant a la mateixa vida.

Més aviat ho veu així: «Quina mena d’odi tens contra aquesta gent, que gairebé els has portat a la seva destrucció i anihilació?» Sorprenent, com a mínim! Aaron és el koén gadol, el sume sacerdot que ha de guiar i expiar les transgressions del poble.

Però en comptes de recriminar-li l’actitud primer a ell, per aquesta responsabilitat, i després al poble, Moisès respecta al seu germà gran. Confia en la seva bona voluntat i assumeix que la intenció no era dolenta. El que sí que fa és recriminar-li no haver fet res per aturar-los, responsabilitzant-lo per això de les faltes comeses pels israelites (R. M. ben Nachman, pp 563-564).

Moisès veu que el poble està corromput (verset 25). Per això responsabilitza al seu germà, per haver-los deixat orfes de lideratge, consell i instrucció, i permetre que acabessin com ovelles escampades per les muntanyes.

La Torà ho diu així perquè els israelites pensaven que el vedell els guiaria, però al final no sabien ni cap a quina direcció caminar ni quines accions fer (Xemot 18:20). I alguns van intentar fer-ho bé segons la seva forma de pensar, i d’altres ho van fer per pura idolatria, i per tant, cadascú va anar per la seva banda (R. M. ben Nachman, pp. 564-565).

I potser per això un dels manaments és que tot Israel és responsable un de l’altre (Talmud de Babilònia, tractats Sanedrí 27b i Shevuot 39a).

Xabat xalom.

One Comment Add yours

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada