Comentaris a la Torà de Nakhmanides: Sinaí 2.0

Els israelites acaben de construir el Tabernacle, i Moisès l’ha de muntar, posar totes les peces a lloc i santificar-lo. Quan acaba tot el procés, «el núvol va cobrir la tenda de reunió i la glòria del [nom de les quatre lletres] va omplir el Tabernacle» (Xemot-Èxode 40:34).

Moisès ben Nakhman ens explica que el núvol el cobreix per totes bandes, quedant la tenda amagada. I al seu interior, la glòria del [nom de les quatre lletres] ho omple tot, de la mateixa forma que es diu en referència al Mont Sinaí, «dins del dens núvol a on estava el [nom de les quatre lletres]». I Moisès no podia entrar ni tan sols a l’atri, per causa del núvol que tot ho omplia, i no li estava permès anar dins el núvol. I encara es repeteix al verset següent, «la glòria del [nom de les quatre lletres] omplia el Tabernacle», per tant, com hi podia entrar?

Doncs no tenia permís per entrar-hi, i en comptes d’això, el [nom de les quatre lletres] el cridava i llavors, Moisès, s’endinsava al núvol, tal com havia fet al Mont Sinaí, quan la Torà ens diu que «i Ell va cridar a Moisès al setè dia, des del mig del núvol» (Xemot-Èxode 24:16) i dos versets després ens diu «i Moisès va endinsar-se a l’interior del núvol» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 624).

La revelació del Sinaí és un moment paorós. Terrible. Fins i tot traumàtic. Tant, que els israelites se’n desmarquen i demanen a Moisès que els faci d’intermediari. Però quan revelació sinaítica acaba, amb Moisès, Aaron i els seus fills i els 70 ancians contemplant al Déu d’Israel (Xemot-Èxode 24:9-10), Moisès rep instruccions per construir el Tabernacle: «Em construiran un santuari i jo habitaré entre ells» (Xemot-Èxode 25:8).

El Mont Sinaí és una experiència extàtica. I també estàtica. Immòbil. Per això Ha-Xem ordena la construcció d’un punt de trobada intermedi, portàtil, per tal de poder «habitar» entre els humans. Per fer-los saber que no és un Déu que viu en un núvol, al cim d’una muntanya. Si no que la seva presència està allà mateix, al bell mig del campament. I malgrat que no el podem identificar visualment, perquè és incorpori, veient el lloc on es manifesta, la tenda misteriosa, el tenim present.

El Mixcàn és un petit Sinaí portàtil, on al principi es repeteix la seqüència de Moisès essent cridat, entrant al núvol i relatant les lleis i ordenances en sortir. I si «la glòria del [nom de les quatre lletres]» omple la tenda de reunió durant la santificació i inauguració del Mixcàn, quan Moisès ja no hi sigui, serà el Sume Sacerdot qui ompli la tenda amb el fum del «ketóret» el Dia del Perdó, quan Ha-Xem es contrau i permet que els humans entrem al seu domini, el kódeix-hakodaixim –però sense travessar el vel. Però quan hi entrem, malgrat que el podem arribar a percebre, no el veiem.

Coloma meva, Tu que niues a les escletxes de la roca, amagada als espadats, fes-me veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és suau, i la teva cara, bonica. (Xir ha-xirim-Cant dels cants 2:14).

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada