Els fills d’Israel han construït el Mixcan, i el Sant, beneit sigui, relata a Moisès tot allò que han de fer Aaron i els seus fills en tant als sacrificis. Com i quan s’encén el foc; com es fan les ofrenes vegetals de diferent classe –amb i sense llevat, amb i sense encens…–; com es fan els sacrificis animals i que es fa amb ells en cada cas; quan es poden menjar…
«I la carn de la seva ofrena d’acció de gràcies es menjarà en el mateix dia en què s’ofrena. No deixarà res d’ella per a l’endemà.» (Vaicrà 7:15).
Però no és l’única forma. Depenent de la raó del sacrifici, es podia menjar fins al tercer dia:
«Però si la seva ofrena és per un vot o una donació voluntària, es pot menjar en el dia en què es fa l’ofrena, i si en queda alguna cosa l’endemà, pot menjar-se. El que quedi de la carn del sacrifici al tercer dia, es cremarà al foc.» (Vaicrà 7:16-17)
Quines mena d’ofrenes ens diu la Torà que es fan? Les millors de cada cas. Els primers fruits, el primer gra, la millor farina i els millors animals. Perquè, si es pot oferir alguna cosa a qui ho va crear tot –i per tant a qui tot pertany–, ha de ser realment la millor que tinguem. I és un acte solemne que s’ha de fer en temps i forma apropiats. I aquests temps i forma inclouen el temps màxim que es disposava per menjar-lo. Fins i tot al verset 18 es diu que la carn que es consumeixi més enllà del tercer dia després d’oferir-la, no s’acceptarà i es considerarà una abominació.
Però per què uns sacrificis es mengen el mateix dia, uns altres es «poden» menjar també el segon dia i uns altres encara «fins» al tercer dia? En Nakhmànides ens explica un xic el tema. El verset 16 es podria interpretar com si el manament fos que s’ha de menjar en dos dies, és a dir repartir la carn. Però per això s’especifica que «ve hanotar», i allò que quedi, si és que queda alguna cosa, es pot menjar al matí del segon dia. Però això no significa que es reservi una part per menjar després. El manament és que la carn es mengi durant el primer dia (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Vaykra, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 84).
I què es fa amb allò que sobra? Segons el verset 17 es crema el tercer dia, amb llum solar –el dia comença amb la posta de sol. El Ramban ens diu que l’expressió «el tercer dia» no connecta amb «allò que en quedi», sinó amb «es cremarà al foc». És a dir, que allò que pogués sobrar de la carn que no s’hagués consumit el dia en què es va oferir ni durant el matí de l’endemà, havia de cremar-se al matí del tercer dia (Talmud Bavli, Zevakhim 55b; R. M. ben Nachman, p. 85).
I de la mateixa forma que els sacrificis de gratitud tenien un moment adient per oferir-se i un temps màxim per consumir-se –i les benediccions tenen uns moments determinats per dir-se, hi ha un temps en què es perd l’oportunitat de recitar certes pregàries, etc.–; i que les ofrenes al Tabernacle, i al Temple, havien de ser el millor que tinguéssim –el millor animal o els millors fruits–, també la gratitud ha de venir de dins i hem de donar la millor part de nosaltres. I també ho hem de fer en un temps determinat, i passat aquest temps pot arribar a quedar invalidada i, fins i tot, prendre’s malament.
Quan algú fa una cosa per nosaltres el correcte és expressar-li la nostra gratitud. I això s’ha de fer de la forma més ràpida possible. Si no ho fem, a vegades podem arribar a oblidar aquella acció; o la persona pot pensar que no li hem donat prou importància. I en el pitjor dels casos, si per alguna raó donem les gràcies a destemps encara que ho fem amb la millor intenció, a vegades aquesta gratitud es pot arribar a prendre com una burla.
Intenteu descartar que mai a la vida us heu trobat en la situació en què algú, a destemps, us agraeix –o us reconeix un encert– alguna cosa que vau fer i no penséssiu allò de «a bona hora m’ho dius».
Xabat xalom.