La recitació de l’hal·lel per Péssakh

Hi ha certs dies de l’any en què es recita l’Hal·lel. El dia 15 de Nissàn n’és un. Ara bé, quin d’ells? I quants cops s’ha de recitar? I encara millor… què és “l’Hal·lel”?

Per “hal·lel” s’acostuma a pensar en els salms 113 a 118. Aquests cinc salms expliquen diferents històries. Comencen explicant com Déu controla la creació, i segueix amb la narrativa de la redempció de l’esclavatge.

S’expliquen les meravelles i les intervencions divines; com Israel demana ajuda i Déu respon. Acaba donant gràcies per l’alliberament. Si hom s’hi fixa, recorda l’estructura de l’amidà, la pregària de 18 benediccions que repetim tres cops al dia: alabança, petició, gratitud.

Tot i que es recita en altres ocasions, sembla com si aquest hal·lel fos una tefilà –pregària– específica pels moments de l’any en què es recorda l’alliberament d’Egipte: Péssakh, Xavuot i Succot, que eren les tres peregrinacions al Temple per donar gràcies, indicació que apareix als darrers salms del grup.

Però encara hi ha dos “hal·lel” més! Un d’ells el conforma grup de salms del 145 al 150, que també recitem cada dia. Cadascun d’ells comença, i acaba, amb “halleluyah” i que relaten les obres divines i com es manté la creació. I per acabat, tenim “l’hal·lel gadol” –el gran hal·lel–, què és el salm 136.

En aquest salm es recorda de nou la creació, i es fa menció específica a l’alliberament d’Egipte. Està incorporat a l’hagadà, i per tant es recita durant la nit de Péssakh –les dues nits a la diàspora (“Or Hadash, a commentary on Siddur Sim Shalom for weekdays“, Reuven Hammer, Rabbinical Assembly 2008, pp XXVII; 50).

Ara que sabem quants n’hi ha i què diuen, toca saber quan i com l’hem de recitar.

A l’època del segon Temple ja es recitaven els salms 113 a 118 dos cops: a la nit del 14 al 15 de Nissàn i un altre cop el dia 15, al Temple. A l’exili, però, no hi havia Temple. I en trobar-se en una situació diferent, es va optar per innovar.

I així ho va trobar Rav en arribar a Babilònia, descobrint la nova tradició de recitar-lo cada dia intermedi de la festa, però saltant alguns fragments determinats, el que avui es coneix com “mig hal·lel” (Reuven Hammer, pp. XXVII; 50).

L’hal·lel, quan es recita complet, té benedicció inicial i final, com la lectura de la meguilà. És a dir, que el “mig hal·lel“, en ser incomplet, es recita sense benedicció –depenent de la tradició particular, és clar. En alguns llocs es beneeix en els dos casos, però la benedicció és diferent.

Tanmateix, Moisès ben Nakhman diu que es beneeix també el “mig hal·lel” durant els darrers sis dies de Péssakh. Segons el Ramban, aquests sis dies apareixen com “moed” –dies festius– a la Torà i, per tant, existeix una obligació fonamental per a recitar l’hal·lel (http://www.koltorah.org, accés 29 de març del 2018)

Però també hi ha midraixim que expliquen el perquè del “mig hal·lel“. A “Shibolei Haleket” –segle 13–, per exemple, citen el midraix Harninu, que diu que durant els dies intermedis de Péssakh es recita “mig hal·lel” per causa dels egipcis ofegats. Eren éssers humans, creats a imatge i semblança de Déu. I el Sant, beneit sigui, va prohibir que els àngels cantessin cançons d’alabança mentre part de la seva obra s’ofegava al mar.

Això enllaça molt bé amb les gotes de vi que es treuen de la copa mentre enumerem les plagues durant el séder, perquè recorda que la llibertat té un preu. I en el nostre cas, aquest preu, amb la darrera plaga i l’episodi del mar, va ser altíssim. I això tampoc s’ha d’oblidar.

Com es recita?

Si tornem a la mixnà, tractat pesakhim, capítol 6, trobarem a Xammai i Hil·lel. Debaten fins on arriba la primera part, que es diu abans del sopar del 14 de Nissàn. Xammai diu que només el salm 113, ja que encara no és de nit, i el salm 114 és la sortida d’Egipte. Hil·lel respon que els fills d’Israel no van sortir d’Egipte fins al matí, i si seguíssim el raonament de Xammai, caldria esperar fins al matí per poder dir el salm 114? Per Hil·lel no cal esperar que sigui de nit.

Després tornen a debatre sobre la benedicció final, per tal d’esbrinar si inclou redempció o no, per la mateixa raó que acabem de veure. Rabi Tarfón i Rabi Akiva també debaten, però sobre si es fa en passat o futur (“… que vas redimir a Israel”, o per altra banda “… que redimeixes a Israel”).

A la mixnà 7 hi llegim que quan ens bevem la quarta copa de vi, s’acaba l’hal·lel. És a dir, que entremig hi ha el sopar.

Aquestes dues mixnaiot encaixen amb el que llegim al Keter Xem Tov, el recull de tradicions del món sefardí publicat per Shemtob Gaguine: els habitants de les ciutats que no tenen ningú que reciti hal·lel per ells, van a la sinagoga i reciten una part, marxen a casa a sopar i tornen a la sinagoga per acabar-lo.

Sembla que a Aixkenaz ho feien a casa, durant el séder, mentre que els sefaradim ho feien a la sinagoga en públic, perquè és alabança –i record de la sortida d’Egipte, i és bo profunditzar sobre la sortida d’Egipte a Pessakh.

I si algú no pot acabar l’hal·lel durant la primera nit, com a la diàspora la festa dura 2 dies, també es fa a la segona nit. D’aquesta forma s’ajuda a la gent a complir la mitsvà (http://www.ketershemtob.com/pesahhallelnight.html, accés el 30 de març del 2018).

Ja per acabar, recordem a Raban Gamliel, a la mixnà 10:5 del tractat Pessakhim:

Raban Gamliel deia que qui no fa menció de 3 coses (pessakh, matsà i maror), no compleix l’obligació; […] En cada generació, cada persona s’ha de veure com si sortís d’Egipte i, per tant, és la nostra obligació agrair i lloar i beneir a Aquell que va fer miracles pels nostres pares i per nosaltres. Ell ens va portar de l’esclavatge a la llibertat, de la tristor a la joia, del dol a la festivitat, de la foscor a la llum, i de la servitud a la redempció. Diguem davant Seu Halleluyah!

És a dir, cantem l’hal·lel.

Molt bon, i molt kaixer, Péssakh a tothom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada