«I al dia vuitè, Moisès va cridar a Aaron, als seus fills i als ancians d’Israel» (Vaicrà 9:1)

Ha arribat el dia de la inauguració oficial del Mixcàn, del Tabernacle construït pels israelites al desert, que serà el lloc des d’on [el nom de les quatre lletres] es manifesti.

Moisès ha passat set dies realitzant ofrenes, dedicant no només el Tabernacle, sinó ungint als seus sacerdots –Aaron i els quatre fills–, els seus vestits, els objectes de l’interior i tot el necessari. Moisès dóna les instruccions finals, i Aaron realitza els primers sacrificis com a sacerdot ungit (Vaicrà 9:2-21).

En acabar, Aaron beneeix al poble d’Israel. Ell i el seu germà entren al Tabernacle, en sortir-ne, tornen a beneir al poble i just en aquell moment, «la glòria del [nom de les quatre lletres] es va manifestar davant tot el poble» (Vaicrà 9:22-23).

I quan la glòria de ha-Xem, el «kvod-[el nom de les quatre lletres]», es manifesta, què fa tothom? Es prosterna a terra entre exclamacions d’admiració (Vaicrà 9:24). Excepte Nadav i Abihú, els fills grans d’Aaron. Ambdós estan dins el Tabernacle i, per tant, experimenten el «kvod-ha-Xem» de ben a prop. Agafen els seus encensers i fan una ofrena espontània.

I del «kvod-ha-Xem» en surt un foc que els consumeix, i moren «davant (lifné) [el nom de les quatre lletres]» (Vaicrà 10:1-2). Nadav i Abihú, víctimes del seu propi fervor religiós.

Moisès agafa el control de la situació, avisa als familiars que retirin els cossos i instrueix als tres sacerdots restants, Aaron, Eleazar i Itamar, sobre com han de fer el dol. I no Moisès si no ha-Xem adverteix de forma seriosa a Aaron:

«No beuràs vi ni licor fort, ni tampoc els teus fills amb tu quan entreu al Tabernacle per tal que no moriu, serà un estatut per totes les vostres generacions» (Vaicrà 10:4-9)

Podria ser que Nadav i Abihú haguessin mort per altres raons? O almenys, hi podria haver algun altre factor? Ningú millor que el nostre comentarista de la Torà de capçalera, Moisès ben Nakhman, per esbrinar-ho.

Com acostuma a fer, ens explica altres versions. Per a Rashi, el manament és de «no beure vi fins al nivell que aquest faci un nivell intoxicant». És a dir, fins a emborratxar-se. I això només aplicava al vi. Els sacerdots podien beure, fins a emborratxar-se, altres licors. De tot, excepte vi. El mot «sheikhar» –«iàin veshekhar»–, en aquest cas, caldria llegir-lo com «vi fort».

I Nakhmànides accepta l’explicació de Rashi. Però per a l’adversari del Ramban, Maimònides, no és del tot vàlida. Les altres begudes alcohòliques queden prohibides, encara que sense càstig de mort, i el servei religiós efectuat sota els seus efectes no s’invalida. Però si fan el mateix beguts de vi, sí que s’aplica el càstig –mort per mà dels Cels–, i el servei és invàlid. Per tant, el Rambam llegeix «sheikhar» com «licor fort» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Vayikra, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 120-121).

Sigui com sigui, per què es dóna aquest manament just ara? Recordem un dels primers articles, on ja vam explicar que la gran majoria de les mitsvot s’entreguen després que s’esdevingui alguna calamitat. I acabem de presenciar la mort de dos dels cinc sacerdots del poble d’Israel.

El manament apareix ara per tal que els sacerdots no s’emborratxin abans de començar a realitzar la seva tasca, oficiar davant –«lifné»– Déu, no fos cas que tinguessin pensaments no adients a la tasca, i acabin fent accions que resultin en la seva mort, tal com va passar amb Nadav i Abihú. Perquè els dos havien begut, i bastant pel que sembla.

I és possible que els rabins interpretessin (Vaicrà rabbà 12:1) que els dos joves morissin per haver entrat al Santuari sota els efectes de l’alcohol, però no pel fet d’entrar sota els efectes de l’alcohol, si no perquè l’alcohol els va portar a fer una ofrena de «foc estrany». Per què passa? Perquè no ho sabien, perquè mai s’havia esdevingut aquesta possibilitat (R. M. ben Nachman, p. 121). I cal veure que no és un manament comunicat per Moisès, si no que Déu li diu de forma directa a Aaron. És excepcional.

Per tant: «No beuràs vi ni licor fort […] quan entreu al Tabernacle […]». Quan entreu a fer què? Per realitzar la tasca específica dels sacerdots. De la mateixa forma que es diu que els sacerdots havien de rentar-se les mans i els peus abans d’entrar al Tabernacle per realitzar les ofrenes i els serveis religiosos, el Ramban ens explica que la prohibició de beure vi abans d’entrar al Tabernacle se’ls aplica tan sols abans de fer just això.

Els cohanim –els sacerdots, descendents d’Aaron– podien entrar al Tabernacle i al Temple sense rentar-se per fer reparacions o neteja. Però per tocar depèn quins objectes o fer segons quines accions, s’havien de rentar. Podien entrar beguts, però no podien participar en el ritual. Si entraven serens, bevien fins a emborratxar-se i oficiaven, el càstig també era la mort (R. M. ben Nachman, p. 122-124).

Nadav i Abihú no moren per entrar beguts al Tabernacle, sinó perquè per causa del seu fervor –possiblement augmentat per l’alcohol–, en trobar-se de sobte amb tot el «kvod-[nom de les quatre lletres]» just al davant, i amb tota la millor intenció de l’ànima, van voler estar «a l’altura del moment», però van fer una ofrena no programada. I després de la desgràcia, el manament.

I com hem vist, un simple manament que podríem resumir en «no oficiaràs el servei diví anant begut», esdevé en múltiples normes i lleis per definir quines begudes es permeten i quines no, quines funcions es poden fer begut i quines no, en quines circumstàncies es podia entrar al Tabernacle i la prohibició de resar sota els efectes de l’alcohol, siguem cohanim o no.

Totes aquestes lleis principals i derivades conformen el sistema legal, de l’halakhà, que regeix el nostre dia a dia. Hi ha qui, com Spinoza, veu una cotilla en aquests debats i lleis. Una munió de normes que constrenyen i compliquen la vida de les persones. Si em permeteu, empraré un símil amb la revelació del Sinaí, on el [nom de les quatre lletres] es fa present i el poble, allunyat de la muntanya, és presa de la por i el temor i demana a Moisès que intercedeixi (Xemot 20:18-21).

Però hi ha altres persones, com el Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo, que veuen l’halakhà com un sistema per evitar donar-ho tot per fet: la vida, la sortida i la posta del sol o tenir un plat a taula. En les seves paraules, l’halakhà «causa una nova i profunda reflexió en tant a la vida. De forma conseqüent, ens pot menar a una forma de viure nova, diferent i més dignificant […] Les lleis dietètiques fan que els humans prenguem consciència, mentre mengem, del fet meravellós que és l’existència del menjar, a través de recitar una benedicció en el miracle de poder menjar». I també ens diu que la vida només comença de veres amb astorament i admiració davant tot allò que ens envolta i que fem (Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo, Jewish law as a rebellion, pp. 137-139).

Astorament i admiració és just el que provoca la revelació del «kvod haXem» que llegim a la paraixà d’avui. L’halakhà pot ser una cotilla que ens distregui del nostre entorn, però també pot ser una eina d’alliberació per assolir aquest astorament davant el kvod-haXem, davant el qual només es poden fer exclamacions d’admiració i prosternar-se.

Xabat xalom.

1 Comment

Respon a Comentaris a la Torà de Nakhmanides: el miracle de l’aigua amarga – Tornant de Liorna Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.