I va dir el [nom de les quatre lletres] a Moisès: «X’lakh-lekà Envia a homes per tal que explorin la terra de Canaan que vaig donar als fills d’Israel. Envia un home de cada tribu, cadascun un líder d’entre ells» (Bamidbar-Números 13:1-2).

A la paraixà d’aquesta setmana llegim l’episodi dels espies. Onze homes, un per cada tribu descomptant la de Leví, amb un encàrrec clar: explorar la terra de Canaan, veure com i quants eren els seus habitants; avaluar si la terra era bona i fèrtil o no i portar mostres dels seus fruits; espiar-ne les ciutats i veure si estaven fortificades o no (Bamidbar-Números, 13:18-20).

I així ho van fer. Durant quaranta dies van trescar la terra i observant-la. I fins i tot van portar una mostra de raïm, que havien de transportar entre dos! I llavors van fer el seu informe:

Hem anat a la terra on ens vas enviar i de veritat allà hi raja llet i mel. Aquest n’és el fruit. Però la gent que hi viu és poderosa. Les seves ciutats estan fortificades i molt grans. A més, hi hem vist els fills d’Anac. (Bamidbar-Números 13:27-28).

El poble d’Israel escolta aquest informe dels habitants i comença a tremolar de por. Caleb, un dels exploradors, pren la paraula i fa callar a tothom, assegurant que s’ha d’anar a conquerir la terra, perquè és possible. Els seus companys repliquen que no, que els cananeus, jebuseus, hitites i amorreus són més forts i no tindran res a fer (Bamidbar-Números 13:30-31).

I s’esdevé la tragèdia. Nou dels exploradors es refermen: «La terra que hem anat a explorar devora als seus habitants, que són de gran alçada. Són gegants, fills d’Anac. Davant d’ells, nosaltres semblàvem llagostes, als nostres ulls i segurament als seus» (Bamidbar-Números 13:32).

El poble, en sentir això, irromp en protestes contra Moisès i Aaron, reclamant-los responsabilitats i acusant-los, de nou, d’haver-los tret d’Egipte per portar-los a morir al desert. Caleb, a qui ja hem vist, i Josuè –l’explorador per part de la tribu d’Efraïm i futur successor de Moisès– tornen a intentar-ho, i expliquen les bondats de la terra promesa, i demanen als israelites que no es rebel·lin, que confiïn en [el nom de les quatre lletres]. I què fa el poble? Els apedrega.

I és aquí quan trobem l’explicació dels quaranta anys de travessia del desert, com càstig a aquesta manca de resolució i temor. Un per cada dia que els espies van estar explorant la terra d’Israel.

En aquesta història hi ha molta cosa a estudiar. Per començar, per què s’envien, els espies, si ja al principi del llibre de l’Èxode (3:17) es diu que la terra que haurà d’heretar raja llet i mel? Al principi del Deuteronomi (1:22) Moisès recorda l’episodi: «Però us vàreu presentar davant meu per dir-me “enviem homes davant nostre per escodrinyar la terra i informar-nos després de quin camí ens convé prendre i a quines ciutats podem entrar”».

És a dir, què és el poble d’Israel qui, d’entrada, no se’n refia i demana enviar els espies. Però a Moisès ja li va estar bé! (Deuteronomi 1:23: «La proposta em va agradar»). Llavors, per què tot això? Per què s’envia als espies? Quina és la seva transgressió, per la qual ells acaben morint (versets 14:36-37) i el poble ha de vagar 40 anys pel desert?

Al cap i a la fi, ells fan el que els encomana Moisès. Els va enviar sabent que farien un informe fals? De fet, el mateix Moisès repetirà (Deuteronomi 9:1-2) la descripció de la terra, i en termes encara molt pitjors, als fills de la generació del desert abans de creuar el Jordà! (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 119-120).

Què ens explica en Moisès ben Nakhman, de tot això? Els israelites volien fer com qualsevol de les nacions que es preparen per a la guerra en un país estrany: enviar exploradors per tal de conèixer els camins i els llocs, de forma que, un cop comenci el conflicte, aquests exploradors liderin l’exèrcit. Volien fer un reconeixement previ per saber quines ciutats podien conquerir de forma fàcil. Volien saber per on atacar el territori de forma més satisfactòria, per on trobessin menys resistència.

I això li va semblar bé a Moisès, perquè la Torà no permet als humans posar les esperances en miracles en qualsevol dels seus assumptes, sinó que ordena a aquells que han d’anar a la batalla a proveir-se i prendre totes les precaucions necessàries. Per tant, i de forma aparent, “Moisès va consultar a la Presència Divina, que va donar el vistiplau: «(Xlekh-lekhà) Envia [per tu] homes per tal que explorin la terra de Canaan […]» i la reconeguin, i que et portin un informe, i segons la informació que donin hauràs de prendre una decisió en relació a la conquesta” (R. M. ben Nachman, pp. 120-121).

D’altra banda, la terra de Canaan està a 7 jornades de viatge a peu d’Egipte. És a dir, no era una terra desconeguda per als egipcis. Moisès, criat com egipci, en coneixia la fertilitat i els fruits. Per això demana als exploradors que en portin de mostra. Però els israelites, que a Egipte eren esclaus, no la coneixien ni comprenien la naturalesa de la terra. Per tant, Moisès va optar per evitar convèncer «per la fe», enviant a 11 persones sense coneixement previ per tal que la veiessin amb els seus propis ulls i, per tant, tot fos més creïble (R. M. ben Nachman, pp. 121-122).

Però per al Ramban no queda clar que Moisès consultés a la Xekhinà. Ens diu que el significat de Xelakh-lekhà) Envia [per tu] homes» és que els israelites ja havien decidit enviar els espies, tot i que la tradició era enviar-ne només dos –això ho veiem a Josuè 2:1, abans de conquerir Jericó. Però Déu ja coneixia el futur, i per això va intervenir i va ordenar enviar no dos, sinó onze espies, un per cada tribu. I no hi va enviar a qualsevol, sinó als cabdills. Per què? Perquè volia que tots els líders de les tribus estiguessin representats, per tal de, potser, «recordassin i tornessin al [nom de les quatre lletres]» (Salms, 22:28).

I si no retornaven, per tal de repartir el càstig de la mateixa forma, evitant castigar només a una o dues de les tribus, quedant clar que el fet d’enviar a onze persones importants provenia directament de Déu (R. M. ben Nachman, pp. 122-123).

Llavors, quina és la transgressió dels espies? Doncs cap. La transgressió, ens indica el Ramban, va ser la de demanar enviar als espies en primera instància (Deuteronomi 1:22). Cal recordar que els que van demanar-ho eren els mateixos que havien experimentat la redempció de l’esclavatge, i Moisès va acceptar per complir els seus desitjos, sabent què passaria. Per tant, el significat de «I la proposta em va agradar» seria quelcom semblant a “he suportat la vostra maquinació i he ordenat que l’executi”.

I de la mateixa forma, passarà quelcom semblant uns quants anys després, quan el poble d’Israel exigeixi un rei contra el desig expressat a Samuel (1 Samuel 8:7): “Escolta la veu del poble en tot el que et diguin; perquè ells no t’han rebutjat a tu, sinó que m’han rebutjat a mi, per tal que no sigui el seu rei” (R. M. ben Nachman, p. 124).

En diferents ocasions a la Torà s’indica al poble d’Israel que no és com la resta de nacions, i que té la missió específica de ser un poble sant i una nació de sacerdots. I això implica comportar-se de forma diferent a la resta de pobles de la Terra, i fer coses diferents.

I com dèiem al principi d’aquesta sèrie, al llibre de Bereixit, els manaments gairebé sempre es donen després d’una desgràcia.

Per això cada dia recordem, dos cops, el final de la paraixà d’aquesta setmana –on es condemna a la generació que va sortir d’Egipte a morir al desert per seguir els dictats dels seus cors i ulls–, el tercer fragment del Xemà: «I seran per vosaltres tsit-tsit, i els veureu, i recordareu tots els manaments del [nom de les 4 lletres], i els complireu i no us extraviareu darrere dels vostres cors ni dels vostres ulls, darrere els quals sempre us perdeu» (Bamidbar-Números 15:37-41).

Perquè la funció dels tsit-tsiot és la de recordar-nos tots els manaments. I com ho fa? Segons Raixí, el valor de les lletres hebrees de la paraula «tsit-tsit» és sis-cents. Si hi sumem els vuit fils amb els que es fan els cinc nusos, aconseguim el número sis-cents tretze, que indica el nombre de mitsvot o manaments.

Però com sempre, el Ramban no ho acaba de compartir, perquè resulta que «tsit-tsit», en hebreu, només té una «iod», pel que el valor numèric és de cinc-cents noranta. A més, el nombre de fils per fer els nusos, pel Ramban –que segueix l’escola d’Hilel com s’indica al tractat Menakhot, pàgina 41b–, són tres, pel que quan es passen pel trau de la tela en queden sis, i no vuit. I en tant als nusos, la llei indica que amb els dos primers n’hi ha prou (Menakhot 39a)!

Per a en Nakhmànides, la funció de recordatori no és a través del valor dels nusos, sinó pel «t’khelet», el fil blau. També s’explica a Menakhot (43b): «per què es va escollir el color blau d’entre tots? Perquè el blau s’assembla al mar, el mar s’assembla al cel, i el cel s’assembla al Setial de Glòria». I la semblança resideix també en el nom, ja que «t’khelet» també conté la paraula «kol», que significa tot, o tots. Tots els manaments (R. M. ben Nachman, pp. 154-156).

Però una cosa és el pla diví, i una altra molt diferent el lliure albir del nostre poble, altiu, contestatari i rebel. Humà. I com humans, hi ha dies que ens calen recordatoris per retornar al senderi.

Xabat xalom.

2 Comments

Respon a Comentaris a la Torà de Nakhmanides: el mal que fan els rumors – Tornant de Liorna Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.