Comentaris a la Torà de Nakhmanides: que no es pugui fer no significa que calgui oblidar

Si hi ha un manament estrany en tota la Torà, podríem estar segurs que tothom escolliria el de la vaca vermella. De fet, el Ramban ja ens indica, al principi del comentari de la paraixà, que aquest és el manament relacionat amb expiacions que seria causa de més escarni (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 194).

Però a més de la raresa del tema, Moisès ben Nakhman també ens assenyala diferents coses. Qui sacrifica la vaca, i per què? Quina diferència hi ha entre el primer sacrifici i els successius? Els farà la mateixa persona?

«Digues als fills d’Israel que et portin […]» (Bamidbar-Números 19:1)

El Ramban ens diu que la raó per la qual el verset diu “i et portaran a tu [Moisès]» és perquè primer s’ordena als israelites que fessin això al desert durant aquella època, i després Déu ordena que hauria de ser «un estatut perpetu per als fills d’Israel i per l’estranger que visqui entre ells» (Bamidbar-Números 19:19). I això significa que ho haurien de fer a través de totes les seves generacions.

De forma similar, ens recorda el Ramban, també trobem la mateixa expressió «et portaran [וְיִקְחוּ אֵלֶיךָ-veikekhu elekhà]» als versets que ordenen als fills d’Israel que han de portar oli pur d’oliva per encendre la menorà:

I tu hauràs d’ordenar als fills d’Israel per tal que et portin oli d’olives batudes, pur, per a encendre làmpades de forma perpètua. (Xemot-Èxode 27:20)

I just al verset següent s’ordena que sigui «un estatut per sempre a través de les seves generacions» (R. M. ben Nachman, p. 196).

Un cop tenim «el que», veiem que la Torà indica que «i li haureu de donar a Eleazar el sacerdot» (Bamidbar-Números 19:3). Emprant les paraules de Raixí, «el compliment correcte del manament només és possible quan l’executa el Sume Sacerdot suplent», Nakhmànides ens diu que Raixí no ens diu que l’obligació d’aquest manament rau sempre en el Kohén Gadol substitut, sinó que estem davant una delegació.

Diu el Ramban que aquest és un manament temporal especial, era la primera de les vaques vermelles, i que va coincidir que el sacrifici l’havia de fer Eleazar, ja que era el Kohen Gadol substitut. I ens porta les paraules de rabí Meïr, rabí Yosi, rabí Yehudà i rabí Ximón, a Sifré Khucat 123:

L’Escriptura ens ensenya que la vaca vermella havia de ser preparada pel gran sacerdot substitut. Això s’evidencia pel fet que encara que Aaaron estava viu, Eleazar –que era el substitut– va cremar la vaca. «I li haureu de donar [ella] a Eleazar el sacerdot». Aquesta primera vaca l’havia de preparar Eleazar, però totes les altres vaques en generacions següents, han de ser preparades pel gran sacerdot.

I rabi Eliezer fill de Iaakov diu:

Aquesta la va fer Eleazar –el substitut–, i totes les altres vaques les han de fer el Sume Sacerdot o un sacerdot ordinari.

I per què, tot això? El Ramban ens explica que el secret profund que implica el manament de la vaca vermella només mereixia ser entregat al gran sacerdot, i malgrat això no se li va comunicar a Aaron, sinó al seu suplent!

Per què? Potser per la grandesa d’Aaron, que era «el sant del [nom de les quatre lletres» (Salms 06:16), el que efectuava la cerimònia d’expiació –dins el Tabernacle–, el Sant no li va voler donar una feina que s’havia de fer a fora del santuari.

O potser ho havia de fer Eleazar per tal d’iniciar-lo, en vida del seu pare, en les feines i rituals propis del gran càrrec que hauria de desenvolupar. I recordem que Aaron mor, i el relleu es fa en aquesta mateixa paraixà.

O potser l’execució del manament no se li va atorgar a Aaron com a càstig per l’incident del vedell d’or (R. M. ben Nachman, pp. 197-198).

Sigui com sigui, queda clar que hi ha continuïtat. I de la mateixa manera que continuem encenent la menorà, de forma simbòlica, a la festa de khanucà, seguim estudiant aquest estrany manament de la vaca vermella, malgrat que avui no el puguem fer, ja que no hi ha Temple, ni gran sacerdot –ni vaques adients.

Perquè és un «lekhucat ‘olam», un manament per sempre. I malgrat que ara no es pugui fer, cal no oblidar-lo, com tota la resta, puguin complir-se o no, per quan algun dia es reconstrueixi aquell temple que serà la casa d’oració per tots els pobles (Ieixaiahu-Isaïes 56:7).

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada