Comentaris a la Torà de Nakhmanides: trobar la pau

Com ja anirem veient, tot el llibre de Devarim –que en hebreu original seria paraules, però es coneix com a deuteronomi– és un recordatori dels manaments. La paraixà d’avui comença d’aquesta forma:

«I serà, perquè escoltareu aquestes lleis, i les cuideu i compliu, que el [nom de les quatre lletres] el teu Déu guardarà per tu el pacte i la bondat que va prometre als teus pares» (Devarim-Deuteronomi 7:12)

Els comentaristes, ens explica Moisès Nakhmànides, han dit que el significat d’ekev és que «al final» hi haurà recompensa. De forma similar, «en seguir-los [els manaments i ordenances de Déu] “ekev rav” (hi ha [al final] gran recompensa)» (Salms 19:12). El verset, per tant, ens està dient: «i al final [la conseqüència última] de la teva atenció/comprensió a les ordenances i al fet que les observis i compleixis és que Déu complirà el pacte i la misericòrdia, i Ell t’estimarà» (verset 13).

Això és correcte, perquè en la Llengua Sagrada [l’hebreu] el principi de qualsevol cosa s’anomena «roix» [literalment, cap], com està escrit «roix [el principi] de la Teva paraula és veritat» (Salms 119:160). De forma semblant, la conclusió de qualsevol matèria s’anomena «akeiv [taló]», ja que la Llengua Sagrada adopta aquestes expressions figuratives emprant el cos humà; per tant, «el cap» és el principi i «el taló» és la conclusió i final del cos. La Torà també parla de «el cap i la cua», en referència a persones, emprant de forma figurativa el cos d’un animal (Devarim-Deuteronomi 28:13 – R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 95).

Però què vol dir que Déu ens estimarà, si parem atenció, comprenem i complim els manaments i ordenances?

Continua el Ramban, i ens diu que quan observem els manaments [per exemple els judicis] per amor a Déu mateix, Ell també ens estimarà. Però, afegeix, és possible que «va’ahev’ekha» sigui una forma transitiva, pel que llavors parlaríem que Déu causi que siguem estimats per les famílies d’aquells que han estat castigats i no serem odiats per allò que els causem. “I Ell et beneirà” (verset 13), i “no t’esdevindrà cap mal” (Salms 91:10) per causa dels judicis i accions que has efectuat (R. M. ben Nachman, p. 97).

A partir d’aquí la Torà ens relata tota una sèrie de bondats, fets i coses que succeiran als fills d’Israel, que recordem que estan escoltant això de boca de Moisès, acampats a la riba del Jordà i esperant per entrar a conquerir Erets Israel. I totes les coses que diu Moisès encaixen a la perfecció en aquella situació. Però com les encaixaríem al segle XXI, quan no estem acampats al Jordà sinó que vivim a Erets Israel i, a més, una part important vivim a la diàspora?

Què significa, aquí «ekev»? Què vol dir que Déu ens estimarà? No ho farà, si no complim la nostra part? De què parlem, quan parlem de «recompensa»? Déu necessita que complim els seus manaments? Khas v’khalila!

Si mantenim, com ho fem, que Déu és preexistent i principi creador, no té cap necessitat que nosaltres fem absolutament res. A l’inici de Pirké Avot s’aconsella que «sigueu com aquells servents que serveixen al seu mestre sense esperar rebre cap recompensa» (Pirké Avot-Ètica dels pares 1:3). I també trobem al Talmud, a Quiduixin 39B i a Khullin 142A, a rabí Ya’akov que ens diu que «no hi ha recompensa en aquest món per a l’observança dels manaments».

Per què els hauríem de complir, llavors? Que en fem, de l’«ekev», avui? M’atreveixo a suggerir que no hi ha «ekev». De la mateixa forma que la Torà és cíclica, i quan n’arribem al final tornem a començar; de la mateixa forma que arreu hi trobem que el nostre pacte és «le dor va dor» i «le’olam va’ed», de generació en generació i per sempre, aquest «ekev» podria referir-se a quan «al final ho comprenguem», o que «al final ho comprendrem». El què? Les raons dels manaments, que poden no ser res més que consells de comportament en societat –que no social–, però molt més que tones de lleis i halakhot aparentment inabastables. I viceversa, al mateix temps. 

I què passa, «ekev» de tot això? M’aferro a la khutspaniut i ho enllaço amb la darrera benedicció de l’amidà, que al mateix temps enllaça amb uns dels fragments més bells de tota la Torà, que és el que estudiem cada dia de la setmana –ja sigui xabat, cap de més, cap d’any o, en especial, Iom kipur–, durant la Benedicció de la Torà:

Que el [nom de les quatre lletres] et beneeixi i et guardi.
Que el [nom de les quatre lletres] il·lumini el Seu rostre i et doni la Seva gràcia.
Que el [nom de les quatre lletres] alci el Seu rostre davant teu i et doni pau.

(Bamidbar-Números 6:24-26)

Per tant, «i serà, perquè [al final] hauràs escoltat aquestes lleis, i les cuidaràs i compliràs, que el [nom de les quatre lletres] el teu Déu guardarà per tu el pacte i la bondat que va prometre als teus pares. I Ell et beneirà… i alçarà el Seu rostre davant teu i et donarà pau».

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada