Arribem al final de la Torà. Moisès sap que la seva hora s’acosta i entona un cant. Els darrers advertiments al poble d’Israel: Escolteu, oh cels! Ha-azinu ha-xamaïm!
En ell, Moisès fa la seva darrera profecia. En un breu cant, exalta el poder del [nom de les quatre lletres], i després explica les desgràcies que arribaran.
Però quan Ieixurún, en engreixar-se, es va encabritar. En l’abundància, va abandonar a Déu el seu Creador i es va oblidar de la roca de la seva salvació. El van provocar adorant a déus estranys, el van irritar amb abominacions detestables.
Just aquesta setmana hem celebrat Iom Kipur, el dia de l’expiació. Potser moment més proper a Déu. Quan les coses van mal dades, o quan ens sentim malament, és quan els humans tendim a acostar-nos-hi. A reclamar. A preguntar “per què jo!?”. Però quan les coses ens van bé, ja se sap…
El poble d’Israel, el poble “escollit”, és un gran exemple d’això en tota la Torà, en especial a partir de la sortida d’Egipte. La generació que experimenta en primera persona la revelació del [nom de les quatre lletres] al Sinaí, és la mateixa que en desconfia en el moment d’entrar a la terra de Canà, i per això mor al desert.
I les següents generacions seran les que abandonaran a Déu en l’abundància, l’oblidaran i l’irritaran amb abominacions. Moisès ben Nakhman ens ho explica. Primer ens presenta la interpretació de Rashi, que diu que els israelites adopten pràctiques immorals. Però per Nakmànides no té sentit, ja que no concorda amb el context (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 359).
Segueix el Ramban, i ens explica que la paraula b’zarim, “i el van irritar b’zarim” està connectada amb l’expressió del verset anterior “Déu el seu Creador“, i que el significat és “ells el van irritar i engelosir amb ‘déus estranys’“, semblant a la frase que trobem a Devarim-Deuteronomi 5:7.
I el significat de l’expressió “amb abominacions” és que els israelites adoraven a dimonis i altres presències, en forma de sacrificar els seus propis fills llençant-los al foc com ofrena. Totes aquestes pràctiques són to’evot, abominacions, per al [nom de les quatre lletres], com es diu al verset 12:31 “doncs ells fan amb els seus déus tot allò que és abominable davant el [nom de les quatre lletres]. Fins i tot cremen als seus fills i filles al foc en adoració als seus ídols“. I també està escrit a Jeremies 19:5, diu el Ramban, “que no t’he ordenat, ni n’he parlat, ni m’Ha passat per la ment” (R. M. ben Nachman, p. 359).
El cant de Moisès el nostre mestre està en un context de denúncia de la idolatria. Però què és idolatria? Doncs són aquelles pràctiques que feien els habitants de la terra de Canà. Ho hem llegit durant Minkhà de Iom Kipur: No fareu allò que fan a Egipte, ni tampoc fareu el mateix que fan a la terra de Canà, on us porto (Vaiïcrà-Levitic 18:3).
És per aquestes pràctiques indecents com cremar als seus fills, que el destí dels cananeus és l’extermini. És per això que se’ls anomena “idòlatres”.
Com dèiem al principi, quan les coses ens van bé, sovint pensem que és per causa de la nostra sort, o del nostre esforç, però quan es gira la truita alcem la vista. El judaisme es resumeix en una frase que repetim dos cops al dia: escolta Israel, [el nom de les quatre lletres] és el teu Déu, [el nom de les quatre lletres] és U.
Pensar que tot el que és bo que tenim és única i exclusivament obra de les nostres mans i intel·ligència és no comprendre el significat profund d’aquesta frase, ni dels dos primers fragments que llegim després. Idolatria no és només pensar que un tros de fusta o una estàtua que, malgrat tenir boca i ulls, no parlen ni hi veuen (Tehil·lim-Salms 135:16) té cap mena de poder sobrenatural.
Això és el que condemna als israelites i el que segueix explicant Moisès al seu cant a la paraixà d’aquesta setmana i que, finalment, s’esdevé i relata a través de tot el llibre de Josuè, i en especial al dels Jutges.
Ara estem molt contents i feliços perquè hem superat Iom Kipur, i ens sentim nets perquè hem fet teixuvà. I en un parell de dies celebrarem Succot, el temps de la nostra felicitat. Ara que tot va bé, per què no aixecar la vista i recordar la frase final de la benedicció dels sacerdots?
Per què hem d’esperar tot un any per corregir la conducta? Per què no podem començar just ara? Per què no oblidar-nos d’anar assenyalant als altres i aixecar la vista i mirar a allò que només ens pot retornar la mirada de forma que veiem al nostre interior, i davant la qual no podem enganyar a ningú altre que a nosaltres mateixos?
Xabat xalom.