Comentaris a la Torà de Nakhmanides: la comprensió de tot plegat

Aquest xabat acabem la Torà. Moisès beneeix a les tribus. Seguidament es relaten els seus darrers moments, i acaba amb un petit elogi.

Mai ha sorgit cap profeta a Israel com Moisès, a qui el [el nom de les quatre lletres] coneixia cara a cara (Devarim-Deuteronomi, 34:10).

L’expressió «panim al-panim», «panav al-panav», i d’altres semblants, les hem trobat en alguna ocasió. Què ens vol dir ara, la Torà? Com ens ho explica, Moisès ben Nakhman?

Segons Raixi, diu Nakhmànides, això vol dir que el cor de Moisès estava familiaritzat amb Ell i hi parlava quan ho desitjava, com està escrit, «i ara pujaré al [nom de les quatre lletres] (Xemot-Èxode 32:30); quedeu-vos aquí, que pugui escoltar allò que el [nom de les quatre lletres] ordena sobre vosaltres (Bemidbar-Números 9:8)». Però, com gairebé sempre, el Ramban diu que no és correcte (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 405).

Per Nakhmànides, la construcció «a qui el [nom de les quatre lletres] coneixia cara a cara» s’assembla més a «i et conec pel teu nom (Xemot-Èxode 33:17);i Tu has dit “et conec pel teu nom” (Xemot-Èxode 33:12)».

El verset ens diu que «no ha sorgit mai cap profeta a Israel» a qui Déu hagi exaltat de tal manera com per poder comunicar-se amb ell «cara a cara». És possible, explica Nakhmànides, que la intenció del verset sigui explicar que quan dues persones veuen la cara l’una de l’altra, es familiaritzen entre elles després d’aquella trobada.

Per tant, la Torà diu «a qui [el nom de les quatre lletres] coneixia cara a cara», indicant que Déu i Moisès eren com dues persones que es coneixen bé l’una a l’altra. Tot i això, la Torà només diu que Déu coneixia a Moisès, però no a l’inrevés.

A Xemot-Èxode 33:11 llegim que «I [el nom de les quatre lletres] parlava a Moisès cara a cara»… i també en referència al poble d’Israel es diu «[el nom de les quatre lletres] va parlar amb tu cara a cara (Devarim-Deuteronomi 5:4)»! Però en el cas del poble d’Israel, les explicacions es feien només «des de dins del foc (Devarim-Deuteronomi 4:36)», volent dir que els israelites només escoltaven la veu que sorgia del foc, però que no veien pas la presència divina.

El que ens diu la Torà és que Déu coneixia a Moisès cara a cara fins al grau que li permetia –a Moisès– aferrar-se a Ell. Així va ser en la revelació del Sinaí, però el poble només percebia la Veu que sortia d’entre el foc (Xemot-Èxode 19:20). D’aquesta forma, la Torà ens explica que totes les profecies de Moisès van ser com aquell dia al peu del Sinaí, però que la resta de profetes tenien una percepció diferent, segons llegim a Bemidbar-Números 12:4 (R. M. ben Nachman, pp. 405-406).

La profecia és, segons alguns savis, el nivell més alt de comprensió i comunicació amb Déu que un humà pot tenir. El [nom de les quatre lletres] no se situa «cara a cara» dels humans. De fet, ningú li pot «veure la cara» –ja hem vist què vol dir això– i sobreviure.

El nostre nivell de comprensió de la divinitat sempre serà mínim comparat amb els savis del Talmud o la Mixnà. Infinitesimal, si parlem de Moisès. Però no per això hem d’abandonar l’única forma d’augmentar aquesta comprensió: l’estudi de la Torà. Per això quan acabem la darrera paraula, tornem a començar directament i sense pausa amb els primers versos de Bereixit, del Gènesi.

Que l’estudi de Torà no acabi mai. I que puguem, algun dia, tornar al nivell d’estudi que hi havia a la nostra terra a l’època dels primers, dels rixonim. Khazak!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada