A vespres del 9 de novembre, commemoració de la Kristallnacht.

Quan els vidres es trenquen és un senyal inequívoc de que alguna altra cosa, més tard o més d’hora, acabarà també per trencar-se, potser de manera irreparable. Els vidres només són un avís, un indici, una senyal a la qual hem d’estar ben alerta.

Potser, quan veiem els vidres trencats, ja hem fet tard. Massa tard. Extremament tard. Vergonyosament tard. Èticament tard. Humanament tard. Com en aquell vespre del 9 al 10 de novembre del 1938, arribats a aquest punt, podem intuir, saber o pronosticar quin serà l’avenir que ens espera.

Europa viu encara avui amb el vell fantasma que sempre la ronda, el fantasma de l’antisemitisme disfressat d’una i mil formes. El fantasma de la judeofòbia que encara l’acompanya. El fantasma (molt ben disfressat ell) de la israelofòbia, ben present a la ciutat de Barcelona encara a dia d’avui.

Podríem entendre la judeofòbia com el paradigma dels racismes i de les discriminacions, com l’exemple d’aquell mal regalimant plenament irracional i sense sentit. Com el paradigma de tots aquells mals que sabem que hi són però que ningú se n’ocupa, que veiem dia a dia i que semblem incrustats a la nostra realitat. I deixem que els vidres “dels altres” es trenquin, perquè no són “els nostres” vidres i, en veure’ls trencats, llastimosament el futur se’ns fa present i intuïm com acabarà. Malament. I en certa manera en serem còmplices i responsables, perquè ho hem vist i hem callat.

Israel ha de ser llum per les nacions, el mal de les nacions ha de ser un mal que sentim com a nostre, per tal d’empatitzar-hi i d’aportar-hi un xic de llum. La llum de l’esperança i la d’un futur millor. Nosaltres no podem callar perquè, si callem, correm el risc de veure com el passat es torna present.

Nova Escola Catalana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.