Déu s’està reubicant

El següent text és una traducció de l’article «God is relocating», del Rabí Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a David Cardozo Academy el dia 18 d’abril del 2013


Darrerament, m’ha envaït un sentiment estrany. No sóc capaç encara d’articular-lo del tot, però alguna cosa em diu que Déu està canviant de residència. Ha llogat una empresa de mudances , en aquest moment, estan carregant tots els mobles i possessions dins una furgoneta i esperant les Seves instruccions per anar a la nova destinació.

La veritat és que Ell està pensant a canviar de llar des de fa temps, però encara no ho ha fet perquè nosaltres, en la nostra ignorància, encara estem ocupats visitant la seva casa antiga, completament cecs davant el fet que les cortines ja no hi són, la majoria dels mobles han estat retirats i que Ell està a la porta, vestit amb la seva jaqueta, a punt per marxar. Tot i això ens escolta, somrient i sentint pena per nosaltres que, en la nostra completa ceguesa, encara creiem que seiem confortablement al seu saló, parlant i fent un cafè amb Ell mentre, de fet, Ell seu a la seva cadira mirant cap a la porta, somiant amb la seva nova llar.

Les sinagogues, ja siguin ortodoxes, conservadores o reformistes, ja no són la seva primera residència. De segur que alguns dels seus fidels són gent piadosa que proven de comunicar-se amb el seu creador. La majoria d’aquests llocs han esdevingut religiosament estèrils i espiritualment buits. Per tant, Déu s’està movent cap a minyanim no convencionals i llocs com els cafès israelians, clubs de debat, centres comunitaris i trobades religioses sense afiliar i batei midraix atípics. La raó és òbvia. En alguns d’aquests llocs hi ha gent que de fet l’està buscant. I això és una cosa que li agrada; no tens que ja l’han trobat i ja ho donen per fet.

Ell s’està movent cap a la gent jove, que sent que Ell està allà però encara no l’han trobat. Li proporciona un calfred emocionant. En alguns d’aquests cafès ell troba nois joves amb cueta, sense kippot, però amb tzitziot penjant fora de les samarretes, pregant en les seves pròpies paraules, provant de trobar-lo. A les yexivot seculars i troba dones amb pantalons i minifaldilles que debaten sobre què significa ser jueu i que fan un petó a la mezuzà quan entren a una desfilada de moda. També hi ha aquells qui per la seva fruïció es posen tefilin de tant en tant, amb gran emoció; d’aquells que encenen llums de Cabaret de forma entusiasta els divendres a la nit hi entren en debats seriosos sobre budisme i com combinar alguna de la seva saviesa amb la càbala incorporar-ho a la seva pràctica jueva.

No ho fan perquè sigui tradició o nostàlgia o com feien els seus avis sinó que sincerament volen connectar créixer i esdevenir millors més profunds i jueus més autèntics –però el seu propi a ritme i sense que els altres els vinguin a dir que han de fer. Aquests joves no aniran als programes convencionals que tracten d’adoctrinar-los i sovint són terriblement simplistes. No, els volen acostar-se per una tremenda urgència i una explosió interna de les seves neixamot. No hi ha cap altre lloc millor per Déu, tot i que aquests intents no sempre aconsegueixen els objectius correctes i a vegades estiguin mal dirigits.

En aquests llocs poc convencionals, els discursos teològics es fan davant un got de cervesa, i els participants parlen fins ben entrada la nit, perquè no en tenen prou d’aquest gran material anomenat Judaisme. Molta d’aquesta gent vol estudiar a Déu i entendre per què Ell va crear el món i quin és el significat de la vida. Què és la condició humana? Què és una experiència religiosa? Com afrontem la mort? Que és el sentit de l’halakhà? Què hi fem, els jueus, en aquest univers estrany? S’adonen que la vida esdevé més i més perplexa, i que aquestes preguntes són d’importància radical. Aquests temes són, després de tot, eterns. Qui vol viure una vida que passa inadvertida? És en aquesta estratosfera misteriosa a la qual Déu li agrada viure. No en té mai prou.

Malauradament, el Seu interès flaqueja quan Ell entra a les sinagogues convencionals. Hi troba poca excitació, allà. La gent, entre els que m’hi incloc, sembla que anem a través dels moviments, activant el pilot automàtic, fan el que els han dit que han de fer, diuen les paraules del llibre de pregàries, i marxen a casa a fer el Kiduix.

Molt pocs es fan les preguntes sobre com relacionar-se amb Déu, per què són jueus i jueves i de què van, en realitat, les seves vides. Molts ni tan sols volen enfrontar-se amb aquests problemes desagradables. Només els trenca la seva tranquil·litat mental. Un dvar Torà convencional, bonic, és suficient. Després de tot, tot ja ha estat debatut, discutit i resolt. Els visitants habituals de les sinagogues –un altre cop, com jo– només parlen amb Ell quan el necessiten, però gairebé ningú parla sobre Ell o l’escolta quan Ell els demana ajuda per acomplir el propòsit de la Seva creació.

Per tant, Déu s’està movent cap a llocs més interessants. Riu quan pensa en l’antic eslògan, “Déu està mort”. Era una malaltia infantil. Ell sap que hem après la lliçó. És massa fàcil, massa simple, i no ha resolt res. Ell sap que Ell encara no ha estat substituït amb res millor. Oh, sí, encara hi ha científics normals i corrents que creuen que ho han solucionat tot. Alguns neuròlegs creuen de forma sincera que “nosaltres som els nostres cervells”, i que el nostre pensament no és més que activitat sensorial. Sembla que creguin que hom pot trobar l’essència de la Novena simfonia de Beethoven mitjançant l’anàlisi de la tinta amb la qual el compositor va escriure la seva obra mestra. Hi ha fins i tot premis Nobel que creuen que aviat entrarem dins la ment de Déu i ho sabrem tot, i que ja no el necessitarem més.

Són com l’home que busca el seu rellotge al bell mig de la nit. Quan se li pregunta què fa cercant sota el fanal del carrer, si ha perdut el rellotge un parell de carrers abans, respon “Aquest és l’únic lloc on m’hi veig”. Aquests científics no se n’han adonat, encara, que hi ha moltes més coses, a la terra i als cels, que la seva recerca serà capaç de copsar. S’han convençut a ells mateixos que són simples observadors objectius i no han comprès, encara, que ells mateixos són actors en el drama misteriós d’allò que anomenem vida.

I Déu només ens pica l’ullet. Mentre va durar aquesta llarga malaltia, començant al segle XIX, s’han desenvolupat anticossos per lluitar contra la negació del Seu ser. Malgrat que l’ateisme encara està viu i és potent, molts s’han tornat immunes a les seves idees simplistes. Amb els anys, s’han acumulat antitoxines, i ara ens sorprenem pel fet que Ell, després de tot, pugui estar entre nosaltres. De sobte, una hipòtesi caduca ha reviscolat. Déu és una possibilitat real, i seria bo que ens n’adonéssim.

Però aquí rau el problema: mentre l’establishment religiós ha pujat al terrat i crida ben fort “Ja us ho dèiem!”, encara no han copsat que això no és cert. El descobriment de Déu no succeeix per causa de la religió convencional, sinó malgrat ella.

La veritat és que el gran canvi respecte a Déu es va donar en un lloc ben allunyat de l’establishment religiós oficial. De fet, és un miracle que alguna gent segueixi creient en Déu quan la religió, sovint, fa tot el possible per evitar-ho. Durant segles, l’església l’ha espifiat una vegada i una altra. Des dels dies en què Galileu va demostrar que l’Església anava errada, se l’ha forçat a canviar de posició de forma constant. I fins i tot llavors ho va fer de mala gana.

La pèrdua enorme de prestigi que la religió ha sofert per aquesta causa és indescriptible. Es va arraconar a Déu. No perquè Ell no hi fos present, sinó perquè Ell estava mal representat, de forma constant, per gent que parlava en el Seu nom. Des del renaixement, moltes altres grans ments han fet que el món avancés; i mentre molts han perdut el vaixell, molts d’altres han introduït perspectives noves i radicals i de gran importància.

Malgrat això, la resposta de l’Església ha sigut atacar-los amb dents i ungles fins que, per simple necessitat, quan se li acaben tots els arguments, no tenen més remei que cedir i disculpar-se de nou pels seus errors. Una vegada i una altra, la religió s’ha endarrerit en compartir les victòries i les percepcions de la ciència. De forma irònica, molt abans que l’Església autoritzés aquestes noves descobertes, ja formaven part del nou món. Com sempre, l’aprovació va arribar massa tard.

I així la religió va pagar un preu molt elevat. El seu territori es va empetitir. La necessitat constant de capitular va fer que molta gent abandonés el món de la religió i optessin per l’aproximació secular. I la història encara no s’ha acabat. Els científics debaten, ara, la possibilitat de crear noves formes de vida al laboratori que no depenen de l’ADN per sobreviure ni evolucionar. Pel que sembla, els líders religiosos lluitaran contra això, també, amb força i ferocitat, i segurament acabin havent de rendir-se un cop més quan siguin incapaços de negar els durs fets de la ciència.

Però què li ha passat, al món religiós jueu? Mentre no es pot negar que el judaisme, també, s’ha vist atrapat en tots aquests debats, un bon grapat de tradicionalistes acèrrims no eren pas millor que alguns pares de l’església, i la situació general amb el judaisme va ser bastant més receptiva als desenvolupaments científics. Mentre que l’Església va declarar amb una sola veu autoritària –sovint del sínode– que aquestes noves descobertes científiques eren pura heretgia, aquesta mena de pronunciaments mai van donar-se, dins la sinagoga.

Això és perquè el judaisme és molt diferent de la resta de religions. Les posicions de creença incondicional mai han sigut la seva preocupació. Aquests temes sempre s’han debatut, però els debats mai s’han finalitzat, com ha sigut el cas amb l’Església. El que ha mantingut ocupat al judaisme era la qüestió de com viure la vida mentre ens trobem en presència de Déu i del nostre veí humà, tal com s’expressa en la literatura universal halàkhica. Per causa d’això, les descobertes científiques no han representat un repte gaire important. Existeix una identificació notable en el fet que el progrés científic és una benedicció atorgada per Déu.

El pensador més gran de l’Edat Mitjana, Maimònides, estava preparat per abandonar el concepte de la creació ex-nihilo si aquesta es provava falsa. Tot i ser atacat per algunes d’aquestes idees radicals, l’actitud general era: deixem que la ciència faci les seves coses, i si en el passat estàvem equivocats perquè ens refiàvem de la ciència d’aquells temps, doncs rectificarem les nostres posicions. Fins i tot quan el Talmud fa asseveracions científiques, molts –tot i que no tots– les entenien com a resultat del coneixement científic del moment, i no pas sacrosantes.

I inclús quan aquests debats esdevenien més intensos, mai es va argüir que visions oposades havien de silenciar-se de forma total. No hi hagué cap autoritat final en termes de creença, cap mena de sínode jueu[1]. Al mateix temps, molts savis advertien en contra de convertir la ciència en un ídol que ho sap tot i que pot solucionar els enigmes de la vida.

La nostra edat, amb una gran quantitat nominal de recerca científica, s’ha convertit en una era de superstició sobre la infal·libilitat de la ciència; de fe gairebé mística en els seus mètodes no-místics; per sobre de tot… de veritats externes; de moralitat de guàrdia de trànsit i veritat de conill d’indies.[2]

Però avui tot això ha canviat. En molts cercles ortodoxes, les creences del judaisme s’han tornat més santes que el Papa. De cop, hi ha un intent de superar el Catolicisme més antiquat; insistir en què el món, en realitat, té 5800 anys d’antiguitat; que el capítol de la creació cal llegir-lo de forma literal; que set dies estan fets de vint-i-quatre hores cadascun i ni un minut més; que no hi ha fonament per a la teoria de l’evolució; i que les observacions científiques del Talmud vénen directament del Sinaí. Això que passava abans, quan hi havia poc coneixement científic, era comprensible; però que aquesta mena de declaracions es facin avui en dia, és vergonyós. Fa que ens posem vermells. Ens en podem riure només perquè la desesperació d’algunes d’aquestes idees ja ha sobrepassat el punt de ser aptes per a debat. S’han fos en brases pampalluguejant, que s’extingiran aviat.

Segurament es podrà adduir que la ciència, possiblement, canviarà d’idees. Però si les creences bàsiques del judaisme no es debiliten (i no s’estan debilitant!), i mentre no hi hagi cap mena d’indicació que la ciència canviï d’idees en el futur pròxim, no hi ha necessitat de rebutjar aquestes posicions científiques. I no oblidem que mai està clar del tot quines són, aquestes creences bàsiques! Per tant, per què lluitar contra la ciència moderna?[3]

L’increïble mal que es fa fent això és indescriptible. Fa que el judaisme sigui risible i, als ulls de molta gent intel·ligent, obsolet. Fa impossible que moltes de les ànimes que busquen, i que saben allò que la ciència ens ensenya, no puguin trobar inspiració. Si no és per aquest enteniment equivocat del judaisme, molta gent no hauria abandonat el ramat ni podrien gaudir el judaisme com una força major en les seves vides.

I és aquí on molts de nosaltres, i jo m’hi incloc, fallem. Culpem a la Sinagoga per aquesta errada, de la mateixa forma que vam culpar a l’Església fa centenars d’anys. Molts de nosaltres hem dit “el judaisme ha fallat”; “Està passat de moda”; “Jo marxo”. Però aquestes declaracions són injustes de la mateixa forma que són il·lògiques. El judaisme no és una institució externa a nosaltres, que hom pot abandonar de la mateixa forma que s’esborra del gimnàs [N del T.: un club d’hoquei al text original]. Nosaltres som la Sinagoga, i nosaltres som el judaisme. Quan Galileu va revolucionar la nostra visió en tant al sistema solar, no va ser només l’Església, que va fallar; tots nosaltres vam fallar. Aquells que des de la perspectiva de Galileu reclamen que l’Església va ser retrògrada, fan un raonament post-factum.

Hem de ser conscients que mentre que el judaisme consisteix de creences bàsiques i valors que són eterns i divins, també és un producte de la cultura i el temps durant els quals s’ha desenvolupat. Això, també, és part del pla de Déu i té un propòsit superior. I quan la història avança i Déu es revela en forma de nous coneixements, el propòsit és incorporar això al nostre pensament i experiència religiosos. Ignorar-ho és silenciar la veu de Déu.

La religió no recuperarà el seu vell poder fins que no afronti el canvi amb el mateix esperit que ho fa la ciència. Els seus principis podran ser eterns, però l’expressió d’aquests principis requereixen desenvolupament constant. [4]

És per això que Déu s’està traslladant i reubicant. No vol viure en un lloc on les seves creacions no només no s’apreciïn, sinó que fins i tot siguin negades.

Hem substituït a Déu amb pregàries, i ja no tenim en compte a Qui estem pregant. Fins i tot emprem l’halakhà com una forma d’escapar d’experimentar-lo a Ell. Estem tan ocupats amb la creació de problemes halàkhics, i tan absorts en intentar solucionar-los, que no són conscients que ens estem amagant darrere aquestes pràctiques per tal de no haver d’involucrar-nos en la Seva existència. En molts casos, això és comprensible. Des dels dies de l’Holocaust, hem rebutjat enfrontar el problema de la Seva existència per causa de l’enormitat del mal que Ell va permetre.

Per tant, ens hem abandonat a l’halakhà per escapar de la pregunta. Però mentre el problema de la participació de Déu en l’Holocaust no es resoldrà mai de la vida, hem de tenir present que el propòsit de l’halakhà és tenir un punt de trobada amb Ell, no només amb l’halakhà. L’halakhà és la via a través de la qual podem arribar a Ell, no només lleis per les quals ens hem de regir.

Malgrat que l’Holocaust sigui incomprensible, hem de tornar a Déu. Ja és l’hora d’adonar-nos que el Seu ser és d’una naturalesa totalment diferent de qualsevol que ens hàgim pogut imaginar. Déu només pot ser entès d’una forma similar a les relacions entre un disc dur d’un ordinador i allò que veiem a la pantalla. Allò que veiem a la pantalla és totalment diferent d’allò que hi ha inscrit al disc dur. Pots examinar l’interior del disc dur emprant el microscopi més potent, però no hi trobaràs res que s’assembli mínimament a imatges, colors o paraules. Quan imaginem a Déu basant-nos en la pantalla del món, ens equivoquem.

No revela, de cap de les maneres, el contingut real del disc dur, el mateix Déu. Tot el que sabem és que les formes d’actuar de Déu -les que veiem només a través del sentit extern de la vista–, estan relacionades d’alguna forma amb el disc. El problema és que creiem que tenim una bona visió de Déu a través de la pantalla. Però en realitat no tenim ni la més mínima pista d’allò que passa en realitat dins del disc dur. L’Holocaust sempre romandrà un enigma, però mai podrà negar el disc Diví. [5]

És en aquells que encara estan incòmodes amb Déu, en qui es formen les noves impressions sobre Ell. I serà en aquells ambients incòmodes en què el judaisme es redescobrirà i desenvoluparà. La necessitat per la transcendència religiosa, i pel fil espiritual que manté concentrada a molta gent jove, és enorme. Una gran quantitat de persones seculars s’estan unint a una nova categoria de teòlegs espirituals. Temes de weltanschauung [N.del T: cosmovisió, Cardozo sempre escriu el terme en alemany] són crucials per molts jueus seculars, ara com ara.

El problema és que per ells, i per als religiosos, la Torà es transmet en una longitud d’ona que queda fora de l’abast de les freqüències dels transistors espirituals. Sí, engeguem la ràdio, però només sentim sorolls estranys i estàtica inusual. Hi ha una errada important en la transmissió. Ja no estem segur d’on són les canonades. Déu s’ha traslladat.

En el món de la física, els problemes esdevenen més i més difusos. Els nostres cervells són llocs penetrants, d’on algunes nocions ben establertes, com matèria i substància, s’han evaporat. S’han transformat en fenòmens confusos. S’han traslladat, i Déu ho ha fet amb ells. La ciència s’està tornant intangible, i està passant a una velocitat que nosaltres no podem mantenir. Ens posa en una posició difícil i ens causa angoixa. Estem tots vivint a l’exili, dins un paisatge místic. Aquells que en són conscients, són vius; aquells que no, han deixat aquest món de forma inconscient.

La pregunta és si caldria que moguéssim les sinagogues cap allà a on Déu viu en l’actualitat. Estarem nosaltres, els religiosos, a l’alçada de les expectatives dels joves dels cafès i grups de debat que ens han precedit? Ens disculparem i ens unirem als seus debats, creant una experiència religiosa real fora dels nostres serveis sinagogals? O seguirem com fins ara, atacant la veritat i, després, ens avergonyiran?

Quan mourem al judaisme a primera fila per tal que, de nou, esdevingui líder en comptes de seguidor?

Anirem cap al nou hàbitat de Déu, o ens quedarem bevent cafè a la Seva casa antiga, on les cortines ja no hi són i d’on Ell ja fa temps que n’ha marxat?


[1] En veritat, aquesta és la meva conclusió personal després de llegir les fonts jueves i la història en relació a la ciència. Per mencionar només unes quantes fonts: pessakhim 94b; Maimònides, Guia de perplexes, vol. 3 capítol 14; Mixné TOrà, Kidduix haKódeix, 17:24; Sefer haTemunà, atribuït al Tanna Rabí Nehunia ben haKana; Rabí Abraham ben haRambam, “Maamar al odot Draixot Khazal” Milkhamot Haixem, (Jerusalemt: Mossad haRav Kook, 1986); Rabí Yitzchak Lampronti, Pakhad Ytzkhak; sota l’encapçalament de “Tzeidà”; Carta del Rabbí Raphael Hirsch publicada al diari Hama’yan, 1976, capítol 4; Comentari del Rabí David Zvi Hoffman a Vaikrà, edició alemanya, pàgina 6; Rabí Yisrael Lipschitz, Drush Ohr Ha-Hayyim al final del tractat Sanedrí a Séder Nezikin. Vegeu també la carta del Rabí en cap Herzog al professor Straus a Responsa Heichal Yitzkhak, Orach Chayim, No. 29.

Altres poden no estar d’acord i acusar-me de pensament il·lusori. En aquest cas, els pensadors jueus hauran de treballar molt més dur per aclarir-ho! Per mi i molts altres, un judaisme que, per exemple, mantingui de forma sincera que el món té en realitat 5800 anys és inacceptable. Per una visió general de l’aproximació jueva a la ciència, vegeu:

http://www.yctorah.org/component/option,com_docman/task,doc_details/gid,172/Itemid,13/

http://www.aishdas.org/toratemet/science.html

[2] Louis Kronenberger, Company Manners: a cultural inquiry into American Life (Indianapolis, IN: Bobbs-Merrill Co., 1954), p. 94.

[3] En relació a l’afirmació que el text complet de la Torà és diví, o que els miracles són possibles, és un tema de debat si aquests són negats per complet pel coneixement científic o no. Moltes d’aquestes afirmacions no queden només dins l’esfera de la ciència pura. Toquen temes relacionats amb la filosofia de la ciència o, en el cas de la crítica bíblica, amb la interpretació literària.

[4] Alfred North Whitehead, Science and the Modern World (Cambridge University Press, 1925) p. 234.

[5] He manllevat aquesta comparació del meu estimat amic, el professor Yehudah Gellman, de la Universitat Ben Gurión. Vegeu el seu: God’s Kindness Has Overwhelmed Us: A Contemporary Doctrine of the Jews as the Chosen People, Emunot: Jewish Philosophy and Kabbalah Series (Brighton, MA: Academic Studies Press, 2012).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada