Vaïetsè: Sigues temorós de la religió


El següent text és una traducció de l’article «Parashat Vayetze: Be Fearful of Religion», del Rabí Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a The Times of Israel.


I ple de temor va exclamar:
–Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de D.éu i la porta del cel. (Bereixit-Gènesi 28:17)

ויירא ויאמר מה נורא המקום הזה אין זה כי אם בית אלהים וזה שער השמים

Ser religiós és ple de perills. Les persones sovint som empeses en direccions on fàcilment podem rompre’ns l’ossada. Ser religiós és permetre que la teua neixamà [ànima] superi el teu cos tot portant-lo a llocs on no pot pas habitar i on pot autodestruir-se.

L’error de Plató

Dins el diàleg platònic Quant a l’Ànima narrat pel deixeble de Sòcrates, Fedó, la metàfora que Plató hi empra per a descriure la relació de l’ànima amb el cos és la d’una persona tancada dins una presó. La filosofia platònica té com a objectiu alliberar una persona del seu cos, que és una presó. Tan sols així podrà la persona aconseguir l’autoperfecció. Per a Aristòtil, tot i que l’ètica i la política són temes seriosos, l’essència d’una persona -aquella activitat que és clarament humana- és la contemplació intel·lectual de la veritat eterna. El major assoliment humà rau en la privacitat dels pensaments d’una persona. El seu contingut no té benefici humà pràctic. L’ésser humà més exaltat és el filòsof, el qual ha d’estar lliure de les exigències del cos, perquè interfereixen amb la contemplació.

Dins el judaisme, el sentit de la vida no té a veure amb això. Segons el pensament bíblic, el cos no és un destorb ni tampoc entra en conflicte amb l’ànima. El cos no és pas un obstacle, sinó un company molt benvingut. El pensament jueu sosté que no pot pas ser la intenció de D.éu crear el cos humà simplement per frustrar deliberadament l’home. És cert que el cos de vegades planteja reptes, però en última instància, això és per permetre que l’ésser humà complet, no tan sols l’ànima, creixi. El propòsit dels éssers humans no és pas d’habitar en el cel i contemplar, sinó d’actuar amb els seus cossos i portar el cel al domini material per transformar el món en un lloc millor. El sentit de la vida ha de realitzar-se de manera efectiva mitjançant la interpenetració de l’ànima i el cos.

Un esforç combinat

La ment d’un humà, el custodi de tots els valors espirituals i ètics és, per si sola, incapaç d’actuar. D’altra banda, totes les forces i l’energia en el cos són intrínsecament indiferents als conceptes ètics o espirituals. Només en un esforç combinat de ment i cos poden construir el món. Tot el que fem la gent ha de poder penetrar els nostres pensaments, i tot el que la gent pensem ha de trobar un camí en els nostres cossos (Heschel). Si bé això podria molt bé portar al desastre, també pot portar-nos a un estat de vida exaltat. Aquesta és la tasca i el desafiament per als quals vam ser creats.

El coneixement per si sol mai no és un motiu d’acció. La civilització occidental ha cregut erròniament que és possible educar el cos raonant amb ell. Així que va seguir parlant a la ment, però mai va arribar realment al cos. Això ha portat a conseqüències desastroses. Molts filòsofs s’han lliurat a les mans del mal com a resultat.

La distinció entre cos i ànima és similar a una diferència en el funcionament orgànic; no reflecteix el dualisme radical implícit en la metàfora de la presó de Plató.

Mysterium tremendum et fascinans

Potser el cas més agut d’un home que gairebé perd el seu cos mentre és religiós és el de Iaāqòv adormit i somiant amb una escala en la qual els àngels pugen i baixen. La part superior de l’escala arriba al cel, i D.éu està sobre ell. El gran pensador luterà alemany, Rudolf Otto (1869-1937), va anomenar aquesta experiència numinosa, «una experiència o sentiment no racional, no sensorial l’objecte primari i immediat està fora del jo». Consisteix en un mysterium tremendum et fascinans – un misteri impressionant i fascinant; una experiència totalment d’un altre món d’una presència objectiva que genera sorpresa, temor i dependència, però també una enorme vitalitat espiritual.

Això, diu Otto, és el que Iaāqòv experimenta quan s’adorm i té el seu somni. No hi ha major moment religiós que aquest. És una trobada sense precedents amb D.éu. Però també és extremadament perillós. L’experiència és tan aclaparadora que Iaāqòv corre el risc de perdre-hi el cos. El somni el porta al cel, un lloc on el seu cos no pot habitar, un cos paralitzat i gairebé eliminat.

Just abans que la seva ànima abandoni el seu cos, contra totes les expectatives i com si fos un miracle, Iaāqòv es desperta. La seva reacció és molt reveladora: «Mira, D.éu rau en aquest lloc i no ho sabia». Aquest és un instant de crisi final. És terrible tenir un moment religiós, però què passa quan és impossible de manejar? Què faré en el món real amb aquesta espurna d’intensa revelació sense parell?

La necessitat del fet mundà

El problema més gran no rau pas en el moment en si, sinó en com mantenir-lo viu i portar-lo amb nosaltres durant la resta de les nostres vides, d’una manera que sigui beneficiosa. I si no podem, quin és el propòsit d’aquest moment? No tan sols s’esvairà dins l’oblit, sinó que serà un trauma que ens perseguirà per la resta de les nostres vides! Es pot convertir fàcilment en bogeria. L’experiència religiosa de Iaāqòv el deixa sense terreny segur sota els peus. Plató i Aristòtil haurien estat la mar de contents, però Iaāqòv està la mar d’aterrit. Res no tindrà gens de sentit si no puc traduir això en el mundà.

Mentre que la seva pensa i la seva ànima encara són al Cel, Iaāqòv fa la sola cosa correcta que tocava fer: mira a terra i recull una pedra. Vol trobar el mundà, perquè és allà on té lloc la vida. I si no pot aplicar la seva experiència d’una manera pràctica, tots aquests esdeveniments celestials hauran estat en va.

I Iaāqòv es va aixecar d’hora al matí i va prendre la pedra que havia col·locat sota el seu cap i la va col·locar com una pedra commemorativa i va abocar oli sobre ella… Iaāqòv va fer una promesa. “Si Déu estarà amb mi”, va dir, “si Ell em protegirà en el viatge que estic prenent… Llavors em dedicaré totalment a Déu. Que aquesta pedra, que he posat en memòria, es converteixi en una casa de Déu. De tot el que em dónes, te’n reservaré una desena part”. (Bereixit-Gènesi 28:18-22)

L’acte financer

Iaāqòv no tan sols arrela la seva experiència celestial a les coses mundanes en prendre una pedra per santificar amb una substància física, sinó que, el fet que és més important, el vincula amb un acte financer mundà. Ho tradueix com maāsèr, tot prometent de pagar una delme sobre totes les seves possessions físiques. Ell «desreligionitza» la seva experiència, comprenent que el fet de ser religiós no pot pas significar retirar-se d’aquest món. Ha de significar comprometre’s amb aquest món i donar-li un significat religiós i celestial. Sap que aquell episodi seu amb l’escala és un rost lliscós en el qual pot fàcilment deixar-hi l’ossada. Per redimir aquesta experiència, cal que s’estableixi dins un espai específic, en un acte físic, dins l’ordinari, no pas de nits, sinó tan sols de dia quan els éssers humans estem desperts.

El que Iaāqòv fa és de debò fora del comú. Presenta un dels grans fonaments de l’halakhà: per tal de donar a un moment religiós un efecte continu, s’ha de posar en pràctica i traduir això en cosa tangible, cosa mundana i terrenal. Ha d’establir patrons de reaccions i conductes corporals, que donen testimoni d’una aguda consciència corporal d’una realitat més enllà del cos. Per aconseguir un autèntic estat de religiositat, ha d’haver-hi un element de la quotidianitat, del lloc comú, que sovint inclou el que altres poden anomenar trivialitats. Ha d’haver-hi un acte finit a través del qual un hom percep l’infinit (Heschel). Cada cosa és infosa amb la divinitat.

En comptes d’ignorar el cos, l’halakhà atreu l’atenció d’una persona cap a les seves complexitats. L’halakhà diu a l’home que no sigui víctima de somnis grandiosos. Hi ha límits a l’existència humana, i és precisament aquest fet el que fa que la vida sigui un desafiament i una alegria. El cos col·loca l’home fermament dins un món on no pot sobreviure si no hi actua. La visió que té l’home de la relació entre el seu cos i la seva ànima reflecteix la seva actitud envers la dependència del món exterior: és incòmode i desagradable o inspirador i edificant?

Somnis i halakhà incomplerta

És molt revelador que dins la Torà, el món dels somnis acaba amb Sèfer Breixit, el llibre en el qual gairebé tots experimenten somnis: Avraham, Iaāqòv i Iòssef, i fins i tot Avimèlec, Lavan i Faraō. Però una vegada que es lliura la Torà, no hi ha més somnis. És com si la Torà ens ensenyés que les mitsvot ocupen el lloc dels somnis. Un somni és l’expressió d’un món il·lusori. Representa les dimensions del cel, on l’impossible pot passar, on el temps no hi juga un paper, on l’home és passiu i li passen coses que estan més enllà de la seva capacitat real. Els somnis que tenen lloc com una experiència religiosa transformen el món de l’home en una utopia per a la qual no hi ha fonament, i aquests somnis no tenen cap possibilitat de ser concretats i realitzats. No són pas celestes, i, doncs, són perillosos. Són sords i invulnerables als crits del món real.

Però la gent necessita somniar. Els somnis permeten que una persona pugui perdre el cap durant alguns instants. Cal que puguem perdre el cap durant alguns instants, però no pot pas ser la base de les nostres vides. Cal que somniem per exigir de nosaltres l’impossible, perquè esdevingui concebible, encara que sigui una sola vegada. Però ha de tenir un vincle amb la realitat. Si mai està desconnectat de la realitat, per poc que ho estigui, perd el seu propòsit.

Els somnis també són moments d’anticipació: «Tinc un somni!», i una forma en què les persones poden fer realitat els seus somnis és actuar com si ja estigués passant. Els requisits halàkhics solen ser somnis congelats. Fan que les persones facin coses que encara no estan llestes per fer. Encara estan espiritualment més enllà d’ell. Un exemple d’això és encendre la khanuquià durant vuit dies. Estem obligats a afegir un altre gresol cada nit i encendre’l. És com si estiguéssim ascendint en espiritualitat al llarg d’aquests vuit dies, sent la darrera nit la més intensa i poderosa. De fet, però, és la primera nit que emociona la majoria de les persones. Per a la persona mitjana, el nou és més estimulant. Se li demana al jueu, doncs, que actuï com dins un somni: enceneu els llums com si estigués cada vegada més entusiasmat amb cada dia, perquè un dia pugui sentir realment que el darrer gresol és el més electritzant.

No se’ns demana que somniem el que és inconcebible. Se’ns demana que somniem el que realment es pot aconseguir. És l’halakhà que ens rescata dels somnis poc realistes, tot substituint-los per aquells que són viables. El Mont Sinaí i el lliurament les Taules de la Llei varen reemplaçar els somnis impossibles amb aquells que són al nostre abast.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada