Vaiéxev: Rebutjant el consol, mantenint l’esperança

El següent text és una traducció de l’article «Refusing Comfort, Keeping Hope», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.


S’ha produït l’engany. Josep ha estat venut com a esclau. Els seus germans submergeixen la seva roba en sang. L’hi tornen al pare tot dient: «Mira el que hem trobat. Ho reconeixes? És la túnica del teu fill oi?» Jacob el reconeix i respon: «És la roba del meu fill. Una bèstia salvatge l’ha devorat. Josep ha estat esbocinat». Llavors llegim:

Jacob s’esquinçà els vestits, es va posar roba de sac i va plorar durant molt de temps pel seu fill. Els seus fills i filles van intentar consolar-lo, però ell negar-se a ser consolat. Va dir: “Encara ploraré pel meu fill quan sigui mort i enterrat” (Bereixit-Gènesi 37:34-35).

Hi ha lleis en el judaisme sobre els límits del dolor: la xiva [setmana], els xeloxim [els 30 dies], l’any. No hi ha cap causa per a la qual el dolor sigui infinit. El Talmud diu que Déu amonesta qui plora més enllà del temps indicat: «No ets més compassiu que jo» [1]. I, Malgrat tot, Jacob es nega a ser consolat.

Un midraix dóna una explicació notable. «Hom pot ser consolat per un mort, però no per un que encara viu», diu. En altres paraules, Jacob es va negar a ser consolat perquè encara no havia perdut l’esperança que Josep encara fos viu. Això, tràgicament, és el destí dels que han perdut els membres de la família (els pares dels soldats que desapareixen en acció de guerra, per exemple), però que encara no tenen proves de què són morts. No poden passar per les etapes normals de dol perquè no poden abandonar la possibilitat que la persona desapareguda encara pugui ser rescatada. La seva angoixa contínua és una forma de lleialtat; renunciar, plorar, reconciliar-se amb la pèrdua és una mena de traïció. En aquests casos, el dolor no té tancament. Rebutjar ser consolat és negar-se a renunciar a l’esperança.

Però sobre quina base Jacob continuava esperant? Segurament ell havia reconegut la túnica tacada de sang de Josep, va dir explícitament: «Una bèstia salvatge l’ha devorat. Josep ha estat esbocinat». Aquestes paraules no volen dir que hagi acceptat que Josep era mort?

El difunt David Daube va fer un suggeriment que em sembla convincent. [2] Les paraules que els fills diuen a Jacob, haker na», literalment «identifica si us plau», tenen una connotació quasilegal. Daube relaciona aquest passatge amb un altre, amb el qual té uns paral·lelismes lingüístics propers:

Si un home dóna un burro, un bou, una ovella o qualsevol altre animal al seu veí per a la seva custòdia i mor o és ferit o se l’emporten mentre no hi ha ningú vigilant-lo, el problema entre ells es resol fent un jurament davant el Senyor que el veí no havia posat les mans damunt la propietat de l’altra persona … Si [l’animal] va ser esbocinat per un animal salvatge, ha de portar les restes com a prova i no se li demanarà que pagui per l’animal destrossat. (Xemot-Èxode 22:10-13)

El problema en qüestió és l’abast de la responsabilitat a càrrec d’un guardià [xomer]. Si l’animal es perd per negligència, el guardià en té la culpa i ha de compensar la pèrdua. Si no hi ha cap negligència, simplement força major, un accident inevitable i imprevisible, el guardià no hi té cap culpa. Un d’aquests casos és on la pèrdua ha estat provocada per un animal salvatge. La redacció de la llei, «tarof yitaref», «esbocinat», exactament coincideix amb el judici de Jacob en el cas de Josep: «tarof toraf Yosef — Josep ha estat esbocinat».

Sabem que existia alguna llei anterior a la donació de la Torà. El mateix Jacob diu a Laban, dels ramats que havia posat sota el seu càrrec: «No t’he portat mai cap bèstia destrossada per un animal salvatge: te la compensava amb una de les meves» (Bereixit-Gènesi 31:39). Això implica que els guardians fins i tot eren exempts de la responsabilitat pels danys causats per animals salvatges. També sabem que un germà gran carregava una responsabilitat similar pel destí d’un germà menor que es posa a càrrec seu, com, per exemple, quan tots dos estaven junts. Aquest és el significat de la negació de Caín quan s’enfronta a Déu pel destí d’Abel: «Que potser sóc el guardià [xomer] del meu germà?» (Bereixit-Gènesi 4:9).

Ara comprenem una sèrie de matisos en la trobada entre Jacob i els seus fills quan tornen sense Josep. Normalment, serien responsables de la desaparició del seu germà menor. Per a evitar-ho, com en el cas del dret bíblic posterior, «porten les restes com a prova». Si aquestes restes mostren signes d’un atac per part d’un animal salvatge, en virtut de la llei llavors en vigor, han de ser considerats innocents. La seva petició a Jacob, haker na, ha de ser interpretada com una sol·licitud legal, és a dir, «Examina l’evidència». Jacob no té altra alternativa que fer-ho, i, en virtut del que ha vist, absoldre’ls. Un jutge, no obstant això, pot ser obligat a absoldre a algú acusat d’un delicte perquè l’evidència és insuficient per justificar una condemna, encara que conservi, en privat, dubtes persistents. Així que Jacob es va veure obligat a trobar els seus fills innocents sense necessàriament confiar en el que diuen. De fet, Jacob no ho va creure, i la seva negativa a ser consolat demostra que no n’estava convençut. Va continuar tenint l’esperança que Josep encara vivia. Aquesta esperança va ser finalment justificada: Josep encara estava viu, i pare i fill van acabar retrobant-se.

La negativa a ser consolat va sonar més d’una vegada en la història jueva. El profeta Jeremies ho va sentir més tard:

Això és el que diu el Senyor diu: «Una veu se sent a Ramah, dol i gran plor, Raquel plora pels seus fills tot rebutjant ser consolada, perquè els seus fills ja no hi són». Això és el que el Senyor diu: «Reprimeix el plor de la teva veu, i les llàgrimes dels teus ulls, perquè el teu treball serà recompensat», diu el Senyor. «Tornaran de la terra de l’enemic. Així que hi ha esperança per al vostre futur», declara el Senyor, «els vostres fills tornaran a la seva pròpia terra».
(Jeremies 31:15–17)

Per què Jeremies estava segur que els jueus tornarien? Perquè es van negar a ser consolats, és a dir, es van negar a renunciar a l’esperança. Així va ser durant l’exili babiloni, tal com s’articula en una de les expressions més paradigmàtiques de la negativa a ser consolat:

Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió… Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? Si mai t’oblidava, Jerusalem, que caigui en l’oblit la meva dreta. Que se m’encasti la llengua al paladar si no guardés el teu record, si no posés Jerusalem al capdamunt dels cants de joia.
(Salms 137:1–6)

Hom diu que Napoleó, tot passant davant d’una sinagoga en el dia de Tixa B’Av, va sentir els crits de la lamentació. «De què es lamenten els jueus?», va preguntar a un dels seus oficials. «Per Jerusalem», va respondre el soldat.
«Quant de temps fa que la van perdre? –Més de 1.700 anys. –Un poble que pot plorar per Jerusalem durant tant de temps, de ben segur que algun dia els serà restaurada», diuen que respongué l’emperador.

Els jueus són les persones que es van negar a ser consolades perquè no van abandonar mai l’esperança. Jacob finalment va tornar a veure Josep. Els fills de Raquel van tornar a la terra. Jerusalem és una vegada més la casa jueva. Tota l’evidència pot suggerir una altra manera: pot semblar significar una pèrdua irreparable, un decret de la història que no es pot anul·lar, un destí que cal acceptar. Els jueus no van creure mai l’evidència perquè tenien alguna cosa més confrontar-hi: una fe, una confiança, una esperança indestructible que va resultar més forta que la inevitabilitat històrica. No és massa agosarat dir que la supervivència jueva es va mantenir en aquesta esperança. I aquesta esperança provenia d’una frase senzilla -o potser no tan senzilla- en la vida de Jacob. Es va negar a ser consolat. I així mateix, mentre vivim en un món que encara està marcat per la violència, la pobresa i la injustícia, hem de fer-ho.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada