Mikets: L’angoixa d’ésser tsadiq

El següent text és una traducció de l’article «Chanukah and the future of the state of Israel», del Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a The Times of Israel el dia 28 de novembre del 2018.


…ויוסף הוא השליט על הארץ הוא המשביר לכל עם הארץ

Josep controlava el país, i era ell qui venia el gra a tothom…

Bereixit-Gènesi 42:6

En observar les vides dels Avot, els tres avantpassats del Poble d’Israel, és notable notar que cap d’ells no va ser oficialment anomenat tsadiq (home just) pels Savis talmúdics i midràixics. Tan sols el fill de Jacob , Josep, va rebre aquest títol. Això fa estrany puix que no es pot pas negar que Avraham, Isaac i Jacob també van ésser persones excepcionalment piadoses.

Pot ésser que la raó d’aquest honor especial sigui perquè, paradoxalment, Josep no semblava pas ésser un tsadiq. En tot cas, el contrari podria haver estat més precís.

No hi ha dubte que durant el regnat de Josep a Egipte, segurament fou vist com una persona despietada que no va dubtar a fer que les vides dels seus semblants fossin insuportables, en particular les dels seus germans i pare. No hem de passar per alt el fet que la Torà i els comentaris ofereixen als lectors un gran avantatge, explicant-los tota la història en només uns pocs capítols, de manera que no tenim temps de ressentir-nos amb Josep abans de descobrir la seva rectitud, al final de la història! Aquest privilegi, però, no va ser atorgat a cap de les persones amb qui Josep va passar una bona part de la seva vida.

La vida de Josep és l’epítom de la complicada existència humana en extrem. És una vida en què les condicions humanes estan lluny de ser ideals. No hi ha opcions en blanc i negre en què sigui fàcil prendre una posició i on els bons i els dolents estiguin clarament identificats. Cada elecció inclou una barreja complexa de bo i dolent. Fins i tot amb les millors intencions, de vegades, les persones no poden evitar fer mal als que més estimen i fer favors als corruptes.

Transferència de població

En llegir la història, un es pregunta què passava per la ment i el cor de Josep quan va prendre una dura posició contra el poble d’Egipte, en comprar tot el que posseïa fins que va deixar a tota la població sense possessions personals, i pràcticament en règim d’esclavatge per al faraó. El text també indica clarament que ell va desarrelar a tots de les seves llars, i que tots es van convertir en refugiats en el seu propi país. Això va ser ni més ni menys que la transferència i dispersió massiva de la població, una de les pitjors experiències humanes. Els comentaristes expliquen que aquesta va ser l’única forma en què va poder salvar el país de desastres encara majors i, de fet, l’única manera de reactivar l’economia. Tot i això, segurament va patir una angoixa terrible en haver d’ordenar aquestes accions i causar tal trastorn en la nació. Pocs haurien entès el que va fer, i milions l’haurien maleït per fer que les seves vides fossin miserables.

El comportament de Josep vers el seu pare i germans li hauria provocat nits d’insomni, any rere any. Mentre governava la Terra d’Egipte, mai li va dir al seu pare que encara era viu. La seva pròpia vida hauria sigut insuportable cada vegada que pensava en el seu pare sofrent. «Com puc suportar un dia més sabent que el meu pare està en constant angoixa per culpa meva?»

La seva posició, terriblement forta contra els seus germans quan van arribar a Egipte a comprar menjar, li hauria d’haver causat malsons i també depressió. «Què pensaran de mi els meus germans i tots els servents del palau? Sens dubte, als seus ulls he de semblar un cruel dèspota que busca formes sàdiques per fer mal a les persones sempre que sigui possible. Què pensen de mi quan estic empresonant a Simó i obligant als meus germans a portar a Benjamí a Egipte?»

Així i tot, com expliquen molts comentaristes, no va tenir més remei que fer el que va fer. De fet, va ser la seva profunda devoció i la seva preocupació per ells el que el va motivar.

¿Revelant la motivació veritable?

De segur que Josep somniava amb el dia en què podria revelar-los la veritable motivació darrere de les seves dures accions. Però, com la Torà revela clarament, fins i tot aquest Josep no va poder ser. El seu pare mai va saber quins eren els seus veritables motius, i els seus germans van demostrar clarament, després de la mort del seu pare, que sospitaven que Josep es venjaria d’ells. Que dolorós hauria sigut per Josep, quan es va adonar que, fins i tot en la seva vellesa, no podia dir-li a ningú per què va fer el que va fer sense revelar el que els seus germans li havien fet. Que aquesta no era una opció per a ell.

Estava convençut que aniria a la seva tomba essent considerat un líder despietat per milions de persones. El fet de salvar l’economia del poble egipci faria poca diferència als ulls de tots aquells que mai comprendrien per què necessitava aconseguir aquest objectiu a través de les dures mesures que va prendre. La seva expressió de gratitud podria haver estat el tipus de cortesia forçada que sovint se li dóna a un dictador.

Quin alleujament hauria estat per a ell si hagués sabut que centenars d’anys després, la Torà i els seus comentaristes revelarien tota la història i demostrarien les seves justes intencions! Tot i això, ens demanem si ell hagués acceptat que Déu inclogués aquesta història en la Torà, i li va donar un mal nom als seus germans!

La tragèdia dels tsadiq

Això, de fet, és la tragèdia de pràcticament tots els tsadiq. Els tsadiqim són, en la seva major part, persones que no poden revelar les seves veritables intencions i rectitud. Sovint, han de treballar en les circumstàncies més agonitzants, de vegades fer mal a les persones quan és l’única manera de prevenir una tragèdia encara més gran. Aquesta és la raó per la qual no sempre poden ser «bons nois» i «persones educades».

Els tsadiqim sostenen un propòsit superior; no poden deixar-se portar pels vents. La dita «Quan no defenses res, caus per qualsevol cosa» s’aplica a ells. Però defensar alguna cosa pot, molt bé, donar-li un mal nom sense importar com nobles siguin les intencions. Hom sols pot esperar que potser algun dia la gent descobreixi de què es tractava en realitat, i el dolor que comportà ser un «tsadiq ocult». Desafortunadament, per norma general hi ha poques possibilitats que això passi. Després de tot, qui és tan privilegiat com Josep per tenir la seva història real escrita en un llibre etern?

Aquesta és la raó per la qual el títol de tsadiq va ser atorgat a Josep en particular. Si bé és cert que el seu pare, el seu avi i el seu besavi eren persones il·lustres, els savis es van adonar que només Josep havia de fer allò que tant detestava fer, per convertir-se en un veritable tsadiq. De fet, el midraix deixa bastant clar que van ser les mesures dures que va prendre les que li van fer guanyar el títol de tsadiq.

Ser una persona justa, amb la plena consciència que ningú coneixerà la història real i que es condemnin els fets, és una de les experiències humanes més doloroses i és una gran tragèdia. Només el coneixement que Aquell que habita a les altures sap la història real, i la convicció que és més important que d’altres es beneficiïn de les accions d’un, que tenir la certesa del reconeixement de les veritables intencions d’un, dóna el màxim sentiment de satisfacció espiritual per al qual s’esforça al tsadiq.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada