La conversió no és una qüestió d’halakhà

El següent text és una traducció de l’article «Conversion Is Not about Halacha», del Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a The Times of Israel el dia 3 d’octubre del 2018.

El següent assaig, com altres que el seguiran en les pròximes setmanes (tots sobre el tema de la conversió i inclosos al llibre Jewish Law as Rebellion, A Plea for Religious Authenticity and Halachic Courage (Urim Publications, 2018), es van escriure amb la intenció deliberada d’emfatitzar les paradoxes implícites en aquest tema tan sensible. L’objectiu de l’autor és oferir diferents perspectives sobre el tema, i els assaigs s’haurien de llegir amb aquest esperit.


És possible la conversió, al capdavall? Això pot sonar a pregunta retòrica, ja que la resposta és afirmativa. Tanmateix, aquesta qüestió va al moll de l’os de la institució de la conversió i les deliberacions sobre aquest tema -sempre que no l’hàgim d’experimentar-, són més o menys sense sentit. La raó és evident: en tota lògica, la conversió al judaisme no hauria de ser possible.

Tan impossible com és per a un jueu que no és fill d’un cohen (sacerdot) esdevenir un cohen, així mateix hauria de ser fora de qüestió que un gentil esdevingui jueu. O bé has nascut a una família de cohanim, o no. Presumiblement, doncs, o bé has nascut jueu, o no. Déu va triar els Pares (Avot) i els seus descendents com al Seu poble, i només llavors es van anomenar jueus. D’això se segueix, doncs, que o bé ets part d’aquesta nació, o no ho ets.

Tanmateix, la conversió al judaisme és possible! Com? El filòsof Michael Wyschogrod (1928–2015) a la seva obra The Body of Faith dóna una resposta plena d’autoritat a aquesta pregunta: gràcies a un miracle.

Un gentil que es converteix al judaisme, miraculosament esdevé part del poble d’Israel. A diferència del Cristianisme, això no significa solament que el gentil ara comparteix les creences del judaisme, sinó que ell o ella esdevé, literalment, la llavor dels Pares (Avot) i les Mares (Imahot). Perquè això passi, cal un miracle quasibiològic. El gentil ha de renéixer com un descendent directe d’Avraham i Sara. Això s’acompleix mitjançant la immersió a la mikve, que simbolitza amb tota claredat l’úter de la mare pel qual naixem.

La prova del llarg abast d’aquesta conclusió és el fet que, segons la Torà, a un convers se li permet tècnicament casar-se amb els seus propis mare, pare, germà o germana. Això pot sonar immoral, però per al pensador profund i reflexiu és més significatiu i revelador. La Torà veu al convers com un ésser humà completament nou, que acaba de (re)néixer sense cap lligam biològic excepte amb Avraham i Sara. Això vol dir molt. És cert que els rabins varen prohibir als conversos casar-se amb els seus parents, amb el temor que la gent digués que el gentil abandonava una religió més estricta per una altra amb lleis morals més laxes. Però el fet que aquest tipus de matrimonis estan prohibits per la llei rabínica no canvia el fet que a la Bíblia són permesos.

Això és radicalment diferent del baptisme al Cristianisme. Després del baptisme, no desapareix la prohibició de l’incest. La relació biològica entre el batejat i els seus pares continua com abans. No és així al judaisme. El que es requereix és el renaixement total de la persona, com un ésser nou. Mentre la Llei jueva exigeix un respecte total pels pares no jueus, alhora deixa clar que la conversió és un pas dràstic i de conseqüències radicals. Que el judaisme està preparat per fer aquest pas -contra tota lògica-, fins a permetre a un no jueu esdevenir, literalment, fill d’Avraham i Sara, mostra que és una de les religions més agosarades i obertes de ment. A cap no jueu se li hauria de negar la possibilitat d’unir-se a la nostra nació quan hi ha un desig sincer de fer-ho, fins i tot quan aquesta idea mateixa no té sentit.

Per aquesta raó, és completament impossible argumentar que només la immersió a la mikve és suficient. És crucial que el potencial convers desitgi esdevenir una persona diferent i passar per una transformació espiritual profunda. Els éssers humans no són només una massa de plasma, robots complicats o animals que fan eines i que poden canviar la seva identitat fonamental simplement submergint-se en un pou d’aigua. Hi ha ànimes, amb emocions profundes, que experimentant dificultats espirituals i morals on les creences religioses juguen un paper crític. Per tant, la conversió hauria de ser una decisió molt ben pensada, amb la consciència del què implica i arrelada en els racons més recòndits de l’ànima humana. Per bé que això inclou el desig de ser part del poble jueu, no n’hi ha prou. Hi ha molt més en joc.

Cal que el convers esdevingui un seguidor del gran llegat d’Avraham i Sara. Això inclou l’acceptació de la Unitat de Déu, la necessitat de ser honest i el desig d’inspirar al món amb els grans fonaments morals que després es van consolidar al Sinaí. Cal que ell o ella abraci les grans institucions del judaisme com el Xabat, la kaixrut i la dignitat sexual. Esforçar-se per la santedat (keduixà) i la puresa espiritual (taharà) és d’importància primordial.

Si el convers ha d’adoptar tots els manaments a priori, o només alguns, és una qüestió d’intens debat entre les autoritats. Alguns diuen que només una completa acceptació dels manaments (kabbalat mitzvot) és suficient. Però menys que això, no. Altres mantenen que el desig sincer de ser part del poble jueu és suficient, però no ideal.

Per què aquesta diversitat d’opinions sobre un tema tan crucial i de tant abast?

El judaisme i els jueus interactuen i s’entrecreuen de maneres que ningú pot entendre del tot. Som una religió o una nació? Si som una religió, com pot ser que algú que no creu en Déu o rebutja observar ni un sol manament, sigui encara jueu, sempre i quan ell o ella hagi nascut de mare jueva? I si som una nació, com hi entra la religió, dient-nos qui pertany a la nació i qui no? Qualsevol intent de trobar una solució a aquest problema, fallarà sempre, com ha fallat en el passat. No hi ha forma de precisar aquestes definicions. Ens esquiven, i hem d’admetre que aquí ens enfrontem amb un dels més grans misteris de la identitat jueva. Ens assabentem de l’existència d’alguna cosa que no podem comprendre.

És per això que les nostres autoritats tenen diferents visions sobre la qüestió de la conversió. El convers, està essencialment convertint-se a una religió o més aviat unint-se a una nació? Se n’adonen que no hi ha una resposta completament satisfactòria i per això han estat prou intel·ligents per deixar la qüestió oberta.

Tanmateix, hem de recordar que sense un fort component religiós, la conversió és una farsa, igual com seria absurd afirmar que, per contra, algú que estigui totalment compromès amb les mitzvot de la Torà i viu en el seu esperit no hauria de ser considerat part del poble jueu. Ell o ella és, però no sabem exactament per què o com. Necessitem ambdós components, religió i nació, però no sabem entendre com es relacionen entre ells.

Tanmateix, mentre seguim captivats en aquest estrany misteri, no hem de cometre l’error de pensar que el que es requereix idealment és solament viure segons les lleis de la Torà i l’halakhà o ser part del poble jueu. S’ha de posar molt més èmfasi en la gran experiència de ser jueu. Hi ha una cosa anomenada neixamà (ànima) jueva. Així, si intentem definir-la, ens podem trobar que ens acusin de discriminació racial. Tanmateix, tots sabem que la neixamà hi és. És una espècie de substància jueva inherent dins de nosaltres. El judaisme no és només sobre la nacionalitat i l’observança, sinó sobre viure en un ordre espiritual i emocional que no pot ser reduït a doctrines, dogmes o manaments. És important i necessari emfasitzar això a qui es vulgui convertir. L’halakhà i les creences no són prou. D’alguna manera, ell o ella ha d’heretar el gran esperit d’Avraham i Sara, que és molt més que la suma de totes les parts esmentades i també és diferent de totes elles. El que en realitat és, no ho sabem. Però hi és! I com és que es revela? Un cop més, no ho sabem. Però passa. Torna a ser un miracle obra de Déu.

Només podem demanar al convers que accepti tot això i la iniciativa de pujar per “l’escala de l’observànça“, a poc a poc, però amb pas segur, combinant nacionalitat i noblesa espiritual.

Sona paradoxal? Bé, és que ho és! Deixem-ho estar, deixem-ho així. Ens ha servit bé durant milers d’anys i ens ha fet una nació eterna i indestructible. No ens ho prenem a la lleugera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada