Vayekhi: El futur del passat

El següent text és una traducció de l’article «The Future of the Past», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.


L’escena que aplega el llibre de Gènesi és intensament significativa. Els germans de Josep temien que, després de la mort del seu pare Jacob, Josep prengués venjança contra ells per vendre’l com a esclau. Anys abans, els havia dit que els havia perdonat: “Ara, no patiu ni us sentiu culpables perquè em venguéreu. Mireu: Déu m’ha enviat davant vostre per a salvar vides” (Bereixit-Gènesi 45:5). Evidentment només se’l cregueren a mitges.

La seva por es basava en el fet que, com es desprèn de la història anterior d’Esaú, els fills no podien venjar-se contra els seus germans durant la vida del seu pare. Esaú havia dit: “Els dies de dol pel meu pare acabaran aviat. Podré matar al meu germà Jacob” (Bereixit-Gènesi 27:41). Això és el que temien ara els germans: que Josep no els havia perdonat sinó que simplement esperava que morís Jacob.

Per això, després de la mort de Jacob, els germans van enviar una nota a Josep on deia: “Ton pare va deixar aquestes instruccions abans de morir: “Això és el que direu a Josep: et demano que perdonis als teus germans els pecats i els errors comesos en tractar-te tan malament. “Ara, perdona els pecats dels servents del Déu del teu pare” (Bereixit-Gènesi 50:16).

Així que Josep va haver de tornar a dir-los que els havia perdonat:

“No tingueu por”, va dir Josep. “Estic en el lloc de Déu? Vàreu intentar fer-me mal, però Déu tenia la intenció que fos per a bé per tal aconseguir el que ara estem fent, salvar moltes vides” (Bereixit-Gènesi 50:19-20).

És un episodi en si mateix, però també resol una de les qüestions centrals del llibre de Gènesi: la rivalitat fraternal: Caín i Abel, Isaac i Ismael, Jacob i Esaú, Josep i els seus germans. Poden els germans conviure pacíficament? Aquesta pregunta és fonamental per al drama bíblic de la redempció, perquè si els germans no poden viure junts, com ho poden les nacions? I si les nacions no poden conviure, com pot sobreviure el món humà?

Només ara, amb la reconciliació de Josep i els seus germans, la història pot passar al naixement d’Israel com una nació, passant de l’esclavitud a la llibertat.

Aquestes paraules de Josep, però, ens diuen alguna cosa més. Anteriorment he argumentat que tot el drama que Josep va imposar als germans quan venien a comprar aliments a Egipte, (quan els acusava de ser espies i tot allò) era per a provar si havien fet teixuvà. Es van adonar del mal que havien fet en vendre Josep i havien canviat realment com a resultat? Al pic del drama, quan Judà va dir que s’hi quedaria com a esclau per tal que el seu germà Benjamí pogués restar lliure, Josep els va revelar la seva veritable identitat i els va perdonar. Judà, que havia proposat vendre Josep com a esclau, havia canviat completament. Havia fet teixuvà. Ara era una altra persona.

Així i tot, alguna cosa més es revela en aquesta darrera conversa entre Josep i els seus germans. Es tracta de la més paradoxal de totes les declaracions rabíniques sobre la teixuvà. Va ser dita per un dels grans baalei teshuvah, penitents o aquells que retornen al camí, del Talmud: el savi del segle III conegut com a Reix Lakix. Originalment un lladre de camins, va ser persuadit pel rabí Yohanan a renunciar a la seva forma de vida sense llei i unir-se a ell a la casa d’estudi. Resh Lakish es va penedir i es va convertir en deixeble i col·lega del rabí Yochanan (i també en el seu cunyat: es va casar amb la germana de Yochanan).

Potser parlant de la seva pròpia experiència, va dir: Gran és el penediment, perquè a través d’ell els pecats deliberats compten com si fossin mèrits, com quan hom diu: “Quan el malvat s’aparta de la seva maldat i fa el que és lícit i correcte, viurà com a tal “(Ezequiel 33:19). [1] Aquesta declaració és gairebé inintel·ligible. Com podem canviar el passat? Com es pot transformar els pecats deliberats en el seu contrari: en mèrits, bones accions?

La cita d’Ezequiel no demostra aquest punt. Més aviat, fa tot el contrari. El profeta parla d’una persona que, després d’haver fet teixuvà, ara fa les coses bé en comptes de fer-les malament, i és per les seves bones obres, i no pels seus fets dolents anteriors, que “viurà”. El vers diu que les bones obres poden superar una història anterior d’errors. No diu que pugui convertir-se el que és dolent en bo, els pecats deliberats en mèrits.

La declaració de Reix Lakix és intel·ligible només a la llum de les paraules de Josep als seus germans després de la mort del seu pare: “Vàreu intentar fer-me mal, però Déu tenia la intenció que fos per a bé”. Els germans havien comès un pecat deliberat venent a l’esclavitud a Josep. Després havien fet teixuvà. El resultat, diu Joseph, és que, a través de la providència divina (“Déu tenia la intenció”), la seva acció ara es considera “per a bé”.

No només aquesta és la font del principi de Reix Lakix; també ens permet comprendre el que significa. Qualsevol acte que realitzem té múltiples conseqüències, algunes de bones, d’altres de dolentes. Quan tenim la intenció de fer mal, les conseqüències negatives se’ns atribueixen perquè són el que hem buscat. Les bones conseqüències no ho són: són mers resultats no intencionats

Així, en el cas de Josep, moltes coses positives van succeir una vegada que va ser portat a Egipte. Al final es va convertir en el segon al comandant d’Egipte, capatàs de la seva economia i l’home que va salvar el país de la ruïna durant els anys de fam. Cap d’aquestes conseqüències podria atribuir-se als seus germans, tot i que no haurien ocorregut si els germans no haguessin fet el que varen fer. El motiu és que els germans ni preveien ni pretenien aquest conjunt de resultats. Volien vendre Josep com a esclau i això és el que varen fer.

No obstant això, una vegada que els germans havien sofert un penediment complet, la seva intenció original es va anul·lar. Ara era possible veure-hi el bé, així com les conseqüències negatives del seu acte, i atribuir-los el primer. Parafrasejant el Marc Antoni de Shakespeare, el bé que van fer va viure després d’ells; El dolent va ser enterrat amb el passat (Juli Cèsar, acte III, escena 2.). Així és com, a través del penediment, els pecats deliberats es poden considerar com a mèrits, o com ho va dir Josep: “Vàreu intentar fer-me mal, però Déu tenia la intenció que fos per a bé”. Aquesta és una idea molt important, ja que significa que amb un canvi de cor, podem redimir el passat.

Això encara sona paradoxal. Segurament el temps és asimètric. Podem canviar el futur però no el passat. Podem triar el que encara és, però, segons les paraules dels savis, “El que ha estat, ha estat” [2] i no podem alterar-ho.

Ara veiem, a través de les paraules de Joseph i Reix Lakix, una idea revolucionària. Hi ha dos conceptes del passat. El primer és el que va passar. Això és una cosa que no podem canviar. El segon és el significat, el sentit, del que va passar. Això és quelcom que podem canviar.

La gran veritat sobre el paper del temps en les nostres vides és que vivim la vida cap endavant, però l’entenem només mirant enrere. Penseu en una autobiografia. En llegir la història d’una vida, veiem com una infància de privacions pot portar a una dona tenir una ambició de ferro, o com la pèrdua primerenca d’un progenitor pot conduir un home a passar els seus anys posteriors a cercar la fama a la recerca de l’amor que havia perdut.

Podria haver estat d’una altra manera. La infància de privacions o la pèrdua dels pares podrien haver donat lloc a una vida dominada per un sentiment de derrota i insuficiència. El que fem depèn de les nostres eleccions, i sovint podem triar un camí o l’altre. Però el que ens convertim conforma la història de la nostra vida, i només en retrospectiva, mirant cap enrere, veiem el passat en el context, com a part d’un conte del qual ara en coneixem el final. Si la vida és com una narrativa, els esdeveniments posteriors canviaran el significat dels anteriors. Això és el que ens diu la història de Josep i els seus germans, segons Reix Lakix.

Josep digué als seus germans: pel vostre penediment heu escrit un capítol nou en la història de la qual sou part. El mal que em preteníeu fer va conduir al bé. Mentre estàveu disposats a vendre un germà a l’esclavatge, no se us podia atribuir cap part d’aquell bé, però ara us heu transformat a través de teixuvà i també heu transformat la història de la vostra vida. Pel vostre canvi de cor, us heu guanyat el dret de ser inclosos en una narració el resultat final de la qual era benigne. No podem canviar el passat, però podem canviar la història que explica la gent sobre el passat. Però això només passa quan nosaltres mateixos canviem.

Només podem canviar el món si podem canviar-nos nosaltres mateixos. Per això, el llibre de Gènesi finalitza amb la història de Josep i els seus germans. Explica a escala individual la història que el llibre d’Èxode explica a escala nacional. Israel es fa càrrec de la tasca de transformar la visió moral de la humanitat, però només pot fer-ho si els jueus individuals, dels quals els precursors eren els fills de Jacob, són capaços de canviar-se.

Teixuvà és l’afirmació definitiva de la llibertat. El temps es converteix en un escenari de canvi en què el futur canvia el passat i neix un nou concepte: la idea que anomenem esperança.


[1] Yoma 86b.

[2] Pesachim 108a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada