Vaierà: El Déu Que Actua a la Història

El següent text és una traducció de l’article «The God Who Acts in History», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.


Els israelites es trobaven en un moment baix. Havien estat esclavitzats. S’havia publicat un decret que ordenava que cada nen mascle havia de ser assassinat. Moisès havia estat enviat per alliberar-los, però el primer efecte de la seva intervenció només havia aconseguit empitjorar la situació. La seva quota de fabricació de maons es va mantenir sense canvis, però ara també van haver de procurar-se ells mateixos la palla. Inicialment, havien cregut Moisès quan va fer els signes que Déu li havia donat i els va dir que Déu estava a punt de rescatar-los. Ara s’han tornat contra Moisès i Aaron, tot acusant-los:

“Que el Senyor us ho tingui en compte i us judiqui. Ara, per culpa vostra, el faraó i els seus cortesans ens detesten; els heu posat a les mans les armes per a matar-nos.”(Xemot-Èxode 5:20-21).

En aquest punt, Moisès, que havia estat tan reticent a assumir la missió, es va dirigir a Déu en protesta i amb angoixa:

“Senyor, per què maltractes aquest poble? Per què m’hi has enviat? Des que vaig anar a parlar en nom teu al faraó, ell maltracta el teu poble i tu no fas res per salvar-lo.”(Xemot-Èxode 5:22).

Tanmateix, res d’això no era accidental. La Torà prepara el terreny per una de les seves propostes més monumentals: a la nit més fosca, Israel estava a punt de tenir la seva major trobada amb Déu. L’Esperança anava a néixer a la vora de l’abisme de la desesperació. No hi havia res de natural al respecte, res d’inevitable. Cap lògica no pot donar lloc a l’esperança; cap llei de la història dibuixa un camí des de l’esclavitud fins a la redempció. Tota la seqüència d’esdeveniments va ser un preludi del moment més formatiu de la història d’Israel: la intervenció de Déu en la història: el Poder suprem intervenint en nom dels supremament impotents no (com en qualsevol altra cultura) per tal de recolzar l’statu quo sinó per a desfer-lo.

Déu li diu a Moisès: «Jo sóc HaXem. Jo us trauré del damunt els treballs forçats dels egipcis i us alliberaré de l’esclavatge. Amb el poder del meu braç us rescataré i a ells els castigaré durament. Faré de vosaltres el meu poble i jo seré el vostre Déu.» (Xemot-Èxode 6: 6-7). Tot el discurs és molt interessat, però el que ens preocupa, com ja va fer a diferents generacions d’intèrprets, és el que Déu li diu a Moisès al començament: «Em vaig aparèixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a “Déu totpoderós” [El Xaddai], però no era conegut pel meu nom, que és Hashem». (Xemot-Èxode 6: 3). Es fa una distinció fonamental entre l’experiència que tingueren els patriarques de Déu i l’experiència que els israelites havien de tenir. Alguna cosa nova, sense precedents, estava a punt de passar. Què és?

Clarament tenia a veure amb els noms pels quals Déu és conegut. El vers distingeix entre El Xaddai  –Déu Totpoderós– i el nom de quatre lletres de Déu que, per la seva santedat, la tradició jueva es refereix simplement com HaXem –«el nom» per excel·lència.

Com assenyalen els comentaristes jueus clàssics, el vers cal ser llegit amb molta cura. No diu que els patriarques «no sabessin» aquest nom; ni diu que Déu no els «fes saber el nom». El nom HaXem apareix no menys que 165 vegades en el llibre de Gènesi. Déu mateix usa la frase «Jo sóc HaXem» a Abraham (Gènesi 15: 7) i Jacob (28:13). Què, doncs, és nou sobre la revelació de Déu que estava a punt de succeir en els dies de Moisès que mai abans no havia succeït?

Els savis donen diverses explicacions. Al Midraix diu que Déu és conegut com Elokim quan jutja els éssers humans, El Xaddai quan suspèn el judici i HaXem quan mostra misericòrdia [1]. Judah Halevi en El Kuzari i Ramban en el seu Comentari, diuen que HaXem es refereix a Déu quan realitza miracles que suspenen les lleis de la natura. [2] No obstant això, l’explicació de Raixí és la més senzilla i més elegant:

No està escrit aquí, «[El meu nom, HaXem] no els el vaig donar a conèixer», sinó que «[Amb el nom, HaXem] no se’m coneixia», és a dir, no era reconegut per ells en El meu atribut de «mantenir la fe», per la qual cosa el meu nom és HaXem és a dir, que sóc fidel al compromís de complir la meva paraula, perquè els vaig fer promeses però no les vaig complir [durant la seva vida] [3].

Els patriarques havien rebut promeses de Déu. Es multiplicarien i es convertirien en nacions. Heretarien una terra. Cap d’aquestes promeses es va realitzar vida seva. Al contrari, a mesura que Gènesi s’acosta al seu final, la família dels patriarques comptava amb només setanta ànimes. Encara no havien adquirit una terra. Estaven a l’exili a Egipte. Però ara el compliment estava a punt de començar.

Ja en el primer capítol d’Èxode, escoltem, per primera vegada, la frase Am Bnei Yisrael, «la gent dels fills d’Israel» (Xemot-Èxode 1:9). Israel ja no era una família, sinó un poble. A Moisès, a l’arbust ardent Déu li va dir que estava a punt de portar el poble a «una terra bona i àmplia, una terra que flueix amb llet i mel» (Xemot-Èxode 3:8). Per tant, HaXem significa el Déu que actua a la història per complir les seves promeses.

Això era quelcom radicalment nou, no només per a Israel sinó per al conjunt de la humanitat. Fins llavors, Déu (o els déus) era conegut a través de la natura. Déu era al sol, les estrelles, la pluja, la tempesta, la fertilitat dels camps i la seqüència de les estacions. Quan hi havia sequera i fam, els déus estaven enutjats. Quan hi havia productes en abundància, els déus mostraven el seu favor. Els déus eren la natura personificada. Mai abans no havia intervingut Déu en la història, per a rescatar un poble de l’esclavitud i establir-los en el camí cap a la llibertat. Va ser una revolució, alhora política i intel·lectual.

Per a la majoria dels humans en la majoria dels casos sembla que no hi ha cap sentit en la història. Vivim, morim i és com si mai no hi haguéssim estat. L’univers no dóna senyals d’interès per la nostra existència. Si això era així a l’antiguitat, quan la gent creia en l’existència de déus, quan més és cert encara avui per als neodarwinistes que veuen la vida com només l’operació de «casualitat i necessitat» (Jacques Monod) o «El rellotger cec» (Richard Dawkins). [4] El temps sembla oblidar tot el significat. Res no dura. No hi ha res. [5]

A l’antic Israel, per contra, «per primera vegada, els profetes van posar un valor en la història … Per primera vegada, ens trobem afirmats i acceptats cada cop més en la idea que els esdeveniments històrics tenen un valor en si mateixos, en la mesura que els determina la voluntat de Déu … Els fets històrics es converteixen així en situacions de l’home respecte de Déu i, com a tal, adquireixen un valor religiós que res abans no podia conferir-los. Es pot dir en veritat que els hebreus van ser els primers a descobrir el significat de la història com l’epifania de Déu» [6]. El judaisme és la primera visió de la humanitat de la història com quelcom més que una mera successió d’esdeveniments, ni més ni menys que un drama de redempció en què el destí d’una nació reflecteix la seva lleialtat o, d’una altra manera, un pacte amb Déu.

És difícil recuperar aquest punt d’inflexió en la imaginació humana, de la mateixa manera que ens costa pensar com era la primera vegada que la gent es va trobar amb el descobriment de Copèrnic que la terra voltava el sol. Devia ser una amenaça aterridora per a tots els que creien que la Terra no es movia; que era el punt estable d’un univers canviant. Així va ser amb el temps. Els antics creien que res no havia canviat. El temps era, en la frase de Plató, no més que la «imatge en moviment de l’eternitat». Aquesta era la certesa que donava consol a la gent. Els temps poden anar desllorigats, però eventualment les coses tornaran a la forma en què sempre han estat.

Pensar en la història com un escenari de canvi és aterridor també. Significa que el que esdevingué alguna vegada mai no pot tornar a passar; que estem embarcats en un viatge sense cap garantia que mai tornarem a on vam començar. És el que Milan Kundera volia dir en la seva frase «la insuportable lleugeresa de l’ésser». [7] Només la fe profunda –un nou tipus de fe que trenca amb tot el món de la mitologia antiga– podria donar a la gent el coratge d’exposar-se a un viatge cap al desconegut.

Aquest és el significat d’HaXem: el Déu que intervé en la història. Com assenyala Judah Halevi, els Deu manaments no comencen amb les paraules «Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que ha creat el cel i la terra», sinó amb «Sóc el Senyor, el vostre Déu, que us ha alliberat d’Egipte, de la casa de l’esclavitud». Elokim és Déu quan ens el trobem a la natura i la creació, però HaXem és Déu com es revela en la història, en l’alliberament dels israelites de l’esclavitud i Egipte.

Trobo que això és precisament el que han conclòs molts observadors no jueus. Això, per exemple, és el veredicte del pensador rus Nikolai Berdiàiev:

Recordo com la interpretació materialista de la història, quan vaig intentar verificar-la en la meva joventut aplicant-la als destins dels pobles, es va trencar en el cas dels jueus, on el destí semblava absolutament inexplicable des del punt de vista materialista … La seva supervivència és un misteriós i meravellós fenomen que demostra que la vida d’aquest poble es regeix per una predeterminació especial, transcendint els processos d’adaptació exposats per la interpretació materialista de la història. La supervivència dels jueus, la seva resistència a la destrucció, la seva resistència en condicions absolutament peculiars i la fatídica funció que tenen en la història: tot això apunta als fonaments particulars i misteriosos del seu destí. [8]

Això és el que diu Déu a Moisès que està a punt de ser revelat: HaXem, que significa Déu mentre intervé en l’arena del temps, «perquè el meu nom sigui declarat a tot el món» (Xemot-Èxode 9:16). El guió de la història portaria la marca d’una mà no humana, sinó divina. I va començar amb aquestes paraules: «Per tant, digueu als israelites: sóc HaXem, i us deslliuraré del jou dels egipcis».

Xabat Xalom.

[1] Xemot Rabà 3: 6

[2] Judah Halevi, Kuzari 2: 2. Ramban, comentari a Èxode 6: 2.

[3] Comentari de Rashi a Èxode 6: 3.

[4] Jacques Monod, Chance and Necessity (Nova York: Vintage, 1972); Richard Dawkins, The Blind Watchmaker (Nova York: Norton, 1996)

[5] Fins i tot trobem aquest sentiment en un lloc en la Tanakh, en Kohelet (Eclesiastès): “Perquè el destí dels homes i el destí de les bèsteis és el mateix: la bèstia mor i l’home mor… Res no té sentit “(Eclesiastès 3:19).

[6] Mircea Eliade, Cosmos and History, Nova York, Harper & Row, 1959, 104.[7] Milan Kundera, La insoportable lleugeresa de l’ésser (Londres: Faber, 1984)[8] Nicolai Berdiàiev, El significat de la història (1936), 86-87

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada