Beixalakh: La Divisió del Mar: Natural o Sobrenatural?

El següent text és una traducció de l’article «The Divided Sea: Natural or Supernatural?», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.

La divisió del Mar Roig —iam suf, o mar de les canyes en hebreu original– està gravada en la memòria jueva. El recitem diàriament durant el servei del matí, en la transició dels versos de lloança fins al començament de l’oració comunitària. En parlem una altra vegada després del Xemà just abans de l’Amidà. Fou el miracle suprem de l’Èxode. Però en quin sentit?

Si escoltem acuradament les narracions, podem distingir dues perspectives. Aquest n’és la primera:

Les aigües es dividiren, i els israelites van travessar el mar damunt de terra seca, amb una paret d’aigua a la seva dreta i una altra a la seva esquerra … L’aigua va retrocedir i va cobrir carros i cavalls: tot l’exèrcit de Faraó que havia seguit els israelites fins al mar. Cap d’ells no sobrevisqué. Però els israelites travessaren el mar damunt de terra seca, amb una paret d’aigua a la seva dreta i una altra a la seva esquerra.


Xemot-Èxode 14:22, 28-29

La mateixa nota apareix a la cançó al mar:

Amb el bufec dels Teus narius s’han apilat les aigües. Les aigües suara vertiginoses ara s’alcen fermes com una muralla; les aigües profundes congelades al cor del mar.


Xemot-Èxode 15:8

L’èmfasi aquí és sobre la dimensió sobrenatural del que hi esdevingué. L’aigua, que normalment flueix, es posa dreta. El mar se separa per exposar la terra seca. Es van suspendre les lleis de la natura. Va passar quelcom pel qual no hi pot haver explicacions científiques.

Tanmateix, si escoltem amb atenció, també podem sentir-hi una nota diferent:

«Moisès estengué la mà cap al mar, i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit, retirà el mar i el deixà eixut» (Xemot-Èxode 14:21). Aquí no hi ha un canvi sobtat en el comportament de l’aigua, sense cap causa aparent. Déu porta un vent que, en el transcurs de diverses hores, enretira les aigües. O considereu aquest passatge:

A la matinada, el Senyor, des de la columna de foc i núvol, va posar la mirada damunt l’exèrcit dels egipcis i va sembrar-hi la confusió: encallà les rodes dels carros i feu que els costés molt d’avançar.
Els egipcis van exclamar:
– Fugim dels israelites! El Senyor lluita a favor d’ells contra Egipte!

Xemot-Èxode 14:24-25

L’èmfasi aquí és menys sobre el miracle que en la ironia. Els més grans actius militars dels egipcis -que els feien gairebé invulnerables en el seu moment- eren els seus cavalls i els seus carros. Aquesta era l’especialitat d’Egipte. Encara ho eren en temps de Salomó, cinc segles més tard:

Salomó acumulava carros i cavalls; tenia catorze centenars de carros i dotze mil cavalls, que acantonà a les ciutats on eren els carros de guerra i també amb ell a Jerusalem … Importaren un carro d’Egipte per sis-cents xéquels d’argent i un cavall per cent cinquanta.

Reis I 10: 26-29

Vist des d’aquesta perspectiva, els esdeveniments que hi tingueren lloc es podrien descriure de la manera següent: els israelites havien arribat al mar de les canyes per un punt en què era poc profund. Possiblement hi havia una cresta al llit del mar, normalment coberta per l’aigua, però de vegades, per exemple per causa d’un vent de vent fort, es veia exposada. Així és com el físic de la Universitat de Cambridge, Colin Humphreys, ho explica al seu «Miracles de l’Èxode»:

Les marees del vent són ben conegudes pels oceanògrafs. Per exemple, un fort vent que bufa al llac Erie, un dels Grans Llacs, ha produït diferències d’elevació d’aigua de fins a 16 peus entre Toledo, Ohio, a l’oest, i Buffalo, Nova York, a l’est … Hi ha informes que Napoleó va estar a punt de morir per una «marea alta sobtada» mentre estava creuant les aigües poc profundes prop del cap del golf de Suez. [1]

En el cas del vent que va exposar la cresta al llit del mar, les conseqüències van ser dramàtiques. De sobte, els israelites, que viatjaven a peu, tenien un immens avantatge sobre els carros egipcis que els empaitaven. Les seves rodes es van ficar en el fang. Els conductors dels carros van fer grans esforços per alliberar-los, només per trobar que es tornaven a encallar ràpidament. L’exèrcit egipci no podia avançar ni retrocedir. Tan concentrats estaven amb les rodes atrapades, i eren tan reticents a abandonar els carros, les seves valuoses màquines de guerra, que no varen notar que el vent havia defallit i que l’aigua tornava.

En el moment en què es van adonar del que estava passant, estaven atrapats. La cresta ara estava coberta d’aigua de mar en totes direccions i l’illa de terra seca al mig es va reduir ràpidament. L’exèrcit més poderós del món antic va ser derrotat, i els seus guerrers es van ofegar, no per un exèrcit superior, no per l’oposició humana, sinó per la seva pròpia insensatesa en capficar-se en capturar els israelites, que els va fer ignorar el fet que estaven conduint damunt de fang on els seus carros no podien maniobrar.

Tenim aquí dues maneres de veure els mateixos esdeveniments: un natural, l’altre sobrenatural. L’explicació sobrenatural –que les aigües es mantenien dretes– és immensament poderosa, de manera que va entrar a la memòria jueva. Però l’explicació natural no és menys convincent.

La força egípcia va demostrar ser la seva debilitat. La debilitat dels israelites es va convertir en la seva força. En aquesta lectura, el punt significatiu no és tant el fet sobrenatural com la dimensió moral del que va passar. Déu infringí els pecats sobre els pecadors. Es burla d’aquells que es burlen d’ell. Va demostrar a l’exèrcit egipci, que va mostrar el seu poder, que els febles eren més forts que ells –com ho va fer després amb el profeta pagà Bilaam, que es va enorgullir dels seus poders profètics a qui va mostrar que el seu ase (que podia veure l’àngel que Bilaam no podia veure) era millor profeta que ell.

Dit d’una altra manera: un miracle no és necessàriament alguna cosa que suspèn la llei natural. Es tracta, més aviat, d’un esdeveniment per al qual pot haver-hi una explicació natural, però que –quan, on i com ho va fer– evoca quelcom meravellós, de tal manera que fins i tot els més escèptics senten que Déu ha intervingut en la història. Els febles són salvats; els que es troben en perill, deslliurats. Més significatiu encara és el missatge moral que transmet aquest esdeveniment que: que l’hibris és castigat per la nemesi, que els orgullosos són humiliats i als humils se’ls dóna orgull; que hi ha justícia en la història, sovint amagada, però de vegades revelada gloriosament.

Es pot continuar aprofundint en aquesta idea. Emil Fackenheim ha parlat d’«esdeveniments que fan una època», que transformen el curs de la història [2]. Més clarament, però en línies similars, el filòsof francès Alain Badiou ha proposat el concepte d’un «esdeveniment» com una «ruptura en l’ontologia» a través de la qual els individus es presenten cara a cara amb una veritat que els canvia a ells i al seu món [3].

És com si tota percepció normal s’esvaís i sabem que estem en presència d’alguna cosa transcendental, a la qual sentim que hem de mantenir-nos fidels per a la resta de les nostres vides. «L’apropiació de la Presència està mitjançada per un esdeveniment» [4]. És a través d’esdeveniments transformadors que ens sentim tractats, convocats, per quelcom més enllà de la història, travessant la història. En aquest sentit, la divisió del Mar Roig era una altra cosa més profunda que una suspensió de les lleis de la natura. Va ser el moment transformador en què el poble «va creure en el Senyor i en Moisès el seu servent» (Xemot-Èxode 14:31) i es van autoanomenar «el poble que t’has fet teu» (Xemot-Èxode 15:16).

No tots els pensadors jueus es van centrar en la dimensió sobrenatural de la participació de Déu en la història de la humanitat. Maimònides va insistir que «Israel no va creure en Moisès el nostre mestre a causa dels signes que va realitzar» [5]. El que va fer que Moisès fos el més gran dels profetes, per Maimònides, no és que realitzés obres sobrenaturals, sinó que, al Sinaí, va portar la paraula de Déu a la gent.

En general, els savis tendien a minimitzar la dimensió del fet miraculós, fins i tot en el cas del miracle més gran de tots, la divisió del mar. Aquest és el significat del següent midraix, comentant el vers: «Moisès va allargar la mà cap al mar i, al matí, el mar va tornar al seu ple flux [le-eitano]» (Xemot-Èxode 14:27):

El rabí Jonathan va dir: El Sant, beneït sigui Ell, va fer una condició amb el mar [al començament de la creació], que havia de dividir-se per als israelites. Aquest és el significat de «el mar va tornar al seu flux» – [no llegiu le-eitano sinó etenao, «la condició» que Déu havia disposat anteriorment [6].

La implicació és que la divisió del mar estava programada des de l’inici de la creació [7]. Va ser menys una suspensió de la natura que un esdeveniment escrit en la natura des del principi, que es va desencadenar en el moment adequat en el desplegament de la història.

Fins i tot trobem un debat extraordinari entre els savis sobre si els miracles són un signe de mèrit o el contrari. El Talmud [8] explica la història d’un home la muller del qual va morir, deixant un nen encara per criar. El pare era massa pobre per poder permetre’s una dida, de manera que es va produir un miracle i ell mateix va poder donar llet fins que el nen es va deslletar. Sobre això, el Talmud registra la següent diferència d’opinió:

Rav Joseph en va dir: «Veieu com era de magnífic aquest home que un miracle va ser forjat per a ell». Abaye li va dir: Al contrari, com n’era d’inferior aquest home, que l’ordre natural va ser canviat per a ell».

Segons Abaye, els més grans són aquells als quals succeeixen coses bones sense necessitat de miracles. El geni de la narrativa bíblica de la divisió del mar de les canyes és que no resol la qüestió d’una manera o altra. Ens en dóna totes dues perspectives. Per a alguns el miracle era la suspensió de les lleis de la natura. Per a d’altres, el fet que hi hagués una explicació natural no fa que l’esdeveniment sigui menys meravellós. Que els israelites arribessin al mar precisament on les aigües eren inesperadament poc profundes, que un fort vent bufés quan i com ho feu, i que el gran actiu militar dels egipcis hagués demostrat la seva inoperància; totes aquestes coses eren meravelles i no les hem d’oblidar mai.

Xabat Xalom.

[1] Colin Humphreys, The Miracles of Exodus , Continuum, 2003, 247-48. Per a una anàlisi similar, vegeu James K. Hoffmeier, Israel a Egipte: L’evidència per a l’autenticitat de laTradició de l’Êxode, Oxford University Press, 1996, p199-215.

[2] Emil Fackenheim, To Mend the World, Nova York, Schocken, 1982, p14-20.

[3] Alain Badiou, Being and Event, trans. Oliver Feltham, continuum, 2006.

[4] Ibidp255.

[5] Maimònides, Mixnè Torà, Yesodei ha-Torah 8: 1.

[6] Gènesi Rabba 5: 5.

[7] En general, els savis van dir que tots els futurs miracles es van crear al crepuscle del final dels sis dies de creació (Mixnà, Avot 5: 6).

[8] Xabat 53b.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada