Per què sóc controvertit?

El següent text és una traducció de l’article «Why I am controversial», del Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a The Times of Israel el dia 9 de gener del 2019.


En realitat, el meu objectiu és provocar un gran entusiasme religiós i intel·lectual sobre un moviment de protesta que desafia la condició humana: el judaisme!

10 preguntes per al Rabí Cardozo-Una entrevista amb Rabí Cardozo, per Rav Ari Ze’ev Schwartz


Estava hospitalitzat a l’hospital Maimònides de Haifa i, de sobte, me’n vaig adonar que la Torà també estava hospitalitzada. Estava coberta d’embenatges i vaig veure com n’és de difícil viure embenat. I vaig decidir que quan m’alliberés d’aquests embenatges, no deixaria els meus ensenyaments embenats. I també que alliberaria la Torà de les seves benes”.-Rav Shagar (1) (segons explicà el seu conegut alumne Rabí Elchanan Nir (2))


Recentment vaig ser convidat a respondre a 10 preguntes personals, que em va fer el Rav Ari Ze’ev Schwartz, co-fundador i degà de la Society of Independent Spirituality, un centre d’ensenyament a Jerusalem que combina espiritualitat jueva i Sionisme (3)


Vaig accedir a respondre-les amb honestedat i de la millor manera que pogués.

Aquí està la primera pregunta i la meva resposta.

Primera pregunta

Vostè ha ensenyat i inspirat a molts estudiants diferents al llarg dels anys en diverses institucions religioses i espirituals. I així i tot, tinc la sensació que el seu impacte més gran l’aconsegueix a través de la gent que estudia els seus llibres en general, i de la lectura dels seus articles setmanals sobre temes espirituals en particular. Jo mateix no he assistit mai a la seva classe, i així i tot em sento com si fos un alumne seu, després d’haver llegit els seus llibres i articles setmanals durant molts anys.

Què ens podria dir sobre els objectius educatius i espirituals dels seus articles setmanals? Què és el que vol que els seus lectors experimentin quan llegeixen aquests articles? Com els experimenta vostè mateix?

Nathan Lopes Cardozo: Els objectius educatius i espirituals dels meus escrits i de les meves conferències és crear un gran entusiasme religiós i intel·lectual sobre el judaisme. Vull que la gent comprengui que el judaisme és un moviment de protesta que desafia la condició humana. Avorreix el plagi religiós, l’autocomplaença i el conductisme (religiós). El judaisme es un desafiament, no una droga que la gent pot prendre per quedar adormits fins a sentir-se bé amb si mateixos. Louis Jacobs va dir una vegada que la religió s’ha usat per confortar els afligits. L’hauríem de fer servir per a destorbar el qui es troba còmode. (4).

El judaisme és aquí per a destorbar-nos; no perquè donem les coses per descomptat, sinó per a descobrir el miracle que hi ha darrere del que és ordinari. Amb el pas dels anys, i a causa de l’experiència de galut (exili), no podia créixer de manera orgànica mai més. Es va quedar estancat i el seu esperit vibrant es va perdre. Per contra, sovint va esdevenir rígid i inflexible, i fins i tot va produir dogmes que varen soscavar completament el seu veritable esperit. Simultàniament, va esdevenir excessivament codificat, segrestat per una halakhà intransigent i, a la llarga, perdé la seva essència.

No hauríem d’oblidar el que el famós pensador danès i pare de l’existencialisme religiós, Soren Kierkegaard va dir sobre els cristians: “La prova més gran de la decadència de la cristiandat és el nombre extraordinàriament elevat de cristians que tenen la mateixa mentalitat”. (5)

Això també és cert per sobre els jueus religiosos. Com més actuen igual i tenen les mateixes creences, més gran és la prova del deteriorament del judaisme. Al capdavall, és impossible que la gent s’assembli en la manera com senten el significat més profund de les seves vides, com s’hi enfronten i com es presenten davant Déu. Això només pot ser personal, diferent, i ple d’esforços i d’agitació emocional.

El judaisme va acabar victimitzat per les seves distorsions, refundacions deliberades, els intents de fer-lo convencional i l’ús de la tirania religiosa per mantenir a les masses sota control. Molts rabins famosos són culpables d’això, i especialment avui. Aquesta és la destrucció de la individualitat i de la preciositat de l’ésser humà (jueu).

Per això el judaisme ja no pot respondre als reptes nous de forma espiritual i intel·lectual i, en conseqüència, es va fent més i més irrellevant. Això és encara més cert pel que fa a la relació amb l’estat d’Israel, que va portar els canvis més radicals a la vida jueva dels darrers 2000 anys i que necessita un enfocament completament nou. (Vegeu el meu llibre Jewish Law as Rebellion: A Plea for Religious Authenticity and Halachic Courage, Urim Publications, 2018). És cert que molta més gent jove ha esdevingut observant i estudia Torà, però sovint això té més a veure amb el conductisme religiós que amb una religiositat genuïna. Em preocupa molt la repercussió que pugui tenir.

Els meus escrits i conferències són una protesta contra tot això. Intento mostrar com el judaisme genuí és (o hauria de ser) a l’avantguarda del nostre temps, guiant als jueus i a tot al món a noves dimensions intel·lectuals i espirituals.

Tinc una enorme confiança en el judaisme. Explota d’energia, cosa que es pot veure a tot el Talmud: als continguts multifacètics, a les opinions oposades i a la incitació a noves idees. Aquesta energia també la trobem en les múltiples representacions del judaisme, com són els mons ashkenazi, sefardí i lituà. I, sobretot, la trobem a la forma innovadora de pensar dels mestres hassídics més excepcionals i a la seva immensa rebel·lió contra la mediocritat religiosa. Fins i tot els moviments conservador i reformista ho reflecteixen, això. Tot i que, amb freqüència varen fallar i es varen dedicar massa a les tendències “assimilatòries”, alhora ens varen advertir per tal que el judaisme no esdevingués estancat.

Hi ha, però, altres elements que crec que són crucials per assegurar que el judaisme romandrà, no només rellevant, sinó també capaç de liderar a les generacions futures que viuran en circumstàncies físiques i espirituals completament diferents de les nostres.

Es parla massa i s’escriu massa sobre el judaisme dient que sovint és àrid i no transmet la seva missió veritable. El judaisme no és només una revolució intel·lectual. És una trobada amb l’inefable; és la consciència que hi ha molt més a la vida que el que la ciència o la filosofia ens poden oferir.

Necessitem fe per penetrar en el nostre ésser, per tal de ser realment i religiosament jueus. La fe és més profunda que el coneixement. Aquest últim l’absorbeixen els nostres cervells, i allà es queda. Però quan un troba la fe veritable, tots els membres tremolen i tot l’ésser humà es remou d’agitació (6).

El pur coneixement científic i la indagació filosòfica no tenen aquests atributs i no saben com fer de l’ésser humà una persona més sensible, i molt menys un tzadik. La qüestió no és fins a quin punt un ha comprès del judaisme estudiant-lo, sinó fins a quin punt el judaisme ha calat en el seu interior. És, per damunt de tot, una experiència que és molt personal i transformadora.

Això no vol dir que no cal comportar-se d’una manera determinada, sinó, més aviat, que cal ser d’una manera determinada. Els ensenyaments s’han de transformar en una substància completament diferent. És gairebé eteri, sense deixar de tocar el terra sota els peus. Has d’adorar-ho apassionadament. Un cop l’has abraçat, el resultat ha de ser que et transformis en un ésser humà diferent. I si no, vol dir que no ho has captat, encara que visquis segons les seves demandes externes.

Així, penso que el judaisme és la tradició més extraordinària que tenim, que s’alça molt per damunt d’altres religions i filosofies, per bé que aquestes religions i filosofies tenen moltes coses importants a dir.

Però crec que el judaisme no ha nascut (del tot) encara. Encara està passant per les contraccions, s’aguanta sobre bastides. Encara o és prou sofisticat i sofreix d’immaduresa. Les creences del judaisme encara no s’han revelat fins al punt que doni plena expressió al potencial que té. La forma com creu en Déu, “Torah min Ha-xamayim,” i l’halakhà encara no s’han expressat amb propietat i els hi falta sofisticació.

Em debato molt amb aquestes qüestions i he suggerit altres enfocaments per resoldre aquests obstacles, però sóc plenament conscient que les meves contribucions estan lluny de ser ideals.

Penso que és pel fet que sóc incapaç d’alçar-me al nivell de keduixà (santedat) que obre aspectes diferents, fora de la nostra sensació comú i corrent i de la forma de pensar, i que són necessàries per avançar veritablement. Encara estic massa arrelat en el món purament acadèmic, que no compren les qualitats espirituals que la santedat requereix. I allà em quedo encastat.

Només és en la santedat -concepte difícil de definir al judaisme- que podem endinsar-nos aquests temes com caldria. Al capdavall, l’últim objectiu del judaisme és la keduixà (una forma santa de viure). Requereix l’elevació del comportament moral -la quasi explosió de la mateixa ànima fora del cos, i l’humilitat honesta- que jo em trobo totalment insuficient. Això, no només em crea un gran obstacle, sinó que estic atrapat en un dilema moral permanent. Quan escric i parlo sobre tots aquests temes i apel·lo a què els altres visquin una vida de santedat, de vegades em sento com un pocavergonya i un hipòcrita. Jo sé que no sóc sant. I encara em queda un camí ben llarg per ser-ho. Llavors, com és que puc ensenyar i escriure sobre aquests temes sense sentir-me un “farsant”? Això m’angoixa molt.

Tot el que puc dir per justificar-me és que mai a la meva vida m’he trobat a cap persona genuïnament religiosa, i en canvi sí a moltes persones que sincerament ho intenten, i tornen a intentar ser religioses. De fet, això és tot el que podem fer: intentar-ho, fer l’esforç. I això és el què jo faig. Però en ben al fons del meu cor, sé que no és prou! Podria fer-ho millor, però no ho faig! Per alguna raó, no me’n en surto.

Però hi ha un altre element que probablement és més important que cap altre i que no és fàcil d’explicar. Hi ha una crida interior, una shelichut, una missió que estic obligat a escoltar i a portar a terme. Fins i tot contra la meva voluntat. Sento que està arrelada en els meus inusuals orígens: el fill d’un matrimoni mixt; una educació secular poc habitual; molts anys d’estudi a la yeshiva; i haver passat per tanta agitació espiritual. Tot això ha fet la meva vida més bella i sovint molt incòmoda, si no dolorosa.

No puc escapar d’aquesta vocació. És massa forta per a ignorar-la. De fet, m’obliga i no hi ha possibilitat de retorn. Encara que ho volgués. Sovint he contemplat deixar tot això enrere i començar a viure una vida “normal”. Però quan ho he intentat, he fracassat completament. He d’acceptar-ho i transformar-ho en alguna cosa única.

Aquesta és la raó per la qual escric i ensenyo les coses que ensenyo. Jo sé que aquests temes no són habituals i són controvertits. Però això és el que he de fer. Especialment perquè sé que, fent-ho, estic ajudant a molta gent sincera que es debaten amb el judaisme tant com jo m’he debatut i encara ho faig. Si no continués, seria una gran negligència de la meva responsabilitat.

Per a algunes persones, és difícil d’acceptar-ho, i jo valoro i entenc la seva preocupació. Tanmateix, això és el que sóc i el que defenso. El què alguna gent no entén és que tinc una forta afinitat amb el món haredi. La seva passió pel judaisme és irresistible. Hi somnio, i aquesta és la raó per la qual sóc tan escèptic sobre aquest món. Per ser un haredi, no es pot ser com la mitjana. S’ha de ser únic i viure una vida de tal grandesa, santedat i honestedat que la més lleu desviació seria una gran catàstrofe i hilul Ha-Xem (dessacralització del nom de Déu). Hauria de ser una societat d’elit, un exemple per a tots nosaltres. Però sovint no ho és. Llavors, com hom es pot anomenar haredi, que vol dir pietós en el més alt sentit del terme? Al capdavall, les mitzvot se’ns van donar per purgar-nos i refinar-nos. Quan aquest no és l’objectiu i la intenció de la nostra vida religiosa, per què viure segons aquest patró?

Però per fer tot això possible, crec que el judaisme ha de patir una metamorfosi, alhora que mantenir-se fidel a les seves creences principals. Cal reconsiderar l’halakhà de manera que sigui ella mateixa de nou, orgànica i creativa. Perquè si no ho és, no serà capaç de respondre a les noves i radicals condicions que Déu ens ha concedit en aquests dies extraordinaris. Llavors, com podríem refinar-nos?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada