Tu, en canvi, oh Israel, seràs perfecte davant el [nom de les quatre lletres], el teu Déu. (Devarim – Deuteronomi 18:13)
Aquesta frase, potser amb variacions, és recurrent. A la Torà, acostuma a aparèixer quan s’indiquen ordres o prohibicions relacionades amb pràctiques antigues. En aquest cas, Moisès ho diu després de les advertències sobre algunes de les pràctiques dels cananeus, que els hebreus no han de continuar, un cop entrin en possessió d’Erets Israel: Quan hagis entrat a la terra que et dóna el [nom de les quatre lletres], el teu Déu, no faràs les abominacions d’aquests pobles (Devarim-Deuteronomi 18:10).
Es parla de màgia i fetilleria. D’endevins del futur, ja siguin nigromants –que consulten als morts– o astròlegs. «Doncs totes aquestes coses són abominacions per al [nom de les quatre lletres]…» (Dev. 18:12).
I per què hem de ser perfectes? Perquè hem de dirigir els nostres cors només envers el Kadoix, barukh Hu. Perquè només Ell tot sol(a) ho fa tot. És Ell(a) que sap la veritat sobre tot allò que s’ha d’esdevenir. I només a través dels Seus profetes i mètodes, és a dir els Urim i Tumim, podem preguntar sobre el futur.
No hem d’emprar astròlegs ni cap altre mètode, ni confiar de cap manera en allò que diuen. En tot cas, si sentim alguna predicció d’aquests endevins, cal respondre i aclarir que «Tot està en mans del Cel, perquè “Ell(a) és el Déu de déus”. Que està per sobre de tot, l’Únic i Omnipotent, aquell qui canvia l’ordre de les estrelles i constel·lacions segons els Seus desigs» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 221).
Per què? Per seguir el camí d’Abraham, el nostre pare, que va sentir la crida del Déu únic, mentre estava immers en un món politeista i ple de distraccions. En aquesta mateixa paraixà, no gaire abans, es parla de les funcions i les limitacions del rei. Ha de ser un hebreu i no un estrany, que no tingui més cavalls dels necessaris, no sigui que faci retornar amb ells al poble a Egipte, essent que el [nom de les quatre lletres] us ha dit: «d’ara endavant no retornareu per aquell camí» (Devarim 17:15-16).
La sortida d’Egipte representa, entre altres coses, la sortida d’un món on s’adorava l’obra de les mans humanes, en forma d’estàtues, ídols i fins i tot d’un humà divinitzat, fill dels déus i responsable de l’ordre natural. A la terra de C’naan la vida no funcionava de forma gaire diferent. I és per això que el Kadoix, barukh Hu, decideix entregar la terra als hebreus: «…i precisament per elles, el [nom de les quatre lletres] desposseeix a aquells pobles davant teu» (Dev. 18:12).
El monoteisme hebreu ens fa posar la mirada (pe nun vav) en el reconeixement d’un sol principi creador, únic, responsable de tot:
«שְׁמַע יִשְׂרָאֵל יְהוָה אֱלֹהֵינוּ יְהוָה ׀ אֶחָֽד».
Perquè quan es deixa de creure en Déu com a responsable de la Creació, es comença a creure en qualsevol cosa, i es pavimenta el camí cap al desastre, una de les expressions d’aquest desastre, per exemple, és creure’ns divins, i que tenim poder per fer i desfer a voluntat, quan en realitat tot el que tenim és un préstec amb data de venciment.
Xabat xalom.