Ki-tetsé: responsabilitat amb les coses perdudes

Després d’unes quantes lleis sobre la pena capital, la Torà comença un fragment on es detallen una nova sèrie de lleis que, avui, s’etiquetarien de «justícia social». I la primera és el recordatori sobre què cal fer quan ens trobem animals o objectes dels nostres «germans» –o veïns.

No hauràs de veure al bou que és del teu germà [també parent, conegut] o al seu corder, extraviats, i amagar-te d’ells. Els hauràs de tornar al teu germà.

Devarim 22:1

En primer lloc, cal ser conscients que qualsevol traducció implica un nivell d’interpretació. Per això Moisès ben Nakhman ens aclareix que aquest manament explica el que trobem al llibre de Xemot 23:4, i ens diu que, en aquest cas, l’animal està «fugint» –נִדָּחִ֔ים al text original–, que no és el mateix que estigui «perdut» — o desviat del camí, «תֹּעֶ֑ה» a Xemot–, ja que, si només s’ha desviat, vol dir que serà més fàcil que reprengui el viatge a casa del seu propietari. Per contra, l’escriptura ara menciona «fugint», volent dir que s’ha escapat del seu propietari (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 263).

Per això hi ha els següents versets:

Però si el teu germà no estigués a prop teu, o no el coneguessis, l’hauràs de recollir i portar a casa, i estarà amb tu fins que el reclami el teu germà, i li hauràs de tornar.

I així hauràs de fer al seu ase; i així hauràs de fer a la seva peça de roba; i així hauràs de fer a tot objecte extraviat del teu germà que se li perdi i tu el trobis. No t’hauràs d’amagar.

Devarim 22:2-3

El Ramban ens indica que l’ase és un animal «impur» –recordem que sempre es tracta de puresa ritual–, i també es menciona la roba, malgrat que no sigui tan important com els animals per al seu propietari –els bous servien per treballar, mentre que una peça de roba, al món antic, no causava grans pèrdues. A més, els animals domèstics moren si no se’n té cura–, i també s’esmenta de forma explícita «tot objecte extraviat del teu germà que se li perdi», referint-se a qualsevol dels objectes de casa, fins i tot aquells que puguin no ser de gaire estima, incloent-hi peces de roba amb les que es tapa.

I d’acord a la interpretació dels rabins, segueix el Ramban, l’escriptura afegeix en aquesta secció diverses coses, com «no t’hauràs d’amagar», que caldria interpretar de la següent forma: «De vegades està permès amagar-se d’ells –i ignorar els articles perduts com, per exemple, si el propietari fos un savi i fos degradant per ell haver de fer certs actes, com per exemple retornar un ase al seu propietari» (R. M. ben Nachman, pp. 263-264).

És a dir que a vegades, quan trobem objectes perduts, se’ns permet «fer-nos fonedissos», o mirar cap a una altra banda. Però gràcies al Ramban, el que inferim que ens diu la Torà és que cal ser tenir molta cura a l’hora de decidir si ens fem fonedissos o no.

No és correcte optar per fer veure que no hem trobat un objecte perdut, per molt poc gratificant que ens sembli a nosaltres, o pel simple fet que ens faci mandra.

I malgrat que al món antic l’estatus social comportés que fer segons quines accions era indigne, sempre es pot optar per «delegar» aquesta feina. Allò que per nosaltres pot no significar res, per a qui ho ha perdut pot tenir un alt valor!

Xabat xalom!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada