Abraham i individualitat: vellesa i líftings

El següent text és una traducció del comentari «Avraham and Individuality; Old Age and Facelifts», del Rabí Nathan Lopes Cardozo, publicat al seu darrer llibre Cardozo on the Parashah: essays on the weekly Torah portion. The book of Genesis (Kasva Press).

«I Abraham era vell, entrat en dies i l’Etern l’havia beneit en tot» (Bereixit 24:1).

Déu us ha donat una cara
I vosaltres en fe una altra
–Shakespeare, Hamlet, 3.1.149

És un fet increïble que a les civilitzacions occidentals, la vellesa sigui vista com una maledicció per la majoria de la gent. Segons les estadístiques, es gasta més temps i diners en amagar els signes de l’edat que en trobar formes de curar malalties cardíaques o el càncer. Hom troba més gent als salons de vellesa que als hospitals. La vellesa es veu com una derrota. Molta gent considera que envellir és sinònim amb ser retardat. Hi ha un fort sentiment d’inutilitat i rebuig, aparellat amb sentiments de buidor i avorriment.

Això està directament contrastat amb el Judaisme. D’acord amb la tradició Jueva, va ser Abraham qui va demanar –fins i tot suplicar– de forma específica que Déu no només li atorgués una vida llarga i productiva, sinó també mostrar els signes físics de l’envelliment. A Bereixit hi llegim: «Abraham era vell, ben entrat en anys» (Ber 24:1). El Talmud destaca la redundància d’aquest vers i pregunta; si Abraham era vell, segurament era ben avançat en anys. Què afegeix, llavors, una cosa a l’altra? A això, el Talmud ofereix una resposta extraordinària: «”Fins Abraham, la gent no envellia”, volent dit que no mostraven signes d’anar avançant en edat. I [com que Abraham i el seu fill Isaac eren iguals] la gent que veia a Abraham deia “Aquest és Isaac”, i els que veien a Isaac deien, “Aquest és Abraham”. Abraham va pregar per fer-se vell, això és, mostrar signes d’envelliment. Això és el que significa “I Abraham era vell”» (Baba Metzia 87a).

Abraham, per tant, no era només avançat en anys, sinó que volia mostrar la seva edat avançada a través de la seva aparença facial i corporal. D’aquesta forma, hi hauria una diferència distintiva entre ell i el seu fill. Això contrastava amb les generacions anteriors en què la gent continuava amb aparença jove i s’assemblaven als seus fills. Avançaven en anys, però sense cap indicació externa, fins que de cop morien a una edat madura.

La pèrdua d’individualitat

Per apreciar de forma completa el significat profund d’aquest midraix, necessitem recordar una altra ensenyança Talmúdica. A Bereixit 25:19 se’ns confronta de nou amb una frase redundant: «I aquestes són les generacions d’Isaac el fill d’Abraham, Abraham va engendrar a Isaac». Aquí, de nou, el Talmud pregunta per què és necessari explicar-nos que Abraham va engendrar a Isaac quan a la primera part del vers ja se’ns diu «Aquestes són les generacions d’Isaac el fill d’Abraham».

A això, el Talmud respon: «Els cínics de l’època deien: Sarah va quedar embarassada d’Avimelekh. Mireu quants anys va viure ella amb Abraham sense poder tenir un fill d’ell! [veure Bereixit 20]. Que va fer el Sant, beneit sigui? Va fer que la cara d’Isaac fos exactament igual que la d’Abraham, per tal que tothom hagués d’admetre que Abraham va engendrar a Isaac. Això és el que volen dir les paraules “I Abraham va engendrar a Isaac”, específicament que hi havia una evidència clara per a tothom per tal que veiessin que Abraham era el pare d’Isaac» (Bava Metzia 84a). D’aquesta forma, la integritat del matrimoni d’Abraham i Sara es va protegir divinament.

Però això va comportar un preu molt alt –la pèrdua de la individualitat. Si Isaac s’assemblava al seu pare fins al punt que la gent no els podia diferenciar, llavors es va fer una gran injustícia a l’essència veritable de les seves identitats. Què és un humà si és no diferent de tots els altres? Un cop que dues persones són idèntiques, la seva autenticitat personal s’intercanvia per camuflatge i engany.

Cada individu és molt més del que s’imagina que és. És únic. Els pares no estan predestinats a ser els seus fills, i els fills no haurien de ser rèpliques dels seus pares. Hillary Putnam es referia a «el ‘dret’ de cada nounat a ser una sorpresa completa per als seus pares» (“Cloning people”, a «The Genetic Revolution and Human Rights», ed. Justine Burely, Oxford University Press, 1999, p. 13).

Als éssers humans se’ls hauria d’explicar que, a través de la imitació, estan restant valor dels seus «jos» autèntics. Un cop neguem la naturalesa única de tots els éssers humans, cultivem ressentiment i violem la integritat humana. L’emperador romà i filòsof Marc Aureli va escriure, «La millor revenja és no ser com el teu enemic» (Meditacions, Marc Aureli, Penguin Books 2006, p. 46). Sobretot, hem d’assegurar-nos que l’originalitat es manté al centre de les nostres vides, com una expressió de protesta contra la còpia.

A la civilització occidental hi ha la creença que els éssers humans són valuosos perquè formen part de la raça humana, però va ser el Judaisme que va proposar exactament el contrari –la raça humana és de gran importància perquè està conformada per éssers humans. Això només pot ser veritat si consisteix d’una comunitat d’individus, en comptes d’un ramat d’insulsos.

La nostra joventut hauria de començar al final de les nostres vides

Els signes de la vellesa són marques d’experiència i de saviesa. És veritat que la saviesa s’adquireix, no per anys, sinó per tendència, i moltes persones mai viuen una vida significativa, sinó que només acumulen joventut no gastada, mantenint-se immadurs de forma permanent, fins i tot a edats avançades. Encara i així, és veritat que la saviesa veritable arriba amb l’edat avançada. Com n’és, de vertadera, l’observació de Mark Twain que la nostra joventut hauria de començar al final de les nostres vides! (The Letters of Mark Twain, Vol 5, 1st World Library, 2004).

Quan Abraham va demanar a Déu que el fes semblar vell, no només demanava una «desfiguració»; demanava que la seva bellesa esdevingués interior. D’aquesta forma, es mantindria sent ell mateix amb dimensions afegides.

Per a l’autèntica personalitat religiosa, això és d’una importància crucial. La religió es pot experimentar i viure només en un estat d’originalitat. Qualsevol imitació dels companys és servir-se a un mateix, no a Déu. En essència, la religió és un intent de buscar a Déu, l’original final.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada