Xemot: claredat en un mar de fantasia

Comencem de nou el llibre dels noms, Xemot. I el nom del més gran dels profetes, Moisès, l’únic que va parlar amb HaXem cara a cara, li posa la filla del Faraó.

Li posa el nom de Moisès, «Moixé» pronunciat en hebreu, perquè la filla del Faraó l’havia «tret fora de l’aigua»: «וַתֹּ֕אמֶר כִּ֥י מִן־הַמַּ֖יִם מְשִׁיתִֽהוּ».

El Raixbam ens diu que «מְשִׁיתִֽהוּ» [mixit’hu], com si fos «משכתיהו» [mixcatihu], «Jo el vaig estirar endavant», i ho connecta amb el verset 17 del Salm 18: «ימשני ממים רבים» [Iamxeni mimaïm rabim], «I em tragué de les poderoses aigües».

Però abans que la descendent directa del, per als egipcis, representant de Ra a la Terra posés nom a qui hauria de treure als hebreus d’Egipte, estirant endavant en moltes ocasions, la filla del Faraó es troba a l’infant al riu.

Si hem de ser correctes, es troba una «tevà» flotant al riu, i quan l’obre, «va veure que era un nen, un noi que plorava. Ella va tenir compassió i va dir “Aquest ha de ser un nen hebreu”» (Xemot 2:6). La Torah empra dues paraules: «הַיֶּ֔לֶד» [ieled] i «נַ֖עַר» [na’ar]. Per què?

Raixí ens diu que «la seva veu sonava com la d’un noi ja crescut». I Nakhmànides es pregunta: quina raó hi ha perquè la Torà faci esment de la veu no natural del Moisès nadó?

I Abraham ibn Ezra ho explica dient que les seves extremitats estaven desenvolupades com les que ja té un noi. I que potser la Torah ho menciona per tal de fer explícita la bellesa del petit. Va ser per causa de l’aparença exquisida i bella que ella, la princesa d’Egipte, va tenir compassió per ell, ja que va reconèixer que acabava de néixer, malgrat tenia les extremitats d’un noi més crescut (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 15-16).

Una altra interpretació que el Ramban troba més correcta en tant al plor: el plor de Moisès era fort i constant, com el d’un nen més gran que un nadó, i per això la princesa va tenir compassió, i el midraix (Xemot Rabbà 1:28) explica «un noi que plorava» dient que Moisès era un nen amb un comportament com el d’un noi ja crescut, que no plora en tot moment. En aquell moment, l’àngel Gabriel el va colpejar per tal que plorés, i la princesa en tingués compassió.

Però finalment, Nakhmànides ens diu que no calen totes aquestes explicacions semifantàstiques. Des del dia del seu naixement, a la Torà un nen s’anomena «na’ar», com podem llegir a Jutges 13:8. De la mateixa forma, la Torà anomena «ieled» a un noi ja crescut, com és el cas d’Ismael (Bereixit 21:16), o «v’hana’ar na’ar» [i el noi era jove], volent dir que Samuel era un infant de 24 mesos (I Samuel 1:24 – R. M. ben Nachman, p. 16).

A vegades ens embranquem en justificar de forma recaragolada aquelles coses que es poden explicar de forma senzilla i fàcil. Alguns dels midraixim sobre el naixement de Moisès són espectaculars. I és comprensible que el naixement del llibertador, líder, profeta i mestre estigui plagat de signes miraculosos. Però és la nostra feina saber separar midraix –és a dir llegendes i històries– d’halakhà. I no només en casos com aquest, sinó sempre. I això s’aconsegueix estudiant i comprenent.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada