Vaerà: el lliure albir i la teixuvà del Faraó racista

«I el [nom de les quatre lletres] li va dir a Moisès: “Mira, t’encomano que obris com si fossis Déu davant el Faraó, i el teu germà Aharón serà el teu portaveu”. Tu parlaràs tot el que Jo t’ordeni i el teu germà Aharón dirà al Faraó que permeti als fills d’Israel anar-se’n de la seva terra. Però Jo enduriré el cor del Faraó i multiplicaré els Meus senyals i els Meus miracles a la terra d’Egipte» (Xemot 7:1-3).

Els rabins van dir a Midraix Rabbà (Xemot Rabbà 5:6): «Déu va revelar a Moisès que Ell estava destinat a endurir el cor del Faraó per tal de jutjar-lo per haver-los causat els treballs en esclavatge cruel». I també està escrit (Ibid. 13:4): «Perquè Jo he endurit el seu cor (Xemot 10:1). Rabí Iohanan va dir, “Això dóna un pretext als heretges per dir que Déu no va permetre al Faraó l’opció del penediment”. Rabí Simó ben Lakix va dir, “Que les boques dels heretges quedin tancades! Perquè Ell burla als qui fan burla (Proverbis 3:34). Quan Ell adverteix a algú en tres ocasions i aquesta persona no canvia el seu camí, Ell tanca la porta a la teixuvà –és a dir, al penediment–, per tal de castigar-lo per la seva transgressió. Aquest és el cas del malvat Faraó. Després que el Sant, beneit sigui, li va fer arribar cinc vegades [la petició de deixar marxar al Seu poble] –les cinc primeres plagues, en les quals la Torà diu “el Faraó va endurir el seu cor”–, i no va parar cap mena d’atenció a les Seves paraules, el Sant, beneit sigui, li va dir: Tu has endurit el teu clatell i el teu cor; Jo doblaré la teva corrupció”» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 78-79).

Moisès Nakhmànides comença el comentari del verset 3 del setè capítol del llibre dels Noms –Èxode– citant el midraix, com a introducció a la discussió que els rabins, també al midraix, tenen sobre quin va ser la transgressió del Faraó. I hi ha dues explicacions, ambdues veritables.

Ens diu el Ramban que la primera és que Faraó, en la seva maldat, havia perpetrat grans mals de forma injustificada contra Israel, els quals requerien que, per justícia, els camins de la teixuvà li fossin negats, tal com s’indica en molts llocs, tant a la Torah i als Escrits, i que Ibn Ezra i Maimònides enumeren, com per exemple a Devarim-Deuteronomi 2:30, Isaïes 6:10, II Cròniques 36:16, Josuè 11:20 o I Reis 18:37. És a dir, que Faraó va ser jutjat d’acord amb la seva maldat que va cometre, originalment, per la seva pròpia voluntat (R. M. ben Nachman, p. 79).

La segona explicació és que la meitat de les plagues li van esdevenir per causa de les seves transgressions. Faraó no va permetre que els fills d’Israel marxessin per la glòria de Déu. Però quan les plagues van començar, el seu cor es va relaxar i va pensar a deixar-los marxar. Però per efecte de les plagues, no per fer la voluntat del seu Creador –sí, HaXem també és el creador dels egipcis! Llavors, «Déu va endurir el seu esperit i va fer que el seu cor s’obstinés» (Devarim 2:30), per tal que el Seu nom fos declarat [a tota la terra] (Xemot 9:16) (R. M. ben Nachman, p. 79).

Segueix el Ramban: I el que Ell va dir a Moisès abans de les plagues, «I Jo enduriré el seu cor, i ell no permetrà que el poble marxi» (Xemot 4:21) era tan sols la Seva advertència a Moisès d’allò que Ell havia decretat per a Faraó en les darreres cinc plagues. Per tant, el significat del verset «Però Jo enduriré el cor del Faraó i multiplicaré els Meus senyals i els Meus miracles a la terra d’Egipte» és «Jo enduriré el seu cor per tal de multiplicar els Meus senyals i els Meus miracles a la terra d’Egipte» (R. M. ben Nachman, p. 80).

Recordem que Faraó va ordir tot el pla amb maldat: «Actuem amb astúcia respecte a ell [el poble d’Israel] per tal que no es multipliqui, no sigui que hi hagi guerra i s’aliï amb els nostres enemics, lluiti contra nosaltres i aconsegueixi marxar del país» (Xemot 1:10).

Samuel-David Luzzatto –el Xadal–, nebot-besnét de Moisès-Khaïm Luzzato –el Ramkhal–, ens diu que el nou Faraó de Xemot 1:8 va arribar al poder uns dos-cents anys després de l’època de Josep. Després de tres generacions, Faraó considerava als fills d’Israel com estrangers, susceptibles de posar en perill el seu poder, aliar-se amb els enemics en una presumpta guerra i, a sobre, marxar del país. I recordem que si no hagués sigut per Josep, Egipte possiblement hauria desaparegut del mapa.

Les paraules racistes de Faraó són les mateixes paraules que podem escoltar avui mateix de boca de molts polítics arreu del món, que posen en dubte la lleialtat d’un grup de ciutadans per raons arbitràries, com un origen geogràfic, una professió religiosa o, simplement, uns cognoms diferents.

Com sempre, la intenció és important. Faraó és castigat amb la impossibilitat de fer teixuvà per la seva maldat intrínseca: no va voler que els hebreus prosperessin, però tampoc els volia deixar marxar a una altra banda. El tema dels senyals i meravelles sobre la terra d’Egipte, el deixarem per a una altra ocasió.

Xabat xalom!

One Comment Add yours

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada