A la tercera alià de la paraixà Xoftim es decreta que la tribu de Leví no tindrà part ni herència amb Israel, però que Israel haurà d’entregar-los certes parts dels sacrificis animals i també de productes agrícoles.
«Kol-xevat Leví», tota la tribu de Leví, incloent-hi els kohanim i els leviïm, no podran tenir terres en propietat, i hauran de menjar de les ofrenes al [nom de les quatre lletres] (Devarim-Deuteronomi 18:1-4).
Ens diu el Ramban que aquesta és una ordre nova, ja que durant la travessa del desert no se sacrificaven animals excepte per fer sacrificis de pau. Un cop el Poble d’Israel està a punt d’entrar a la Terra, «quan algú sacrifiqui un animal dels que t’he permès, com està dit, “llavors podràs sacrificar dels teus bovins o dels teus ovins com t’he ordenat, i els podràs menjar a les teves ciutats” (Capítol 12:21 a Devarim), hauràs d’entregar al kohén la seva part “l’espatlla, i les galtes i el quall”».
Tot el que els Israelites han d’entregar als kohanim apareix a partir del verset 9 del capítol 18 de Bemidbar-Números, excepte aquestes tres entregues de l’espatlla, les galtes i el quall. Per què? Perquè a la secció de Bamidbar es tracta de coses consagrades i aquestes tres coses són parts d’un animal que s’ha sacrificat «quan [algú] vulgui menjar carn» (Devarim 12:20), és a dir que no és una ofrena consagrada (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 214-215).
Però per què precisament l’espatlla, les galtes i el quall? El Ramban ens diu que a través d’un Midraix, aquestes tres parts de cada sacrifici animal s’entreguen als sacerdots pel mèrit de Pinhàs: «L’espatlla perquè “va prendre una llança a les seves mans” (Bemidbar-Numeros 25:7); les dues galtes per la seva pregària, com està escrit, “Llavors es va aixecar Pinhàs i va pregar” etc. (Tehilim-Salms 106:30); el quall per què està escrit, “i els va travessar als dos, a l’israelita i a la dona a través del seu cos” (Bemidbar-Numeros 25:8)».
Llavors, si hem de dir que aquests regals als sacerdots ja s’havien suggerit a la secció que conté les paraules de Déu a Aaron, molt abans de la història de Pinhàs, hem de dir que, en base d’aquest midraix, el mèrit destinat a ser per a Pinhàs s’esmenta en aquella secció, i que Déu va recompensar la tribu sencera de Leví pel mèrit de Pinhàs, quan Pinhàs va guanyar-se el privilegi de ser un kohén.
D’altra banda, el Ramban ens mostra l’explicació del Rambam: les galtes s’entreguen perquè són la primera part del cos de l’animal, l’espatlla és la primera de les extremitats del cos, i el quall és la primera de les entranyes, i per tant el primer de tot es dóna als sacerdots del Més Alt en el Seu honor (R. M. ben Nachman, p. 215).
Sigui per les accions de zel religiós o per una «aproximació» a les primeres ofrenes, no tothom té per què tenir la mateixa part en l’herència. Però malgrat tot, si els israelites tenen el desig de menjar carn (Devarim-Deuteronomi 12:20), no han d’oblidar-se del levita (verset 19, l’anterior). És a dir, que si fas festa grossa i menges carn, cal donar-ne una part a aquells que no tenen la mateixa heretat i no tenen les mateixes possibilitats (perquè en tenen d’altres).
I això també es podria llegir en aquest sentit, o com una intenció per reduir el consum de carn (perquè si he de donar una part important de la carn a algú altre, potser no em surt tant a compte), però això és un debat per una altra ocasió.
Xabat xalom i que tinguem un mes d’Elul de reflexió, de teixuvà i d’acció.
Agraït, xabat Xalom