En aquest quart any d’estudi de les paraxiot de la Torah incorporarem a Ovadia ben Jacob Sforno, un dels grans comentaristes que va viure i treballar a la zona de la Romagna, als Estats Pontificis, sota els governs dels papes Alexandre VI i Clement VII, de les famílies Borja i Mèdici, entre d’altres.
A diferència del Ramban, el comentari del Rabí Sforno tira més pel vessant del pxat, el significat literal del text… o potser no tant.
A la quarta alià de Bereixit, després que el Sant, beneït sigui expulsi l’Adam de Gan Eden, l’Adam i Eva engendren a Caïm i Abel, i cadascú escull una feina diferent. Caïm es fa agricultor, i Abel escull la vocació de pastor perquè, ens diu Sforno, requeria més intel·ligència i involucrava més les facultats mentals que no pas el cultiu de la terra.
Com a resultat d’aquestes eleccions diferents, cada germà acaba portant diferents ofrenes davant d’HaXem:
«I va succeir al cap de molts anys, que Caïm va portar del fruit de la terra una ofrena per al [nom de les quatre lletres].
I Abel també va portar del primogènit dels seus ramats i dels més grassos, i el [nom de les quatre lletres] va donar favor a Abel i la seva ofrena.
Però a Caïm i a la seva ofrena Ell no va donar favor, i això va enfadar molt a Caïm, i li va caure la cara.
I va dir [el nom de les quatre lletres] a Caïm, “per què estàs enfadat, i per què t’ha caigut la cara?
No és pas que si millores seràs elevat? I si no millores, la transgressió s’amaga a la porta. El seu desig és per tu, però el governaràs» (Bereixit-Gènesi 3:2-7).
Cal dir que, òbviament, a Caïm no li «cau» la cara físicament, sinó que es podria assimilar a la nostra frase feta «caure la cara de la vergonya», i així ho interpreta Sforno, que ens diu que Caïm estava abatut i avergonyit, i sentia que Déu l’havia avergonyit en públic.
En tant al rebuig de la seva ofrena, el Sant no mostra favor perquè l’ofrena no va ser favorable ni agradable als Seus ulls. A més, afegeix Sforno, aquella primera ofrena no estava feta per ser agradable ni acceptable. El comentarista romanyol llegeix el verset de la justificació d’HaXem de la següent forma: «perquè estàs gelós del teu germà? No he acceptat arbitràriament la seva ofrena, ni ho he fet sense justificació».
És a dir, que hi havia alguna cosa en «la forma» de l’ofrena que va causar aquest «rebuig». Tot i això, a la següent frase el Sant, beneït sigui, diu a Caïm que sempre que hi hagi l’oportunitat de corregir allò que ha sortit malament no hi ha raons per estar trist pel que ha passat.
«Si et millores a tu mateix, també trobaràs favor als Meus ulls. Tots els nivells ideals de noblesa t’esperen, llestos per ser teus. Tot i això, el pecat i la transgressió també t’espera, en cas que afegeixis transgressions intencionades a la que ja has fet de forma no intencionada. Això és l’impuls malvat, que si hi caus, estarà sempre a punt per temptar-te de nou. Perquè aquesta és la seva naturalesa. I també té el delit de satisfer els seus desigs i aspiracions cada dia. Però superar aquesta força del desig i l’impuls malvat està dins les teves capacitats gràcies al [tsélem elokim], la imatge divina que se t’ha donat en néixer».
Sforno no ens diu què va impulsar a Caïm per fer aquella primera ofrena. Potser va sentir que «tocava», i les coses que es fan «perquè toquen» no solem fer-les amb massa il·lusió.
A la mixnà 13 del segon capítol del tractat Avot, Rabí Ximon diu «quan preguis, no facis de la pregària una cosa automàtica, sinó una petició de compassió davant Déu». La pregària no pot ser automàtica. Ha de ser una petició genuïna per la compassió davant el Sant, i no tan sols un recital de paraules que algú altre ha compost.
Aquest és el gran repte de la pregària Jueva: hi ha lleis estrictes per tot allò que cal dir i quan, i tot i això se suposa que ha de ser un buidatge espontani des del cor de la persona.
És en l’explicació d’HaXem, «No és pas que si millores seràs elevat? I si no millores, la transgressió s’amaga a la porta. El seu desig és per tu, però el governaràs», que tornen a enllaçar amb la mixnà: «perquè està dit: “perquè ell és graciós i compassiu, lent en la ira, abundant en bondat i renunciant al càstig” (Joel 2:13)».
Lamentablement, a Caïm el va guanyar l’impuls de la gelosia. Però si superem els reptes que se’ns presenten amb creativitat i intentem fer que el món sigui una mica millor, avançarem cap als diferents nivells de noblesa.
Xabat xalom.