Nota de l’Oficina del rabí Sacks

El rabí Sacks z”l, beneïda sigui la seva memòria, havia preparat un cicle anual complet de les «Covenant & Conversation» per a l’any present de 5781, assentat en els ensenyaments del seu llibre «Lessons in Leadership». L’oficina del rabí Sacks tornarà a prendre el cap del fil del seu mestratge mitjançant la distribució setmanal d’aquests assaigs per tal que la gent de tot el món pugui continuar l’aprenentatge de la Torà i ser inspirat per les seves ensenyances.

*** Arran d’aquesta nota, la paraixà setmanal correspondrà a la distribuïda per l’Oficina, en lloc de la decisió inicial de distribuir la paraixà equivalent de l’any passat.


(Comentari a la paraixà setmanal: Toldot <Generacions> // Bereshit <En el començament> {Gènesi} 25:19-28:9) – Sisena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.

Sabat 5 de kislev 5781

21 de novembre 2020

El Netziv (Naftalí Zvi Yehuda Berlin, 1816-1893, degà de la ieixivà de Volozhin a Bielorússia) feu una observació ben artera quan assenyalà que Isaac i Rebeca semblava que patien per manca de comunicació entre ells. El Netziv va percebre que la «relació amb Isaac no era la mateixa relació que la de Sara amb Abraham, o la de Raquel amb Jacob. Quan aquests tenien un problema, no s’esporuguien de parlar-ne. No era aquest el cas amb Rebeca» (Ha’amek Davar to Genesis. “Introducció al Gènesi”, 24:65).

El Netziv copsa el distanciament entre ells des del mateix instant en què Rebeca veu Isaac en el camp «lliurat a la meditació» (Gn. 24:63) i tot seguit ella cau del camell i «es cobreix amb un vel» (Gn. 24:65). El Netziv fa aquest comentari: «Ella es va cobrir amb un sentiment de temor i d’inescaiença, com si albirés que no era digna de ser la seva dona i, d’aleshores ençà, aquest desassossec va arrelar en el seu esperit».

La seva relació, suggereix el Netziv, mai no fou distesa, ni plena ni afable. El resultat fou, en un reguitzell de moments crítics, un fracàs en l’avinença. Així, tot fa pensar que Rebeca no va informar mai Isaac sobre l’oracle que li havia profetitzat, abans del naixement dels bessons Esaú i Jacob, que «el més gran servirà el més petit» (Gn. 25:23).

Aquesta profecia pareix que fou una de les raons per la qual Rebeca estimava Jacob per damunt d’Esaú, sabedora que aquell era l’escollit per D’u. ¿Si Isaac hagués estat al corrent d’aquest averany sobre el futur dels seus fills, hauria afavorit el seu primogènit Esaú? No és inversemblant pensar que ell no ho sabés, perquè Rebeca no li havia pas dit. Per això, força anys més tard, quan ella para l’orella i sent que Isaac està a punt de beneir Esaú, de pressa i corrents, es ginya un enganyatall: li diu a Jacob que es faci passar per Esaú. No fora més franc dir a Isaac que Jacob és qui ha de ser beneït? Emperò, aquesta franquesa la forçaria a haver d’admetre que, durant tots els anys en els què el matrimoni va pujar els seus fills, el seu marit no va saber ni palla ni pols de la profecia que l’oracle havia revelat a Rebeca.

Si Rebeca hagués enraonat amb son marit en el dia de la benedicció, qui sap si Isaac hagués pres un determini que hagués canviat el curs de les seves vides i de la seva nissaga. Puc imaginar com ell hagués pogut respondre: «Oi tant que sé que serà Jacob i no pas Esaú qui continuarà l’aliança. Oi més, tinc dues benediccions diferents que barrinen en el meu cap, una per a cadascun dels fills. Donaré a Esaú una benedicció de benestar i de poder: “Que D’u et doni la rosada del cel i la ufanor de la terra… Que els pobles t’obeeixin i les nacions caiguin als teus peus» (Gn. 27:28-29). Donaré a Jacob la benedicció que D’u va donar a Abraham i a mi mateix, la benedicció del infants i de la Terra Promesa: “Que D’u Totpoderós et beneeixi, que et faci fructificar i multiplicar perquè esdevinguis un aplec de pobles. Que t’atorgui la benedicció d’Abraham, a tu i a la teva posteritat amb tu, perquè puguis prendre possessió de la terra on resideixes ara com a estranger, la terra que D’u va donar a Abraham”» (Gn. 28:3-4).

Isaac no va tenir mai la intenció de donar la benedicció de l’aliança a Esaú. El seu ànim era el de donar a cada fill la benedicció que li esqueia. Tota l’ensarronada apariada per Rebeca i duta a terme per Jacob, de fet, no fou mai necessària. Per què Rebeca no ho va entendre? Doncs, perquè ella i el seu marit van girar-se d’esquena.

Deixeu que us expliqui, ara, les conseqüències de la manca de comunicació. Isaac, vell i cec, es va sentir traït per Jacob. Ell «fremí violentament» quan va adonar-se d’allò que li havia succeït, i va dir a Esaú: «ton germà ha vingut amb engany». Esaú, igualment, es va sentir traït i les sangs li van bullir a les venes amb un odi tan violent cap a Jacob que el va portar a prometre la seva mort. Rebeca es veié forçada a enviar Jacob cap a l’exili, desposseïda, durant més de dues dècades, de la companyia del seu fill que tant estimava. Endemés, per a Jacob, les conseqüències de l’ensarronada van perdurar al llarg de la seva vida, i foren germen de bregues entre les seves dones i, fins i tot, entre els seus fills. «Pocs i dolents han estat els dies de la meva vida» (Gn. 47:9), diu, quan ja vell, parla amb el faraó.

Tantes vides escabotades per un acte que era sobrer: Isaac, de fet, va donar la «benedicció» d’Abraham a Jacob sense engany, sabedor que el rebedor era Jacob i no pas Esaú.

Tal és el preu que ens costa, amb termes d’humanitat, l’avinença que se’n va en orris. La Torà és, excepcionalment, sincera respecte aquest tipus de qüestions, un tret que l’afaiçona com una guia poderosa per a la vida, de la vida real, entre gent de carn i ossos i amb problemes de bo de bo. La comunicació és important. En el principi, D’u va crear el món natural amb les paraules «I D’u va dir: “Que hi hagi”». Nosaltres també creem el món social amb paraules. El Targum1 va transcriure el versicle «I l’home esdevingué una ànima viva» (Gn. 2:7) com a «I l’home esdevingué una ànima que parla». Per a nosaltres, la parla és vida. La vida és relació. I les relacions humanes es basteixen per mitjà de la comunicació. Podem dir a la gent les nostres esperances, les nostres pors, els nostres sentiments i els nostres pensaments.

Aquesta és la raó per la qual qualsevol líder (des de pares a directors generals) ha de llaurar fondo per atènyer un grau de comunicació bo, fort, honest i diàfan. La comunicació fa que les famílies, els equips i les cultures corporatives gastin salut. Tots i cadascun dels membres d’un tim han de saber quins són els objectius del col·lectiu, quin és el rol específic de cadascú, quina la responsabilitat directa que tenen a càrrec i quins valors i comportaments han d’exemplificar i han d’estar amatents. Cal que es faci lloança de tots aquells que fan les coses ben fetes, com cal que es faci crítica, de manera constructiva, dels qui no se’n surten. La crítica cal que sigui a l’acció, a l’acte, mai no a la persona; aquesta ha de sentir-se respectada, tot i les seves mancances. Aquest tret és, precisament, una de les diferències fonamentals entre una «moralitat de culpa» -de la qual el judaisme és l’exemple suprem-, i una «moralitat de vergonya» tal com succeïa en la Grècia antiga. La moralitat de culpa fa una distinció clara entre l’acte i la persona; la moralitat de vergonya no fa cap mena de distinció entre persona i acte, ho posat tot al mateix sac.

Hi ha moments dramàtics en els quals el desenllaç depèn d’una comunicació clara. No és cap exageració asseverar que el destí del món en pot dependre.

Parem esment en la crisi dels míssils a Cuba el 1962. Estats Units i la Unió Soviètica estaven al caire d’una guerra nuclear. En l’eixardor (xardor) de la crisi, tal com descriu Robert McNamara en el documental The Fog of War (La boira de la guerra), John F. Kennedy va rebre dos missatges del líder de la Unió Soviètica, Nikita Khruschev. El primer era conciliador, l’altre tenia les dents esmolades. La major part dels consellers de Kennedy sostenien el criteri que el segon missatge encaixava amb la visió real de Khruschev i que calia prendre-se’l molt seriosament.

Emperò, una persona va oferir una perspectiva diferent, Llewellyn Thompson Jr., antic ambaixador americà a la Unió Soviètica, en el període de 1957 a 1962. Aquesta estada li va permetre conèixer bé el seu president i, fins i tot, havia compartit una convivència comuna amb Khruschev i la seva muller. Prest, va assenyalar a Kennedy que el missatge primer reflectia la posició personal del president soviètic, en contraposició al segon que, probablement, havia estat redactat per a apaivagar els generals russos. Kennedy va donar escolta a Thompson i va oferir a Khruschev una oportunitat per a fer-se arrere sense haver de perdre la semblança davant dels seus. El resultat fou que una guerra, potencialment molt devastadora, fou esquivada. Fa basarda imaginar què podria haver-se desencadenat si Thompson no hagués estat a la vora del president americà per tal de discernir quin era el missatge de debò, quina era la comunicació que calia escoltar.

Una munió d’aspectes de les nostres vides estan trasbalsades per la desinformació i tomben per bé gràcies a una comunicació fidedigna. Per aquesta raó, amics, pares, consellers i referents socials cal promoure una cultura comunicativa que afermi l’honestedat, l’obertura i el respecte i que doni pas, no tan sols a la parla, ans també a l’escolta. Sense aquesta cultura comunicativa, la tragèdia està a l’aguait.

Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)

Sabat Salom!

1 Nota del traductor.- El Targum és una traducció del Tanakh a l’arameu, la llengua franca, per a les comunitats jueves que no coneixien l’hebreu, o bé no el dominaven prou bé. Amb el temps, els traductors hi afegien comentaris i explicacions.

(Traducció icb)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.