(Comentari a la paraixà setmanal: Vaixlakh // Bereshit {Gènesis} 32:4-36:53) – Vuitena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.

Sabat 19 de kislev 5781

5 de desembre 2020

Sovint he raonat que l’episodi que enforma el nom del nostre poble jueu -quan Jacob lluita, amb un adversari desconegut i rep el nom d’Israel– és essencial per entendre què és ser jueu. Ara, a l’encop, dic que el relat és igualment essencial per entendre què és ser capdavanter.

Hi ha teories diverses per tal de posar nom a «l’home» que, de nit, va lluitar amb el patriarca. La Torà l’anomena «home». El profeta Osees l’anomena «àngel».

Els Savis diuen que fou Sammael[1], l’àngel de la guarda d’Esaú i una força del mal [2]. Jacob tenia la certesa que era D’u. «Jacob va anomenar el lloc Fanuel» perquè «És perquè vaig veure D’u fit a fit i, tot i així, la meva vida es va salvar» (Gn. 32:31).

Al meu entendre, el passatge anterior només el podrem entendre plenament si posem els ulls de nou en la història completa de la vida de Jacob. Neix aferrat al calcany d’Esaú. Roba la benedicció reservada al seu germà primogènit. Quan el seu pare, cec, li pregunta «qui és» li respon: «Sóc Esaú, el teu hereu». (Gn. 27:19) Jacob era la criatura que volia ser Esaú.

Per què? Perquè Esaú era el més gran. Perquè Esaú era fort; madur, físicament; un caçador. Per damunt de tot, Esaú era el predilecte del seu pare: «Isaac preferia Esaú perquè li posava la caça a la boca. Rebeca, en canvi, preferia Jacob». (Gn. 25:28). Jacob és el paradigma del desig mimètic, el terme encunyat pel teòric literari i antropòleg francès, René Girard, per tal de definir aquell que vol allò de l’altri perquè vol ser aquest altri [3].

El resultat es la tibantor entre Jacob i Esaú. Aquesta tibantor creix, fins a una tensió insuportable, quan a Esaú se li fa aparés que Jacob li ha robat la benedicció de la primogenitura que tenia reservada i constreny la seva promesa de matar Jacob per a després de la mort d’Isaac, el pare d’ambdós.

Jacob ensenya els talons i es refugia a la casa del seu oncle Laban, a on, de
nou, ensopega amb més mulladers; de tornada a casa seva, li arriba a les orelles que Esaú ve al seu encontre per a escometre’l, amb una força de quatre-cents homes. La Torà veu Jacob «molt espantat i angoixat» (Gn. 32:7), en una insòlita descripció emotiva. Tot ell era un ai al cor a on s’apilava el temor de la mort a mans d’Esaú i, potser, el desassossec de pensar que la malvolença del seu germà no era pas mancada de causa.

L’ofensa de Jacob al seu germà era de les de bo debò. Nogensmenys Isaac li diu a Esaú: «El teu germà ha vingut enganyós i t’ha pres la benedicció» (Gn.
27:35). Osees, segles més tard, no s’està de dir: «El Senyor té un càrrec contra Judà; castigarà Jacob per la seva manera d’obrar i el retribuirà segons les seves accions. En el claustre matern va a aferrar-se al taló del seu germà (suplantar-lo); com a home va lluitar amb D’u» (Os. 12:3-4). Jeremies empra el nom de Jacob per a assenyalar aquell qui té l’engany pel cap dels dits: «Guardeu-vos dels vostres amics; malfieu-vos dels vostres germans, perquè cadascun d’ells és un enganyador (akov Yaakov), i cada amic un difamador» (Jr. 9:3).

Mentrimentres Jacob va anar a l’encalç d’esdevenir Esaú, tot van ser tensions, conflictes i rivalitats. Esaú va sentir-se enganyat; Jacob va sentir-se atemorit. Al fosc de la nit, a punt de retrobar-se amb Esaú, després de vint-i-dos anysd’absència, Jacob manté una lluita amb si mateix; al cap darrer, llança a fora seu la imatge d’Esaú, la persona que ell tant volia ser i què havia arrossegat al llarg de tants anys. Aquest és el moment crucial de la vida de Jacob, el de la caixa o faixa. D’aleshores ençà, serà feliç de ser ell mateix. I així és, només quan deixem de voler ser allò que no som podem fer les paus amb nosaltres mateixos i amb el món. (Shakespeare ho expressava d’aquesta manera: «voldria ser el més ric en esperança,/ de rostre bell, d’amics ben conhortat/ i amb l’enginy d’uns, i d’altres la puixança,/ i sentir-me joiós, no infortunat)[4].

Un dels grans desafiament del lideratge és, precisament, l’autenticitat. Acaçar la popularitat, tot esdevenint allò que la gent vol que siguis, és com donar palla a la mula -un liberal per als liberals, un conservador per als conservadors- i prendre en tot moment les decisions que saps que guanyaran l’aclamació, per bé que sigui temporal, i deixar de racó els principis i les conviccions. Aquest vagarejar és molt fàcil d’agombolar. El conseller presidencial David Gergen va retratar Bill Clinton amb aquestes paraules: «A hores d’ara, no està encara ben bé segur de saber qui és, per bé que tracta de definir-se a si mateix pels mèrits que els altres li aprecien.

Aquest capteniment el duu a tota mena de contradiccions i, als ulls dels altres, sembla una barreja constant de fortalesa i de feblesa».[5]

Els líders malden, sovint i menut, per «fer pinya» tot dient coses diferents a gent diferent. Emperò, al cap darrer, aquestes contradiccions suren, i molt més en els sistemes de total transparència que imposen els mitjans de comunicació moderns. El corol·lari de tot plegat és l’aparença d’uns líders mancats d’integritat. La gent ja no es creuran les seves declaracions. La pèrdua de la confiança i del prestigi pot trigar molt de temps a refer-se. El líder pot percebre que la seva situació és insostenible i es veu forçat a dimitir. Poques coses fan més impopular a un líder que la persecució de la popularitat.

Els grans líders tenen el coratge de patir la impopularitat. D’Abraham Lincoln van dir-li’n cent per un diner i no es va escapar de la ridiculització al llarg de la seva vida. El 1864, el New York Times va escriure sobre ell: «Mai no ha deixat de ser acusat de perjur, d’usurpador, de tirà, de sabotejador de la Constitució, destructor de les llibertats del seu país, un temerari desesperat, un descoratjador sense cor en les acaballes d’una nació en ofec»[6].


Winston Churchill, el Primer Ministre durant la Segona Guerra Mundial, havia estat bandejat com un fracassat. Acabada la guerra, tot i el seu lideratge providencial, va petar de morros a terra en les eleccions generals de 1946. Flegmàtic, va dir: «L’èxit és passar d’un fracàs a l’altre sense perdre l’entusiasme». Quan va morir Margaret Thatcher, algunes persones no es van estar de celebrar-ho al carrer. John F. Kennedy, Isaac Rabin i Martin Luther King foren assassinats.


Jacob no fou pas un líder, no hi havia, encara, cap nació per a encapçalar.
Tanmateix, la Torà fa mans i mànigues per a presentar-lo com un lluitador per la identitat, si bé no estava sol en aquesta comesa. Molts de nosaltres coneixem aquesta mena de lluita. (La paraula «avot», que es fa servir per a anomenar Abraham, Isaac i Jacob, no tant sols significa «pares, patriarques», ans també «arquetips»). No és gens fàcil sobremuntar el desig de ser una altra persona, tenir allò que ell té, ser allò que ell és. La major part de nosaltres, de tant en tant, tenim aquesta mena de fal·leres. Girard raona que aquestes fal·leres, precisament, han estat la font mare dels conflictes al llarg de la història. Pot costar-nos tota una vida conèixer qui som i renunciar a ser allò que no som. [7]

Més que qualsevol altre personatge del Gènesis, Jacob es troba encerclat pels conflictes: no tant sols entre ell i Esaú, ans, també, entre ell i Laban, entre Raquel i Lea, i entre els seus fills, Josep i els seus germans. La Torà ens ve a dir que mentre hi hagi un conflicte a dins nostre, hi haurà un conflicte al nostre voltant. Cal posar remei al nostre desassossec íntim abans de poder donar remei a l’altri. Hem d’estar en pau amb nosaltres mateixos abans de poder estar en pau amb el món.

Tal dit, tal fet. Aquest és l’ordit de la paraixà d’aquesta setmana. Tot just després de la seva brega amb l’estrany, Jacob capgira la seva personalitat, tota una transformació de cap a peus. Li restitueix a Esaú la benedicció que li havia furtat. A la vigília, li reposa la benedicció material, tot lliurant-li centenars de cabres, ovelles, moltons, camells, vaques, bous i ases. És l’hora de retornar a Esaú la benedicció que diu: «Sigues senyor dels teus germans, i els fills de la teva mare es prosternin davant teu» (Gn. 27:29). Jacob fa set inclinacions davant Esaú i l’anomena «el meu senyor» (Gn. 33:8), i no deix de referir-se a si mateix com «el teu servent» (Gn. 33:5). Jacob fa servir la paraula «benedicció», malgrat la traducció ho amagui, i li diu: «Si us plau, pren el meu present (la benedicció) que t’he portat» (Gn. 33:11). El desenllaç és que els dos germans es retroben i marxen en pau.

Les persones som conflictives. Tenim interessos, passions, desitjos i temperaments diferents. I si, aquesta diversitat, no fos el cas, tampoc ningú no estaria exempt de topades i de desavinences, com tots els pares coneixem. Els infants, i no tant sols ells, reclamen l’atenció i no sempre es pot ser equitatiu i atendre a tothom per igual. Trobar el desllorigador dels conflictes entre els humans és la feina del líder. Si aquest capdavanter no està segur i confiat de la seva identitat, aleshores, els conflictes persistiran. Malgrat el líder es vegi a si mateix com un pacificador, el conflictes no desapareixeran pas. L’única resposta és «coneixe’t a tu mateix». Hem de lluitar amb nosaltres mateixos, tal com va fer Jacob, en aquella nit atziaga, desprenent-se del personatge amb qui es comparava ara i adés. Hem d’acceptar que hi haurà gent a qui li caurà en grat allò que representem, en canvi, a d’altres els hi caurà tort.

Hem de donar crèdit, sense embuts, que és millor cercar el respecte d’alguns que la popularitat de tothom. Tenir-ho clar pot comportar tota una vida de lluita, però el desenllaç és una fortesa insondable. Ningú no és més fort que aquell que sap qui i què és.

Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)

Sabat Salom!

(Traducció icb)

1 Nota del traductor.- Sammael és el nom d’un arcàngel present, especialment, en la tradició talmúdica, però també en la cristiana, entre d’altres. Respecte a les seves accions té un paper ambigu i, així, tant és
l’arcàngel que impedeix el sacrifici d’Isaac, com qui, a vegades actua com un dimoni. El seu paper difereix segons les creences i les èpoques.

2 Bereshit Rabbah, 77; Rashi sobre el Gènesi 32:35; Zohar ), Vaixlakh, 170a.

3 René Girard, Violence and the Sacred, Athlone Press, 1988.

4 Shakespeare, Sonet 29. Traducció de Gerard Vergès, Tots els sonets de Shakespeare, Barcelona, Columna 2001

5 David Gergen, Eyewitness to Power (New York: Simon & Schuster, 2001), 328

6 John Kane, The Politics of Moral Capital, Cambridge University Press, 2001, 71.

7 Nota del traductor.- Qui hagi tingut l’oportunitat de veure l’excel·lent film «Cast a Giant Shadow» podrà recordar l’escena en la qual el coronel americà Mickey Marcus (Aluf Stone), interpretat per Kirk Douglas, organitza el camí de Burma en una petita escola, prop de Latrun, i troba el sentit a la seva vida: «Tota la meva vida he buscat el meu lloc… He estat furiós amb el món des quan em van circumcidar sense demanar-me
permís i, de sobte, descobreixo que no sóc tant especial… tots els qui m’envolten estan en el mateix vaixell, i no protesten,… he comprès, he vist clar, ara ja no lluito perquè tingui vergonya de ser jueu, combato perquè sóc tossut i cabut i d’això m’enorgulleixo».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.