(Comentari a la paraixà setmanal Vayekhi <I ell va viure> // Bereshit <En el començament> {Gènesi} 47:28-50:26) – Dotzena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.

El llibre del Gènesi es clou amb un comentari sublim al voltant de la reconciliació entre els fills de Jacob. Els germans de Josep l’havien venut com a esclau i es malfiaven del perdó del seu germà petit. Maliciaven que Josep endarrerís la seva venjança a l’esguard de la mort del pare de tots ells. Just mort Jacob l’escometen i Josep els diu:

«No tingueu por. És que em puc posar al lloc de D’u? Vosaltres em volíeu fer mal, però D’u va convertir-lo en bé, per a què passés allò que ara passa: el salvament d’un gran poble. Així doncs, no tingueu por, jo cuidaré de vosaltres i de les vostres famílies». I els va tranquil·litzar parlant-los al cor. (Gn. 50:19-21).

Aquesta és la segona vegada que Josep els parla d’aquesta manera. Adés els havia parlat de manera semblant quan va fer aparès que Safenat-Faneà, el virrei d’Egipte, era, de fet, el seu germà Josep:

«Jo sóc el vostre germà Josep, el qui vau vendre a l’Egipte! Que no us dolgui ara ni us enfadeu amb vosaltres mateixos per haver-me venut aquí, perquè és per a la salvació de les vostres vides que el Senyor m’hi va enviar abans que vosaltres. La fam ha regnat al país durant dos anys, i durant cinc anys més no hi haurà ni conreu ni sega. Però D’u em va enviar davant vostre per preservar-vos un romanent de terra i salvar les vostres vides d’una manera prodigiosa. No, no sou vosaltres els qui em vau portar aquí, és D’u» (Gn. 45:3-8).

De cop sobte, encarem un moment crucial en la història de la fe, nogensmenys és el primer encuny del perdó, el primer moment en el qual una persona perdona una altra pel mal que li ha fet sofrir. A l’encop, encunya un altre principi nogensmenys important: la idea de la Providència Divina. La història no és pas «una bossa d’escombraries plena de coincidències aleatòries oberta al vent», tal com advocava Joseph Heller.1 La història té un propòsit, un objectiu i un ordit. D’u sirga en el rere fòrum. «Hi ha una deïtat que ens afaiçona els nostres fins» diu Hamlet, «per rudement que ho faci».2

La grandesa de Josep brolla pel sentiment de perdó vers els seus germans i per la percepció que va tenir de la Providència Divina. Va copsar que res de tot allò que li succeïa no era fortuït. L’enfilall d’esdeveniments, -des de la conxorxa per a matar-lo; la seva venda com a esclau; les acusacions falses de la muller de Putifar; la seva reclusió a la presó;- fins a la seva desesperança amb el majordom en cap del Faraó, per tal que el recordés i li assegurés la seva llibertat, no eren pas circumstancials. Totes i cadascuna d’aquestes dissorts l’hagueren pogut ensorrar, tanmateix, si les mirem de dret en dret podem comprendre que foren monjoies vitals en la travessada que el portarà a esdevenir el virrei egipci i en l’única persona capaç de salvar el país sencer, ensems que la seva família, de morir d’inanició pel flagell de la fam.

Josep tenia dos dons en doble que són de menester per a ser un capdavanter: la capacitat de tirar endavant malgrat antagonismes, enveges, falses acusacions i entrebancs de tota mena. Qualsevol líder que defensi una causa haurà de tenir molta corretja per a passar al davant de tota mena d’obstruccions i, no és gens estrany que hi hagi conflictes d’interessos ben vius. Un líder elegit per tal de fer una societat més equitativa tindrà, certament, el suport de la gent desvalguda i l’antagonisme dels rics. Un altre líder elegit per reduir la pressió fiscal tindrà la situació inversa. No es pot evitar de cap de les maneres. La política és conflicte, i el deler per a la seva inexistència és un oxímoron.

Qualsevol que sigui el líder, bé sigui per una finalitat o altra, bé sigui més estimat o dotat que qualsevol altre, haurà d’enfrontar-se al fet de l’enveja. El rival es preguntarà, «Per què no sóc pas jo el capdavanter?». Així va succeir quan Corè pensava que bé podia ser al capdavant en lloc de Moisès i d’Aaron. Altre tant van pensar els germans de Josep quan s’adonaven que el seu pare l’afavoria. Altre tant li va escaure a Antonio Salieri amb un Mozart més talentós que ell, segons l’obra de teatre Amadeus de Peter Shaffer.

Respecte a les falses acusacions, sovintegen al llarg de la història. Joana d’Arc fou acusada d’heretgia i cremada en una foguera. Un quart de segle més tard, fou declarada innocent, post morten, per una cort oficial d’instrucció. Més de vint persones foren executades pels judicis de les Bruixes de Salem, entre 1692 i el 1693. Anys a venir, quan es començava a entomar l’hàlit de la seva innocència, un dels sacerdots presencials del judici, John Hale, va admetre: «Tal era la foscor d’aquell dia… que vam caminar en els núvols i no vam poder veure albirar la nostra senda».3 L’acusació d’espionatge, a favor d’Alemanya, contra Alfred Dreyfus, un oficial de l’exèrcit francès d’origen jueu, ha esdevingut una de les més famoses de l’era contemporània. L’afer Dreyfus va sacsejar França de manera esfereïdora entre els anys 1894-1906, fins que, finalment, fou absolt.

Els entrebancs, gairebé sempre, són indissociables de les històries reeixides. La novel·la de J. K. Rowling, Harry Potter, fou rebutjada, inicialment, pels primers dotze editors a qui els fou presentada. Un altre escriptor de llibres infantils va patir vint-i-un repussalls fins que El senyor de les mosques no fou publicat. William Golding, anys a venir, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

El discurs inicial d’obertura del curs de la universitat de Stanford de Steve Jobs, en l’any 2005, és una oriflama dels temps moderns. Jobs explica tres clatellades del destí que li van afaiçonar la seva vida: fer creu i ratlla amb la universitat; ésser acomiadat d’Apple, la companyia que ell havia fundat; i el diagnòstic d’un càncer de pàncrees. En lloc de donar-se els genolls en terra, va capgirar els aürts, les fatalitats de la vida, en oportunitats creadores.4

Al llarg de gairebé vint-i-dos anys, vaig viure a prop d’Abbey Road, al nord de Londres, a on un grup de música pop, molt famós, havia gravat tots els seus èxits. En el seu primer concert, el grup va actuar per a una companyia discogràfica que, sense engaltar, els diu que els grups de guitarra eren «fora d’ús». El veredicte de la companyia discogràfica sobre la seva actuació fou: «The Beatles no tenen cap mena de futur en el món de l’espectacle» (gener de 1962).

Tot plegat explana la gran i perspicaç observació de Winston Churchill: «L’èxit és la capacitat d’anar d’un fracàs a l’altre sense perdre l’entusiasme».

Qui no diu que allò que nodreix a aquest tipus de caràcters a sofrir, allò que Hamlet descrivia com «les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna», sigui l’autoestima, o bé la tenacitat o bé la manca d’alternatives. Emperò, a Josep li va nodrir una altra mena de font: la seva visió de la Providència Divina. Es desplegava un propòsit i, per feble que fos el seu discerniment, Josep s’adonava que era un dels molts personatges d’una obra de més abast, a on cada una de les seves dissorts hi tenia un encaix. Tal com va dir als seus germans: «No m’heu pas enviat aquí vosaltres, sinó D’u».

Aquesta voluntat de permetre que els esdeveniments es deslliurin d’acord amb la voluntat de la Providència, aquesta comprensió que som, en la millor de les circumstàncies, simples coautors de les nostres vides, és la deu que permet a Josep sobreviure sense ressentiments del passat i sense desesperança vers el futur. La confiança en D’u li donà un fortesa immensa, la que tots nosaltres necessitem per a les escomeses d’afany. Per cargolada que sigui la malignitat d’un líder contra un altre -com més fites exitoses, més malícia hi acostuma a heure- si ell pot dir: «Teníeu la intenció de fer-me mal, però D’u ho va voler per bé», sobreviurà, la seva força servarà íntegra i la seva fermesa colpidora.

Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)

Sabat Salom!

(Traducció icb)

_________________________________________________________________________

1 Joseph Heller, Good as Gold (New York: Simon & Schuster, 1979), 74.

2 Hamlet, Acte V, escena 2ª. (William Shakespeare Teatre. Edicions 62), 373.

3 Ressenya de Robert A. Divine et al., America Past and Present, vol. I (Pearson, 2001), 94.

4 Nota del traductor.- Qui tingui interès en conèixer aquest discurs, pot accedir a: https://news.stanford.edu/2005/06/14/jobs-061505/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.