A la quarta secció de la paraixà doble Matot-Maasé, es relaten els viatges del Fills d’Israel, des de la sortida de la terra de Mitsraïm: “Aquests són els viatges dels Fills d’Israel que van sortir de la terra de Mitsraïm, per legions, de mà de Moisès i Aaron. Moisès va registrar els seus punts de sortida pels seus viatges d’acord amb la paraula de Déu, i aquests van ser els seus viatges amb els seus punts de sortida” (Bamidbar 33:1-2).
Tenint en compte que a la Torah ja s’han llegit aquests viatges i tot el que s’hi esdevé, per què es tornen a enumerar? Sforno ens ho explica: Déu va voler que tots els viatges i moviments quedessin registrats per tal d’honrar al Poble d’Israel que el va seguir, a ulls clucs, a través del desert on no creix res, per tal de recompensar la seva confiança i que mereixessin entrar i heretar la Terra d’Israel. Per això va escriure els llocs des d’on sortien, i també els llocs on van acampar.
Un dels aspectes més molests d’aquestes travesses va ser la incertesa de no saber quin era l’objectiu de moure’s. Per això tot el Poble d’Israel estava a les fosques en tant a saber per què havien de viatjar, i no sabien què els portaria el dia. Però malgrat això, mai van refusar seguir el pilar de núvols i recollir el campament ràpidament, sense cap mena d’avís previ. Un campament que havien de tornar a muntar un cop arribaven, i que a la Torah s’esmenta de forma separada per mostrar l’enorme grau de molèsties que comportava fer ambdues coses.
La incertesa és una de les coses més difícils de gestionar. Els humans necessitem saber. Saber per què hem de fer una cosa i no una altra. Necessitem saber per què hem d’estudiar unes coses i no unes altres. Necessitem saber per què cal certes mitzvot. Necessitem saber quins plans podem fer per al futur –independentment que quan el futur s’acosti, sovint no els puguem complir. I quan no podem fer plans, ens desassosseguem i ens enfadem. Perquè necessitem certesa, i no indefinició.
Les travesses dels Fills d’Israel, realitzades al desert i durant quaranta anys, ens ensenyen que és totalment factible viure amb incertesa sobre el futur. De fet, és necessari aprendre a viure amb incertesa i saber gestionar-la. Perquè si gestionem bé les diferents incerteses, ens podem adaptar a qualsevol situació. I si ens adaptem a la situació, tenim moltes més possibilitats de superar-la.
Això no vol dir que no podem enfadar-nos, ni protestar. El Poble d’Israel, durant aquests viatges, també escriurà un historial ben llarg, de protestes i queixes. Però queixar-nos per queixar-nos no aporta res. I això tampoc vol dir que ens hàgim de conformar i pensar que “Déu proveirà”. Acceptar tot allò que ens ve amb resignació piadosa i religiosa, “perquè és la voluntat de Déu”. És necessari desmuntar el campament, moure’s, i tornar a muntar el campament. Més que necessari, imprescindible.
Entre la queixa buida i el conformisme total, tenim un altre camí: fer.
Xabat xalom.