El mes d’Elul es correspon amb el signe de Verge, amb el símbol de la dona verge, en hebreu betula, que serà metàfora de la necessitat de l’ésser humà de renovar la seva puresa durant aquest mes, de manera que les qualitats [midot] es purifiquin i anul·lin els mals actes del passat en preparació de les festes del mes vinent. Cicle de renovació i retorn que fa la lluna cada mes, com cada mes fem també les dones.
L’element del mes és la terra, imatge del regnat de l’acció, essència de la naturalesa d’Elul. El planeta que regeix és Mercuri, associat a l’intel·lecte. Aquesta serà l’eina més requerida per al treball espiritual d’aquestes setmanes, ja que la capacitat analítica a l’hora de revisar les nostres accions amb el propòsit de corregir-les és indispensable.
Durant aquest mes estem cridats a explorar de forma exhaustiva el curs de les nostres vides, per a determinar quins són els aspectes que requereixen millora i rectificació. Elul és també l’acrònim del verset del Xir haXirim (6:3): «Ani Ledodi Vedodi Li»: “Jo sóc per al meu estimat i el meu estimat és per a mi”. Aquest verset ens assenyala el fonament per a la renovació de la relació entre l’home i Déu, que és la base de la teixuvà, del retorn.
Per tant, podem afirmar que Elul és temps d’inspiració, autodescobriment i retorn a Déu. Temps de penediment per haver-nos-en allunyat. Temps per a reprendre el camí veritable, aquell que reclama l’ànima. Una oportunitat nova i única per a aconseguir la unió de l’ànima amb el seu origen.
Elul és l’últim mes de l’any i, entès com a tal, un final és una invitació al balanç personal, i també és la sospita certa d’un nou començament. És un temps tan difícil com prometedor. Difícil perquè fer un balanç suposa haver transitat un any sencer amb un projecte, amb un propòsit. I això probablement a molts de nosaltres ens agafa mal parats… entre la pandèmia, ocupacions i tanta crisi per tot arreu, no tenim temps ni espai per a la reflexió silenciosa que es requereix per a mirar dins d’un mateix. A qui això li generi un mínim de ressò, podrà percebre la promesa d’aquests dies previs a Roix HaXana.
Encara hi ha temps per seure a la butaca favorita de la casa, amb un full en blanc, i repensar-nos; o a trobar-nos amb una bona amistat per a compartir preguntes essencials: On sóc? Cap a on vaig? Què és essencial i què és secundari? Allò que vull abastar i allò que faig per aconseguir-ho, realment s’adiu?
Gaudim d’avenços tecnològics sense precedents; podem canviar d’escenari, país, o residència en hores, podem comunicar-nos amb qui sigui allà on sigui i, no obstant això, ens costa reconèixer els nostres artificis, generar canvis de rumb essencials i comprometre’ns amb nosaltres mateixos.
No és casual que a l’última paraixà abans de Roix HaXanà hi aparegui: «Avui mateix convoco com a testimonis al cel i a la terra, poso davant teu la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Tria la vida, perquè visquis tu i la teva descendència…» (Deuteronomi 30:19)
D’altra banda, en diferents tradicions, a partir del primer dia del mes d’Elul és costum pronunciar diàriament el salm 27[1]. El contingut del salm es refereix a l’home que, en moments de persecució i desgràcia, recorre amb totes les seves forces al Creador.
En un moment de desgràcia l’únic que pot fer l’home és actuar per canviar la situació. Tot procés, tota creació, és més forta mentre més a prop sigui de la seva font. I aquesta idea també es pot aplicar en el transcurs dels dies i els mesos. Si el punt d’inici és el mes de Tixré, amb l’Any Nou, llavors el punt més feble el trobem en el moment temporalment més llunyà, el mes d’Elul. L’energia d’aquest mes ens permet començar de nou i recuperar el punt de començament.
D’acord amb el Sefer Ietzirá, el mes d’Elul es correspon amb l’acció. Es tracta del mes anterior a Roix HaXanà i Iom Kippur, un temps en què gairebé d’una manera natural, decidim actuar en positiu, corregir les nostres accions i elevar els ulls cap als cels. No obstant això, en comparar aquest poder – el de l’acció – amb el de la resta dels mesos, el tema es complica.
Potser els savis busquen suggerir-nos que l’audició, relacionada amb el mes d’Av, no és una acció? Potser hauríem d’entendre que l’acte de parlar del mes d’Adar, o el caminar de Sivàn, no impliquen accions? En poques paraules, per què s’associa exclusivament l’essència de l’acció amb del mes d’Elul?
Els sis dies bíblics de creació representen un dels textos bíblics més famosos i coneguts. La creació dels cels i la terra, el sol, la lluna i les estrelles, els mars, els rius i els animals. Però dins d’aquestes descripcions, la creació de l’home i la dona en el sisè dia ocupa un lloc central. Existeix, però, una afirmació en el relat que destaca pel seu hermetisme. D’acord amb la Torà, l’Home va ser creat a imatge i semblança de Déu. I el més preocupant és que, senzillament, no s’aclareix què significa aquesta imatge i semblança amb el Creador. Els millors comentaristes de totes les èpoques s’han dedicat a desentranyar aquest passatge, que és sens dubte el misteri més profund de la peculiaritat humana.
Al Nefeix HaKhaïm hi trobem que la semblança entre l’Home i Déu es refereix precisament al poder creatiu de l’ésser humà. És a dir: l’Home va ser creat també amb el poder de crear. Déu crea i l’Home crea. Així de simple, així de meravellós: el poder de l’acció humana permet crear una cosa absolutament nova, que fins aquell moment no existia. Elul, doncs, és un temps favorable per a exercir la particularitat humana d’assemblar-se al Creador, fent exactament el mateix que fa HaXem: crear.
Igual que Moisès no es rendeix després de trobar al poble venerant el vedell, i aconsegueix el perdó celestial i la nova oportunitat perquè Israel continués existint, nosaltres hem de considerar: pot existir una acció més creativa que la de Moisès, que intenta modificar el decret diví d’extermini? Potser algun home de carn i os va aconseguir mai modificar fins a tal punt una realitat existent?
Moisès ens va obrir una porta al mes d’Elul, i depèn de nosaltres entrar-hi. La història simple és prou coneguda: Moisès ascendeix a la Muntanya del Sinaí perquè L’Etern el convoca a rebre la Torà. El primer intent, als capítols 19 i 20 del llibre de l’Èxode, resulta fallit. Però durant el segon ascens, Moisès aconsegueix descendir amb els Deu Manaments (literalment “les deu frases”) i lliurar-los al poble. Això és tot? L’única diferència entre les dues taules de la Llei és que la segona és posterior a la primera?
Evidentment que no. A la Torà tota diferència, per més mínima que sigui, amaga un significat primordial. I el text bíblic l’expressa amb la màxima claredat:
«L’Etern li va dir a Moisès: Grava per a tu dues taules de pedra com les primeres, i Jo inscriuré sobre les taules les paraules que hi havia en les primeres taules que vas trencar […] Moisès es va aixecar al matí primerenc i va ascendir a la Muntanya de Sinaí, tal com li havia ordenat l’Etern, i va prendre dues taules de pedra a la mà. L’Etern va descendir en un núvol i es va situar al costat d’ell allí, i va proclamar el Nom de l’Etern […] Ell va romandre allí, al costat de l’Etern, durant quaranta dies i quaranta nits, i no va menjar pa ni va beure aigua, i va escriure sobre les taules les paraules del pacte, els Deu Manaments» (Èxode 34:1-28).
Sense entrar a l’anàlisi minuciosa de les diferències de contingut entre les dues taules, direm que encara que ens costi entendre-ho, Moisès aconsegueix en el mes d’Elul una cosa senzillament inimaginable. Allò que l’Etern havia intentat fer en la primera ocasió sense èxit, lliurar les primeres taules, ara ho aconsegueix fer un home, Moisès.
Les segones taules ja no provenen exclusivament dels cels, sinó que ara és Moisès qui ha d’actuar – «Grava per a tu dues taules de pedra» –, gravant dues taules de pedra i pujant-les a la muntanya pels seus propis mitjans. Llavors allí, en el més alt, i després de l’acte físic de Moisès, s’escriuen les segones taules del pacte, els segons Deu Manaments.
Es tracta d’un dels moments en els quals es posa a prova el líder. Al mes d’Elul ,Moisès dona potència a la seva «imatge i semblança» i assumeix el rol essencial més elevat: crear i transformar la realitat.
La recepció de les noves taules possibilita començar de nou i crear una realitat renovada per complet: la de continuar vivint després del decret diví d’extermini i destrucció. Us convido a que durant aquest mes aprofiteu per a convertir paraules en acció, i canvieu el que necessiti ser diferent en les vostres vides de cara a l’any nou que ens espera d’aquí a poques setmanes.
[1] «Per L’Etern és la meva llum i la meva salvació – a qui haig de témer? L’Etern és la fortalesa de la meva vida – de qui m’haig d’espantar? Quan es van acostar a mi malfactors per a devorar la meva carn, els meus opressors i els meus enemics, ells van ensopegar i van caure. Encara que un exèrcit m’assetgés, no temeria el meu cor; encara que es desfermés guerra contra mi, en això confio. Una cosa he demanat a l’Etern, això procuro, que jo pugui habitar a la Casa de l’Etern tots els dies de la meva vida. Per a contemplar l’Etern, i per a visitar El seu Santuari. Perquè Ell m’ocultarà en El seu tabernacle en un dia d’adversitat; m’amagarà en el seu pavelló; Ell m’elevarà per sobre una roca. I llavors el meu cap s’alçarà per sobre els meus enemics, i ofrenaré en El seu tabernacle de goig; cantaré i entonaré a l’Etern. L’Etern, sent la meva veu quan clamo; apiada’t de mi i respon-me. Per Tu diu el meu cor: «Busqueu el meu rostre»; El teu rostre, L’Etern, procuro. No ocultis El teu rostre de mi; no apartis al teu servidor iradament; Tu has estat la meva ajuda; no m’abandonis ni em rebutgis, Déu de la meva salvació. Encara que el meu pare i la meva mare m’han abandonat, L’Etern m’ha recollit. L’Etern, ensenya’m El teu camí i condueix-me per la senda de la rectitud a causa dels meus enemics. No em lliuris a la voluntat dels meus opressors, perquè s’han aixecat contra mi falsos testimonis i ells parlen mal. (M’haurien aixafat) si jo no hagués cregut que veuria la bondat de l’Etern en la terra dels vivents. Confia en L’Etern, sigues fort i embraveix el teu cor, i confia en L’Etern»