Vaerà: el lliure albir i la teixuvà del Faraó racista

Les paraules racistes de Faraó són les mateixes paraules que podem escoltar avui mateix de boca de molts polítics arreu del món que, per benefici propi, posen en dubte la lleialtat d’un grup de ciutadans per raons arbitràries, com la diferència de cognoms, religió o color de pell.

Vayixlakh: On està enterrada, Raquel?

A tothom ens agradaria seguir el model d’Abraham, el just i el perfecte. Però en el nostre dia a dia, hi ha molts números que ens acabem assemblant més a Jacob.

Mikets: Josep i el mussar

Si al primer somni de Josep veiem que els germans l’acaben odiant més per la forma en què els parla, després de passar temps en solitud i tenir l’oportunitat d’examinar els seus actes i motivacions, davant Faraó canvia i adopta una actitud més intel·ligent.

Vaiéixev: el camí de l’arrogància

A vegades aprofitem qualsevol fita que aconseguim per refregar-la per la cara d’aquells més propers, per demostrar vés a saber quina cosa, rebaixar-los o humiliar-los.

Vaixlakh: desconeguts obrant miracles

L’escriptura no explica el contingut de la benedicció però els Savis apunten que el més probable,és que l’àngel concedís a Jacob la legitimitat de la benedicció patriarcal.

Abraham i individualitat: vellesa i líftings

Cada individu és molt més del que s’imagina que és. És únic. Els pares no estan predestinats a ser els seus fills, i els fills no haurien de ser rèpliques dels seus pares.

Nitzavim: la Torà al cor

Fer teixuvà, com explica el Ramban, no és una cosa esotèrica ni complicada. Implica comprendre allò que fem malament, per què ho fem malament i com es pot corregir.

Ki-tetsé: responsabilitat amb les coses perdudes

A vegades, quan trobem objectes perduts, se’ns permet «fer-nos fonedissos», o mirar cap a una altra banda. Però gràcies al Ramban, el que inferim que ens diu la Torà és que cal ser tenir molta cura a l’hora de decidir si ens fem fonedissos o no.

Xoftim: algunes notes sobre el perfeccionament

La sortida d’Egipte representa, entre altres coses, la sortida d’un món on s’adorava l’obra de les mans humanes, en forma d’estàtues, ídols i fins i tot d’un humà divinitzat.