Seguim al campament, als peus del Sinaí. Moisès acaba de rebre les instruccions destinades a Aaron i als seus fills, que defineixen com s’han de comportar en cas de dol, amb qui es poden casar (Vaicrà 21:1-15); quins poden realitzar els sacrificis i ofrenes i quins no (Vaicrà 21:16-24); Quins defectes invaliden un animal per a ser presentat per segons quina ofrena i com s’ha de consumir (Vaicrà 22:17-33).
I llavors, [el nom de les quatre lletres] diu a Moisès que s’adreci als fills d’Israel, per tal d’indicar els dies de festa que hauran de proclamar com ocasions sagrades (Vaicrà 23:1-2):
Durant sis dies fareu els vostres treballs, però el dia setè serà un xabat de descans complet, una ocasió sagrada. No fareu cap mena de treball; serà un xabat del [nom de les quatre lletres] allà on viviu (Vaicrà 23:3).
Moisès ben Nakhman comença el seu comentari indicant que aquesta al·locució va destinada a tots els fills d’Israel, incloent-hi als sacerdots, perquè en aquesta secció no es detallen les ofrenes addicionals, perquè aquestes només es presenten un cop s’entra a la terra d’Israel. I com que no té cap sentit començar a explicar unes ofrenes que no es poden oferir, les ofrenes addicionals s’expliquen a la paraixà Pinkhàs (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Vayikra, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 356).
Llavors menciona al xabat com la primera «festa sagrada», tot i que el xabat no el proclamen els fills d’Israel, perquè la santedat d’aquest dia la va declarar haXem, i és perpètua. I sempre és en el mateix dia. El setè. I ens hi podem referir com «micrà kodeix [una convocació santa]».
I després comença a mencionar la resta de festes, indicant que «les proclamareu al seu temps indicat», és a dir, en qualsevol dia que caiguin. Però la diferència és que el xabat sempre cau en xabat, el setè dia de la setmana (R. M. ben Nachman, p. 357).
Entre altres diferències, el Ramban explica que en els dies de festa –iom tov–, es permet cuinar aquell menjar que es consumirà durant el dia, però que en xabat, per la seva especificat, no es permet. I que si el dia de festa cau en xabat, la prohibició de cuinar no se suspèn (R. M. ben Nachman, pp. 357-358).
I com demostra el seu punt de vista? Doncs perquè haXem no menciona el fragment «i hauràs de portar l’ofrena feta per foc davant [el nom de les quatre lletres]», tal com apareix a cada dia de festa. I que, a més, al final de la secció (versets 37 i 38), s’indica que «Aquestes són les festes indicades pel [nom de les quatre lletres], que haureu de proclamar per tal que siguin convocacions santes, per presentar una ofrena de foc davant el [nom de les quatre lletres] […] a més dels xabats del [nom de les quatre lletres]»(R. M. ben Nachman, p. 358).
I encara després d’explicar més diferències sobre l’ordre de les festes, les diferents prohibicions sobre preparació de menjar i perquè apareix o no apareix la frase de les ofrenes de foc, el Ramban arriba al pinyol, i ens explica què vol dir això de «convocació santa», micrà kodeix, en hebreu.
El significat de micrà kodeix és que tot el poble hauria de reunir-se en aquell dia per tal de santificar-lo, perquè és un manament a Israel que es reuneixi a la casa de Déu durant els dies de festa per tal de santificar-lo de forma pública, amb pregàries i alabances a Déu, amb roba neta i fer-ne un dia de celebració: «Vés, mengeu el millor, beveu begudes dolces, envieu menjar a aquell que no té res preparat, perquè aquest dia és sant per al nostre Senyor; i no estigueu tristos, perquè la vostra alegria en el [nom de les quatre lletres] és la font de la vostra força» (Nehemies 8:10 – R. M. ben Nachman, p. 359).
En l’actualitat, la infinitud de lleis i prohibicions de xabat i iom tov –dies de festa– ens desdibuixen el sentit principal del dia: descans, reunió, celebració, compartir allò que tenim amb els que no tenen tant o no tenen ocasió de celebrar.
En comptes d’ocupar-nos de poder reunir-nos amb els nostres, de celebrar aquell dia com cal, amb roba neta i acord a l’ocasió, amb menges i begudes especials, de compartir allò que se’ns ha donat amb aquells que no poden, és a dir, en lloc de santificar el dia i agrair, ens preocupem discutint i debatent sobre una infinitud de normes principals, i derivades. Perquè la moda sembla que sigui que el nivell de judeïtat va lligat a la quantitat de prohibicions que hom aplica. I el que hauria de ser una «convocació santa», esdevé un mal de cap intens.
Amb això no vull dir, ni de bon tros, que comencem a encendre fogons, bombetes i televisors en xabat o iom tov. Les mitsvot, els manaments i l’halakhà són útils i són necessàries. Però el seu objectiu hauria de ser ajudar-nos a ser conscients d’allò que estem fent, o d’allò que anem a fer.
En dies de festa, com Xavuot d’aquí un parell de setmanes, es commemoren i celebren ocasions molt especials, que cal dotar del sentiment i intenció correctes. I si en comptes d’estar pensant en el per què estem celebrant allò que celebrem i en allò que representa i significa, estem pensant tot el dia en allò que podem o no podem fer, perdem l’oportunitat. Com quan el cohén no tenia la intenció correcta a l’hora de fer un sacrifici, fet que l’invalidava.
Les mitsvot i la llei poden veure’s com una font d’astorament i de consciència d’allò més gran que nosaltres.
Guardem xabat, respectem les mitsvot però no oblidem celebrar la creació.