El següent text és una traducció de l’article «Amalek, Jewish Injustice, Converts and a Warning to the Chief Rabbinate», del Rabí Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a The Times of Israel.
אלה אלופי בני עשו
בני אליפז בכור עשו…
אלוף קרח אלוף געתם אלוף עמלק…
Aquests són els caps de tribu dels descendents d’Esaú: els fills d’Elifaz, primogènit d’Esaú… Els caps de tribu Corè, Gatam i Amalec…
Bereixit-Gènesi 36:16-17
L’enemic més formidable dels jueus en els temps bíblics va ser la nació d’Amalec. Aquesta nació va ser, i simbòlicament encara és, la personificació del mal, la brutalitat, el racisme i l’antisemitisme. Amalec està atrapat dins la consciència jueva com l’enemic sens igual del poble d’Israel després de la seva sortida d’Egipte. El que va revelar la fallida moral d’Amalec no va ser únicament que van gosar lluitar contra els israelites, sinó que aquesta nació malvada va atacar els israelites per sorpresa, tot enfocant-se en les persones febles i fatigades.
En dies posteriors, va ser Haman l’Amalequita, el qual coneixem de la història de Purim, qui una vegada més va mostrar les males intencions d’aquesta nació. Tan sols a través d’un miracle va ser salvat Israel de les mans d’aquesta persona malvada.
Qui va ser Amalec? La Torà ens diu que el primer Amalec va ser el fill d’Elifaz, fill d’Esaú. Va ser l’avantpassat epònim dels amalequites. Elifaz va prendre una concubina de nom Timnà, la qual més tard va caure encinta i va posar Amalec al món. Això vol dir que Amàlec era un descendent d’Isaac i Rivqà!
El rebuig de Timnà com a prosèlita
El Talmud demana per què Timnà es va casar amb Elifaz i ens ofereix una explicació sorprenent:
Timnà desitjava esdevenir una prosèlita (jueva), de manera que va anar a Avraham, Isaac i Iaāqov, però no la van pas acceptar. Com a resultat, ella va ser i va esdevenir concubina d’Elifaz, el fill d’Esaú dient: «Prefereixo ésser serventa d’aquest poble (jueu) que no pas una amant d’una altra nació». D’ella va descendir Amalec, el qual va afligir Israel. ¿Per què? Perquè no haurien d’haver rebutjat.
Aquesta declaració talmúdica és difícil de comprendre. En definitiva, no queda clar per què els patriarques es van negar a prendre Timnà sota llur ala protectora i per què no li van permetre d’unir-se al poble jueu, especialment quan sabem que van fer tot el possible per convertir el més gran nombre de persones possible. A més, esperaríem que el Talmud justifiqués la decisió dels tres patriarques. Més aviat, però, els savis retreuen als patriarques el fet de no haver-la acceptada per a la conversió. El compromís dels savis amb la veritat va superar llur amor envers els patriarques. Això no té pas precedents. Podrien haver suprimit la història, o podrien haver declarat que Timnà era realment indigna. El fet que no hagin fet res d’aquest tipus demostra llur integritat i llur compromís indestructible amb la veritat.
El fet encara més sorprenent és que els savis van considerar la negativa dels patriarques a acceptar a Timnà dins el judaisme com la raó principal per la qual Israel després es veuria afligida per la descendència del primer Amalec.
El pecat de Sara
Això ens recorda una declaració feta per Ramban quan ell discuteix les raons per les quals el món dit àrab ha mostrat tanta d’hostilitat envers el poble jueu. Quan Agar va caure encinta d’Abraham i, per consegüent, va desdenyar Sara (la qual no podia quedar embarassada), Sara es va queixar a Abraham sobre Agar. «Aleshores Abraham va dir a Sara: “Heus aquí la teua donzella, la qual és a les teves mans; fes amb ella allò que és bo als teus ulls”. Aleshores Sara la va tractar amb severitat i duresa i ella (Agar) va fugir.» El comentari de Ramban és molt revelador:
Sara, la nostra mare, va pecar en tractar amb severitat (a Agar), com també va pecar Abraham en permetre que Sara ho fes. Déu va escoltar el patiment d’Hagar i li va donar un fill destinat a ser una persona anàrquica, que afligiria a la sement d’Abraham i Sara amb tota mena de patiment.
En dies posteriors, va ser el rabí Shmuel Mohilever, rabí de Bialystok i un dels grans líders del moviment Hibbat Zion, qui va fer un comentari semblant quan el govern turc estava a punt d’expulsar dels assentaments jueus a aquells jueus russos qui s’havien traslladat al país, però no havien pas pres la ciutadania turca. Va cridar i va dir que això és pel fet d «expulsar aquesta donzella (Agar) i son fill» que els musulmans, els fills d’Ismael, fill d’Agar, expulsarien ara els fills de Sara de llur terra.
Un cop més, ens enfrontem a un compromís indestructible amb la veritat. Fins i tot quan corrien el risc de posar als nostres herois espirituals sota una llum compromesa, els savis no es van negar a criticar els patriarques i matriarques quan van sentir la necessitat de fer-ho. I, un cop més, escoltem una agosarada declaració que a causa d’això, els jueus encara trobem hostilitat per part dels nostres enemics milers d’anys més tard.
El crit amarg d’Esaú
En una altra ocasió, els savis van parlar novament de la injustícia comesa contra els avantpassats d’Haman. Els savis van posar l’accent sobre el fet que, segons ells, bona part de l’odi d’Haman envers els jueus es devia a la manera en la qual Iaāqov havia tractat son germà Esaú. En les paraules de la Meguil•là, «i Mardoqueu va comprendre tot el que s’hi va passar; i Mardoqueu va esquinçar els seus vestits i es va posar cilici per vestit amb cendra; i va sortir enmig de la ciutat i va cridar fort i amargament», el Midraix Rabbà gosa fer la següent observació:
Iaāqov va fer plorar a Esaú i que aquest fes un crit amarg (després que Iaāqov robés les benediccions a Esaú). Com bé diu: «Quan Esaú va escoltar les paraules de son pare, va plorar un crit molt fort i amarg», i es va tornar a ell [Iaāqov] en Xuixan quan la seva descendència [Mardoqueu i els jueus] van cridar fort i amarg [per mor de la gran dificultat que Haman, la descendència d’Amalec i Esaú van causar als jueus].
Aquesta pot haver estat la raó per la qual els savis van declarar que alguns descendents d’Haman van ensenyar Torà a Bnei Brak, i algunes autoritats posteriors van pensar i estimar que potser es podria acceptar els membres de la nació d’Amalec com a conversos. D’alguna manera, sentien que no pas tots els membres de la nació d’Amalec eren gent malvada; ni tampoc que el poble d’Israel era completament irreprotxable.
Aleshores, per què els nostres savis van emfatitzar la injustícia dels nostres avantpassats? Per què no callar? Sens dubte poc que volien justificar l’antisemitisme dels amalecites o l’odi de les nacions dites àrabs. Ni tampoc era llur intenció de voler fer avergonyir els patriarques perquè sabien molt bé que eren homes de gran espiritualitat.
Els nostres savis eren plenament conscients del fet que trepitjaven terreny perillós en mostrar un feble per Amalec. Tot compte fet, els nostres savis, es van llançar, però, dins l’aigua. En fi, un arriscat acte d’equilibri.
Crec que una mirada acurada a la Torà pot donar-nos la resposta de tot plegat. La Torà exigeix als jueus: «Heu d’esborrar la memòria d’Amalec de sota el cel. No ho oblidareu». Aquest manament sembla ser una paradoxa: Com podem esborrar la memòria d’Amalec si no ens és permès d’oblidar allò que va fer?
Anorrear la memòria d’Amalec
Dit això, és molt possible que la Torà deixi entendre aquí no tan sols els fets monstruosos d’Amalec, sinó també les injustícies comeses pels nostres patriarques quan es van ocupar d’Esaú i Timnà. «Anorrear la memòria d’Amalec» pot significar que estem obligats a desarrelar del dedins de nosaltres mateixos les formes amb les quals els nostres patriarques van ocupar-se dels avantpassats d’Amalec. «No oblideu pas» que aquest comportament va ser injustificat i, en conseqüència, va causar un mal constant a aquest poble i, en conseqüència, al poble d’Israel.
En altres termes, la Torà ens ensenya a esborrar la memòria d’Amalec tot fent tot allò que estigui al nostre abast per no donar lloc a sentiments injustificats dins la nostra pensa envers persones i pobles. Nosaltres els jueus creem els nostres propis enemics, i cal que nosaltres els jueus ens ensenyem a nosaltres mateixos, com també a les altres nacions a evitar això per tots els mitjans possibles.
Això no es pot pas fer, però, una bona vegada per totes. És una exigència constant que mai no l’hem d’oblidar.
Les observacions crítiques anteriors dels nostres savis són, doncs, summament importants. En emfatitzar els nostres savis les injustícies comeses pels nostres avantpassats i llurs desastroses repercussions, ens van donar els mitjans per a complir amb la mitsvà d’anorrear la memòria d’Amalec i, paradoxalment, no oblidar-nos mai d’allò que els membres de la nació d’Amalec ens van fer. No pas únicament perquè són els nostres pitjors enemics, sinó perquè no hem de donar motiu per a materialitzar-los i portar-los a l’existència.
Si bé els nostres savis no volien pas justificar plenament l’animositat d’Amalec o del món dit àrab envers els jueus, els nostres savis van deixar dolorosament clar que els nostres avantpassats no es van comportar amb impunitat. Hi tenien una gran quantitat de responsabilitat, en aquesta situació tan desafortunada.
Al cap i a la fi, ens demanem si el Talmud no ens està pas ensenyant a apropar-nos a cada convers amb amor i agombolar-lo amb tota cura i esment. Ens demanem si el fet de rebutjar i excloure els conversos, de dir-los que són indignes, no és pas completament injustificat i, per bona composta, una profanació del nom de Déu. És més que evident que sí i que això pot conduir a grans desastres com en el cas de Timnà.
El Rabinat en Cap d’Israel o qualsevol altre rabinat haurien de prendre’n nota!