El següent article és la transcripció de la presentació de la conferència “Reviure el nússakh català: darrers desenvolupaments”, que va tenir lloc el dia 21 de maig del 2019, per part de Moriàh Ferrús i Nil Frau-Cortès.
El nússakh és un món apassionant. El vaig descobrir en un petit seminari, organitzat per la Moriàh. Hi vaig aprendre un parell de coses, però sense saber-ho vaig conformar una bona part dels fonaments del que seria una de les meves petites obsessions.
Allà al seminari de dos dies hi vaig aprendre que el nússakh és melodia. Però no qualsevol melodia, o sí. Que aquesta melodia va lligada al text. I que la majoria de «melodies tradicionals», estaven escrites a alemanya entre els segles XIX i principis del XX.
Perquè la tradició jueva és una tradició adaptable, ja que si no ens adaptem a les circumstàncies canviants del món, o se’ns incrusta el verdet o ens maten. 3000 anys d’història hi estan d’acord.
En aquell seminari també em va arribar un enllaç a internet que canviaria la meva vida per sempre: la web de tot el nússakh S&P de la comunitat Shaar haShamayim de Londres. La comunitat europea més antiga en funcionament, ininterromput des del segle XVIII. Ni dues guerres mundials han aconseguit que tanqui la sinagoga de la City de Londres, que és un dels arquetips de bellesa i està il·luminada per espelmes. Malauradament, ara hi ha plans per construir uns edificis bastant alts al voltant, cosa que posaria en perill la continuïtat d’aquest lloc.
A la web de Shaar haShamayim hi ha TOTA la litúrgia de tot l’any, incloent-hi totes les festes i esdeveniments especials. Tot gravat per poder estudiar-ho a casa, o al cotxe. A més a més, hi ha tota la Torà llegida amb la cantil·lació S&P. És un exercici de documentació increïble. El nússakh S&P prové, com indica el nom, de les diferents comunitats exiliades d’Espanya i Portugal, que van acabar a Londres i Amsterdam. I si aneu a la sinagoga de Lisboa, sentireu poques diferències amb la de Shaar haShamayim.
A partir d’aquell seminari també vaig començar a comprendre moltes de les diferències entre tradicions, per exemple les dues grans divisions: Àskenaz i Sefarad. Àskenaz és la tradició alemanya-polonesa-est d’Europa, que té una litúrgia determinada, i Sefarad és la tradició que sorgeix de la península Ibèrica, i que tenen una litúrgia un xic diferent.
I mentre aprenia de memòria el nússakh S&P, també vaig començar a comprendre que nússakh no és «només» melodia. Nússakh inclou aquesta litúrgia. Nússakh és una cosa molt més important, i holística, si voleu. Perquè el nússakh és la forma en què ens comuniquem amb el Kadoix, barukh Hu. Perquè els jueus no resem. Parlem, amb Déu. I ho fem de viva veu, i cantant. Perquè la paraula per a definir la «pregària» és «tefilà», que ve de «lehitpalel», parlar, conversar… A la tefilà hi ha moments en què Déu ens parla —Xemà, Israel: haXem elokhenu, haXem ekhad. Veahafta…–, i després nosaltres ens dirigim a ell –durant l’amidà.
I per això la melodia i el text han de tenir una relació íntima. Un exemple fàcil: per raons de franquícia cultural, la tradició aixkenasí és la més estesa a l’hemisferi occidental –però això, gràcies a la NEC, té els dies comptats… hehe–, i és la que gairebé tothom sap. Si no heu provat de fer la tefilà a l’estil aixkenasí amb un sidur sefaradí, proveu-ho. No quadra per enlloc. La melodia i el text, les notes, no casen. I al revés, tampoc.
Perquè malgrat que els texts imprescindibles –bàsicament el Xemà i l’Amidà— són, en el primer cas, idèntics, i en el segon lleugerament diferents, la forma i estil de fer la tefilà és completament dispar. Els aixkenasim són més «introspectius», es fan en veu alta els primers versets de tot, i la resta es recita en veu baixa, ràpid ràpid. Els sefaradim, per contra, ho cantem tot. I amb alegria. Caldria fer un estudi de prevalença d’hipoglucèmies en xabat.
Podríem trobar-hi simbolisme fins i tot ambiental. A Alemanya, Polònia i tot el nord-est d’Europa, no hi ha massa llum diürna, hi fa fred, i l’ambient tradicional pel qual s’han mogut els jueus d’allà ha sigut perillós i sinistre. I malgrat això, hi va sorgir el khassidisme, que reclamen alegria i simkhà. I fan servir el nússakh «sfard», que és diferent de «sefarad». Al sud d’Europa, avui i abans, hi fa més sol, el clima és més agradable i a l’ambient hi flota una altra mena d’energia, més amigable, més alegre.
Però això són elucubracions. Perquè quan vaig entrar per primer cop a una comunitat mizrahí, que són els jueus orientals, assentats a tot orient mitjà, el nússakh és molt i molt semblant al S&P. Tan semblant, que en acabar xaharit em van preguntar com era que el coneixia!
Amb afegitons orientals, i també del Magreb, la tradició mizrahi entronca amb la filosofia de la «conversa completa», de cantar-ho i recitar-ho tot, però amb fragments que podríem dir «arabitzats», és a dir, amb afegitons d’allò que estava en contacte amb les diferents comunitats jueves d’aquelles zones.
Perquè si el nússakh és la forma en què conversem amb Déu, ha de ser una forma propera, amb la que ens identifiquem. I ha de basar-se en allò que fem i diem i cantem i ens és familiar i ens ressona. Perquè si no ens ressona, si no ens surt de l’interior de forma natural, i hem de fer «gimnàstica mental», no ens podem comunicar de forma adient amb el Kadoix barukh-Hu. I si no hi ha comunicació, no hi ha tefilà.
I ara que hem rodat món, hem de tornar, però no al Born, sinó al Call. Perquè després 500 anys, les comunitats jueves catalanes com la Nova Escola Catalana, tornem a conversar amb el creador. Sí que hi ha hagut presència jueva a les terres catalanes. Comunitats retornades d’orient, i comunitats formades per jueus que van arribar d’arreu. D’Europa i d’Amèrica. I cadascú amb la seva tradició. Però, quina és, la nostra tradició?
Si els askenazim resen a la seva manera, els descendents dels exiliats d’Espanya i Portugal a Amsterdam, Londres i altres, ho fan de la seva, els orientals de la seva… Per què no podien, els catalans i catalanes, mantenir una conversa amb Déu amb les seves pròpies melodies, cançons i entonacions? Si arreu del món totes les comunitats, durant tota la història jueva, ho han fet… per què Catalunya hauria de ser diferent?