Mixnà 1

Introducció

Avot comença traçant la transmissió de la Torah i conté tres dites pels Savis de la Gran Assemblea.

Mixnà 1

1) Moisès va rebre la Torah al Sinaí i la va transmetre a Josuè. 

  1. Josuè als ancians, 
  2. i els ancians als profetes. 
  3. i els profets la van transmetre als homes de la Gran Assemblea. 

2) Ells van dir tres coses: «Sigueu prudents en el judici. Feu pujar molts de deixebles. Feu una tanca a la Torah».

Explicació

Una de les creences bàsiques del Judaisme està relacionada amb aquesta mixnà: que Moisès va rebre una Torah oral junt amb la tradició escrita i que hi ha una cadena ininterrompuda que connecta els Rabins amb la revelació al Sinaí. Per tant la Torah oral, observada i estudiada durant el temps de la Mixnà (i també en les següents generacions) no és la creació d’éssers humans, sinó que és d’origen diví com ho és la Torah escrita. Aquesta és una afirmació important, sobre la qual s’han escrit molts i molts llibres, i per la qual també s’han lluitat algunes batalles ferotges (com entre els Saduceus i els Fariseus i entre els Rabanites i els Karaites). Hi ha moltes altres subpreguntes que requereixen solució, la més important, quina era la natura de la Torah oral rebuda al Sinaí. Moisès va rebre cada detall d’observança i creença que tot Jueu, en tot temps, havia de conèixer? Si és així, llavors tots els debats a la Mixnà i el Talmud són intents per recuperar el que era conegut originalment, i per alguna raó es va perdre (aquesta és la posició de Rav Saadiah Gaó). De forma alternativa, eren només principis donats a Moisès, i potser normes per les quals els Jueus posteriors podien crear noves lleis, lleis que tindrien arrels a Sinaí però que no van dir-se de forma explícita al Sinaí? Si és així, llavors la Mixnà i el Talmud contenen creativitat autèntica en avançar i expandir la Torah Oral (aquesta és, bàsicament, la posició del Rambam).

No cal dir que no tenim la resposta a aquesta pregunta, i que hi ha hagut un gran debat des del període medieval. El Talmud mateix no és clar en el tema, i hi ha afirmacions que mostren el seu suport a ambdues. Per exemple, el Talmud diu que fins i tot qualsevol nova innovació explicada per un estudiant ja va ser revelada a Moisès al Sinaí. Tanmateix, el Talmud també relata una història famosa en què Déu mostra a Moisès què passava al Bet Midraix de Rabí Akiva, i Moisès no entenia ni un borrall de res. Tot i això, una cosa està clara d’aquesta mixnà. La tradició Jueva ensenya que la Torah Oral (siguin tots els detalls o només l’essència) prové de Sinaí i que cada generació posterior està obligada a aprendre aquesta Torah i transmetre-la a les generacions següents.

Els Homes de la Gran Assemblea es refereix als líders de l’època del Segon Temple, sobre l’any 500 AEC (vegeu Nehemies 8-10). Se’n sap ben bé poc d’aquest grup i hi ha poques dites i afirmacions que se’ls atribueixin. Podrien haver tingut poder judicial, així com legislatiu, però se’n sap poc.

A la nostra mixnà hi ha tres dites que se’ls atribueixen. La primera és que els judicis no s’han de fer de forma apressada. Això també s’ha interpretat com que si un cas s’ha presentat davant un jutge tres o quatre vegades abans, ell ha d’examinar-lo bé i de prop: potser trobarà un nou angle d’estudi que no havia vist abans.

Encara que sembli obvi que un mestre hauria de buscar molts deixebles, no tots els rabins pensaven igual. En particular, Bet Xammai (l’escola de Xammai) i Rabàn Gamliel, eren coneguts per no permetre participar als debats de les seves escoles a aquells que consideraven desqualificats. Aquesta mixnà emfasitza que els estudiants han de rebre ànims per continuar estudiant i aprenent, fins i tot quan no són perfectes.

Fer una tanca al voltant de la Torah és un altre principi de gran importància al Judaisme. Hi ha moltes lleis de la Torah que no són estrictament obligatòries sobre una persona, sinó que les van instituir els Rabins per prevenir a un Jueu de transgredir una llei de la Torah. Un exemple és l’ús de diners en Xabat. La Torah, en ella mateixa, no prohibeix fer servir diners en Xabat. Tot i això, els Rabins van dir que hom no hauria de fer-ho, no sigui que hom escrigui, fet que sí que està prohibit per la Torah (com a mínim la comprensió midràixica de la Torah).

Mixnà 2

Mixnà 2

1) Simó el Just va ser un dels supervivents de la Gran Assemblea. 

2) Solia dir : «Sobre tres coses s’aguanta el món: sobre la Torah, sobre el culte i sobre les obres de caritat».

Explicació

La mixnà comença dient que Ximon haTsadik (el just) era un dels darrers homes de la Gran Assemblea, que era la darrera baula de la cadena de transmissió de la Torah oral esmentada a la primera mixnà. En altres paraules, Ximon haTsadik va viure molt abans del temps de la Mixnà, i no forma part del període rabínic. Ell és una de les poques persones de les quals es recorda el nom, en aquell període de la història Jueva.

Hi ha dues interpretacions de l’afirmació de Ximon HaTsadik que el món no podria sostenir-se sense aquestes tres coses. La primera és que ell vol dir que el món no podria existir de forma literal, sense aquestes coses. Aquestes coses serien les tres potes sobre les quals descansaria el món. Una altra interpretació és que va ser per causa d’aquestes tres coses, que el món es va crear.

Segons els rabins, sense la Torah el món no podria existir. Sense gent que continuï estudiant Torah, Déu destruiria el món, perquè l’estudi de la Torah és un dels propòsits de la creació.

La paraula emprada a la mixnà per referir-se al servei al Temple és «avodah», literalment «adoració». Quan el Temple estava en peu, era a través del mèrit dels rituals d’adoració que s’hi feien, que Déu portava la pluja a la terra (vegeu Devarim 11:13-14). Sense aquesta litúrgia, el món no podria seguir existint. Quan el Temple es va destruir, la pregària va prendre el seu lloc.

Hi ha dues altres interpretacions de la paraula «avodah», a la mixnà. La primera és la realització de mitzvot en general. La segona interpretació és treball literal, llaurar, segar, etc. La idea darrera aquesta interpretació és que Déu va donar el món als humans per tal que el treballessin i en tinguessin cura i, d’aquesta forma, convertir-se en els companys de Déu en la creació. Si els humans deixen d’actuar com a companys de Déu, Déu també deixaria el seu rol.

Gemilut hasadim, actes de bondat generosa, no són simples actes de caritat, sinó qualsevol acte que ajudi a una altra persona en moments de necessitat (visitar als malalts, confortar als que han perdut un ésser estimat, acollit a convidats). Els rabins ensenyen que aquests actes són molt més grans que donar caritat, perquè una persona dóna caritat amb els seus diners, però aquests actes es realitzen amb dinars i amb el mateix cos de la persona.

Caldria assenyalar també que d’acord a Rabban Yokhanan ben Zakai, després de la destrucció del Temple, els actes de bondat generosa prenen el lloc de la litúrgia del Temple que ja no es pot realitzar. Mentre que al passat una persona expiaria a través de sacrificis, després de la destrucció, la forma per aconseguir aquesta expiació era mitjançant actes de pietat.

Mixnà 3

Introducció

Antigonós (certament un nom grec) era de la ciutat de Sokhó, que estava a Judea. Ell va rebre la tradició oral de Ximon HaTsadik, esmentat a la mixnà 2.

Mixnà 3

Antigonós de Sokhó va rebre (la Torah) de Ximon el Just. Solia dir: «No sigueu com els servents que serveixen l’amo amb l’objectiu de rebre un premi, si no sigueu com els servents que serveixen l’amo no amb l’objectiu de rebre un premi, i que el temor del Cel sigui sobre vosaltres».

Explicació

Aquesta mixnà conté un concepte bàsic i important en el Judaisme, un que el Rambam va veure, potser, com el més important. Malgrat que la Torah promet recompenses per aquelles persones que compleixin els manaments, algú que realitza mitzvot de forma contínua per tal de tenir la recompensa no està actuant de la forma ideal. La recompensa és per la persona que no pot veure la saviesa innata en efectuar una mitzvà per amór (ahavà). Com un servent que només treballa per una assignació, aquesta persona té una relació molt poc profunda amb el seu amo. Algú que efectua les mitzvot per amor pot aconseguir una proximitat amb Déu molt més gran, perquè no espera res a canvi. 

En essència, les seves accions fent mitzvot és una afirmació que les mitzvot són bones per elles mateixes, sense que importi la recompensa que puguin comportar. Els Rabins ensenyen que la recompensa per fer una mitzvà és la possibilitat de realitzar una altra mitzvà. Si una persona es millora a ella mateixa, se li donaran més i més oportunitats per fer-ho, per viure una vida bona, i apropar-se més a Déu.

Encara que Antigonós emfasitzi que hom hauria de servir a Déu per amor, acaba la seva frase recordant-nos del manament de témer a Déu. Hi ha vegades en què l’amor no és suficient com a factor de motivació per a la realització de les mitzvot. Els Rabins ensenyen que l’amor és una motivació forta per a fer les mitzvot positives però el temor és una motivació més forta per als manaments negatius. L’afirmació d’Antigonós, equilibrada, ens recorda que necessitem tenir amor i temor de Déu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.